Publicitat

Bernat Tresserras

Bernat Tresserras

Més informació

Opinió Bernat Tresserras

Barcelona com a fortalesa per a la guerra de posicions

Venim d'una fase política, durant els darrers mesos i anys, marcada per un estat de permanent interinitat. 1-O, 27-O, 155, 21D, moció de censura, judici als presos polítics, 28A i 26M. Tot esdeveniment polític ha sigut fugaç i res ha cristal·litzat si no que ha format part de les maniobres de preparació del següent pas. En una dinàmica de guerra de moviments l'important és aprofitar cada oportunitat per avançar les línies abans del proper embat. No hi ha temps per a contemplacions, cal actuar i fer-ho abans que l'adversari si es vol preparar el terreny de manera que la seva disposició ofereixi posicions d'avantatge i més i millors condicions per a la victòria. El moviment, l'anticipació i la capacitat de reacció era l'única estratègia possible.

De fet vivim en una Blitzkrieg o guerra llampec des de setembre del 2017, o si es vol, podríem recular fins i tot a 2012. No hi ha hagut cap moment de recés que permetés recompondre files i reorganitzar el front. Els actors polítics que comptaven amb una estructura orgànica més sòlida i cohesionada han sobreviscut al cicle polític amb victòries significatives, aquells que han conviscut amb la desorganització interna han arribat a cada batalla amb les línies de subministrament sabotejades i la moral de la tropa minada.

Però aquesta guerra de moviments aviat donarà pas a una guerra de posicions on la localització de les trinxeres de cada actor determinarà la seva fortalesa o supremacia vers la resta d'adversaris. Amb l'interrogant de les eleccions al parlament sense resoldre sembla que el passat 26 de maig amb les eleccions municipals i europees es va tancar un cicle i ara en començarà un de nou marcat per la capacitat de resiliència i desgast dels adversaris. Resistir és guanyar. 

El PSC i ERC han aconseguit, a Catalunya, ressituar-se per tal de capitanejar el nou cicle polític des dels respectius fronts però com dèiem encara queda per resoldre la darrera de les batalles que serà l'assalt al Palau de la Generalitat i que determinarà si podem o no parlar definitivament de canvi d'hegemonies.

Aquest darrer assalt serà condicionat per la fortalesa de les posicions assolides prèviament perquè una bona línia de trinxeres, fortaleses i baluards ben aprovisionats són imprescindibles per encarar qualsevol batalla.

Barcelona és la darrera peça en disputa d'aquest cicle i sobre ella es postren totes les mirades. Controlar Barcelona és per a l'independentisme i per a Esquerra Republicana molt més que controlar la capital del país, significa ocupar la fortalesa més poderosa i amb més artilleria del país per tal d'afrontar tot el que ha de venir. Això que coneixen a can ERC i que sap perfectament l'independentisme és també sabut pels seus adversaris que són molts i són poderosos.

Si algú pensa que l'operació d'estat per evitar que l'independentisme ostenti l'alcaldia de Barcelona és una simple rebequeria del senyor Iceta en resposta al seu bloqueig per presidir el Senat, o un gest de gelosia de Colau d'avant l'amenaça de perdre allò que tant li ha costat conquerir, és que no coneix la magnitud del que hi ha en disputa. Barcelona és molt més important que una presidència del senat o que les aspiracions polítiques i personals de qualsevol dirigent.

Manuel Valls, que ha sigut home d'estat a França on l'estat és Estat, va venir a Barcelona a complir un objectiu. Un cop fracassada la seva aspiració manté dempeus el sentit superior de la defensa de l'estat. Ell és sens dubte el portaveu de les elits unionistes a Catalunya a l'hora que disposa de línia directa amb els grans poders econòmics i polítics de Madrid. Ell sap, millor que ningú, que deixar el Baluard de Santa Clara en mans de Maragall i Esquerra Republicana suposa una derrota de primera magnitud per a l'statu quo i una amenaça als interessos d'aquells que han controlat la ciutat i el país durant dècades.

Barcelona ofereix una nova fortalesa defensiva al republicanisme davant possibles nous atacs. El canvi en la correlació de forces dins el món municipal només és realment efectiu si es corona des de la capital que és a tots els efectes la segona institució del país. Després haurà de venir l'àrea metropolitana però aquesta plaça no està encara en disputa.

Ada Colau és la clau de volta per decidir qui guanya la disputa entre les elits de l'estat i l'independentisme i no obstant això és un actor subsidiari i mal menor per part de les elits que han fet tot el possible per destruir-la i ara volen tenir-la sota control. Les elits acostumen a perdre poques vegades perquè són expertes a jugar les seves cartes i tenir sempre un pla B per si la cosa falla. La jugada de Valls de regalar els vots a Colau és una oferta certament temptadora i intel·ligent pels seus interessos, malgrat evoqui l'ajuntament a 4 anys d'ingovernabilitat. La governabilitat a Barcelona, a la Generalitat o al govern de l'Estat importa poc als prohoms de l'Ibex mentre aquests no vegin amenaçats els seus interessos. La gran pregunta que haurà de respondre Colau és si és possible alinear als interessos de l'Ibex amb els interessos dels seus electors i de la majoria de ciutadans de Barcelona. Un cop tingui resposta haurà de triar. La tria és certament difícil en tant que té costos personals i orgànics però fer política vol dir prendre decisions i assumir les conseqüències dels actes propis.

La possibilitat de superar la dinàmica de blocs a través d'un govern de la ciutat de Barcelona entre ERC i Comuns és certament una ocasió daurada per l'independentisme per trencar alguns apriorismes que ens allunyen encara ara de l'hegemonia social necessària per tirar endavant els nostres propòsits però també cal ser conscients que aquesta oportunitat no depèn únicament dels nostres actes i que a l'altra banda els motors funcionen a màxima potència.

Difícilment Ada Colau podrà tirar endavant el seu programa de la mà de Collboni i menys amb el suport extern de Valls però mantindrà una posició de poder i lideratge que l'independentisme no li pot garantir. El règim ofereix a Colau una posició i l'independentisme només pot oferir-li programa. Un programa que és inequívocament contraposat als interessos de les elits que fins fa dues setmanes disparaven sobra Colau amb projectils de precisió. Un programa de drets socials i civils que posi la lluita per unes condicions de vida digna al centre del debat. Un programa pel 80% de barcelonins i catalans que segueixen mantenint uns consensos de base molt més sòlids del que des dels altaveus de l'estat es diu i es pensa. Però no ens enganyem, si el debat fos el programa de govern, no estaríem a hores d'ara discutint sobre quin pacte té o no té sentit. El debat és un altre i d'això n'és conscient tothom.

Els pròxims anys seran anys en els quals afrontarem una nova fase del procés marcada per la guerra de posicions amb l'estat i les seves elits i qualsevol fortalesa, baluard i línia de trinxera haurà de ser defensada amb la màxima determinació mentre l'estat major consensuï la nova estratègia des dels quarters d'hivern. Viurem una guerra de desgast o de baixa intensitat davant la constatació que fins ara cap de les parts contrincants ha sigut capaç d'imposar-se sobre l'altra de manera irreversible. Es tracte d'una guerra sense morts, afortunadament, però com ja hem vist una de les parts sí que té la capacitat de fer presoners i utilitzar la violència si és necessari. Caldrà optimitzar recursos i afinar estratègies. No lluitar mai a camp obert ni destapar els moviments previstos. Utilitzar cada trinxera per desgastar els adversaris i mantenir les posicions conquerides. Amb Barcelona o sense, caldrà fer de la necessitat virtut. 

Deia Sun Tzu a l'art de la guerra que "El suprem art de la guerra és sotmetre l'enemic sense lluitar".


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.298.596 missatges
  • 221.196 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat