Bernat Tresserras

Bernat Tresserras

Més informació

Opinió Bernat Tresserras

L'independentisme davant del 28A

La convocatòria d'eleccions anticipades a l'Estat per part de Pedro Sánchez ha agafat a peu canviat a bona part dels partits polítics, també a Catalunya.

Tot feia pensar que aquesta seria la primavera del judici als presos i que el calendari polític hi estaria supeditat mentre les maquinàries acabaven de preparar-se per la cita de municipals i europees. Ningú semblava voler un avançament electoral. Però la confluència de factors com la  manifestació de Colón, el debat d'esmenes a la totalitat als pressupostos i inici de les declaracions dels presos polítics davant el TS va generar una tempesta perfecta que va fer inevitable allò que suposadament ningú volia. Sánchez va trobar en la no adhesió -de franc- del sobiranisme al seu projecte de pressupostos i en les pulsions reaccionàries de la dreta espanyola l'excusa que necessitava per convocar eleccions sense l'estigma d'haver pactat amb els independentistes i, alhora, es projectava com a única alternativa per evitar el triomf de l'autoritarisme.

Enmig del desordre els socialistes trobaven la seva pedra filosofal. Tot encaixa quan els adversaris estan desorientats. De cop tot van ser presses per tancar llistes, programes i relats. Ara, clarificades les candidatures, l'independentisme faria bé de dedicar uns minuts a reflexionar sobre què n'espera del 28A i, sobretot, què pensa fer després.

La definició d'un nou pla estratègic coordinat pel conjunt de l'independentisme s'ha ajornat tot esperant que la resolució del judici i els resultats electorals del cicle vinent donessin resposta automàtica a algunes qüestions bàsiques. El problema és que ni el judici ni els resultats electorals proporcionaran les respostes que alguns estan esperant.

Fa molt temps que l'independentisme, amagat darrere d'un calendari d'efemèrides que ha calgut prioritzar - eleccions, formació de govern, judici –, ha eludit respondre aquelles preguntes incòmodes que molta gent es fa. Fa la sensació que alguns esperen que l'Estat, assedegat de venjança, cometrà una nova barrabassada que, per ella mateixa i com a reacció, recompondrà les files de l'independentisme, generarà una nova onada d'indignació popular i permetrà anar vivint de la sang que brolla de la ferida. I si l'Estat no ho fa, què? I si malgrat que l'estat ho fa, no n'hi ha prou? I si perdem la capacitat de generar il·lusió i mobilitzar?

El relat, a vegades parcial, que l'independentisme ha construït d'on som, políticament parlant, és fruit de l'anàlisi més o MENYS acurat dels fets d'octubre del 2017. Una anàlisi que no ha sigut compartida ni consensuada. Han passat 18 mesos i no s'ha fet un debat sincer sobre què va passar i per què. Seria absurd plantejar que al mig d'un període electoral com el que ara arriba es fes allò que no s'ha fet mentre el context era més propici, però més d'hora que tard s'haurà de fer i qui no hagi fet els deures anirà a remolc. En tenim diferents versions i se’n deriven diferents respostes que contendiran el 28 d’abril i les altres jornades que vindran.

La manca d'aquesta anàlisi compartida té molt a veure amb la guerra de moviments entre els diferents actors de l'independentisme que volen posicionar-se en un terreny que els permeti liderar el camp i debilitar els adversaris, però no és només això. Hi ha hagut i hi ha també, desigualment repartida, una por enorme a reconèixer error. Por a l'escarni, al linxament. I la por paralitza.

Alguns poden pensar que la falta de concreció estratègica no té costos electorals. Que la població catalana viu alienada per la propaganda i els eslògans, que els blocs electorals són impermeables i que l'únic vector rellevant és la competència dins de cada bloc. Error. La cultura política dels ciutadans de Catalunya i la seva capacitat a l'hora de fer lectures acurades del context és molt més refinada del que s'acostuma a percebre. El fet que l'agenda mediàtica hagi estat quasi monopolitzada pel debat polític els darrers set anys ha permès que, poc o molt, la gent hagi après a llegir i transcriure la realitat amb una sorprenent capacitat crítica.

L'independentisme es troba, després d'un referèndum, d'unes lleis de desconnexió i d'una declaració d'independència, davant d’unes eleccions generals en les quals ha de participar per defensar i administrar l'estret marge de poder i capacitat d'influència que li resta al camp estatal. Vist com han acabat els darrers dos governs espanyols convé no menystenir aquesta capacitat d'influència.

Dues hipòtesis

El 28A pot resultar un calvari per un independentisme mancat d'estratègia i respostes que s'enfronta a l'efecte del vot útil socialista. Si no es dona resposta a les preguntes que es fan els ciutadans ho farà algú altre, i aquell independentisme quedarà relegat a actor polític subaltern, un simple gestor d’emocions, mentre altres espais/actors assumeixen la responsabilitat de liderar i dirigir el país. Sembla impossible pensar que, després de tot el que ha passat, una part significativa dels més de 2 milions de votants independentistes pugui abdicar del seu compromís, però passarà si perceben que aquest compromís serà estèril. El legitimisme com a valor refugi té la metxa molt curta. En l'era del capitalisme digital, el compromís i la fidelitat són valors en retrocés i el que cal és renovar permanentment la confiança dels electors/consumidors.

En sentit contrari, el 28A pot convertir-se en una oportunitat perquè l'independentisme (el ventall d’opcions que s’hi vinculen) es mostri com a moviment/bloc útil i amb capacitat d'adaptació als escenaris canviants. Dit d'una altra manera, l'independentisme podria i hauria de convertir-se en vot útil. Però perquè això passi s'ha de mostrar coherent, propositiu i eficaç. Això exigeix respondre preguntes elementals. Què? Com? Quan? Amb Qui?

El marc que el PSOE vol imposar en aquestes eleccions és enverinat perquè l'independentisme hi apareix com un agent de desestabilització. Just quan sembla lògic pensar que l'única via per a l'estabilitat és que es doni una sortida democràtica al conflicte polític entre Catalunya i l'Estat espanyol, que és el causant de la desestabilització del sistema; i això és precisament el que el PSOE, juntament amb C's i PP, han negat repetidament. No hi pot haver estabilitat a Espanya mentre es bloquegi una sortida democràtica a Catalunya; per tant, la desestabilització només la provoquen aquells que neguen i obstrueixen aquesta sortida.

Cal recordar que a les darreres eleccions generals l'independentisme va assolir només el 32% dels vots a Catalunya i que, malgrat tot, ha sigut decisiu. Hauríem de prendre consciència de les nostres fortaleses per explotar-les millor i amb més càrrega estratègica, mentre pensem què fem amb les nostres debilitats.

Del proper cicle electoral en sortiran també vencedors i vençuts dins l'independentisme però, un cop definides les noves correlacions i de quina manera els espais polítics es ressituen, les preguntes seguiran sent les mateixes. Cada dia que passa sense que tot l'independentisme doni respostes la confusió creix. I, en la mesura que segueixi creixent, s'allunya la possibilitat d'aprofitar el moment d'indignació fruit de la repressió per construir nous consensos favorables a la independència.

Donar respostes és l’esport de risc  de moda i, al mateix temps, la forma de patriotisme més capaç de proporcionar alguna recompensa. Risc i oportunitat.


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.266.745 missatges
  • 220.008 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat