Teresa Tort

Teresa Tort

Més informació

Opinió Teresa Tort

Caps de corda

Feia temps que no entrava en una església. Amb l’esquer d’escoltar una missa cantada, per Sant Pau vaig assistir a tot l’ofici de Festa Major mentre els quatre gegants vigilaven l’entrada de l’ermita plena de gom a gom. Un vaixell amic ens sobrevolava penjat del sostre i acollia les veus dels que entonaven oracions amb més passió que expertesa. Res no restava valor a un acte visiblement entranyable per a molts, tot i que hi havia un detall que el feia especialment valuós als meus ulls: les dues petites escolanetes que van aparèixer enmig de l’altar en un parell d’ocasions. No n’havia vist mai cap. Feien goig dues escolanetes al costat de cinc sacerdots.

Lentament les dones han anat obrint portes i finestres allà on abans només existien parets sense obertures. Però aquest procés ve de tan lluny que els avenços no han arribat com una novetat absoluta, sinó discreta o imperceptible. Només agafant una certa perspectiva, es pot arribar a constatar que algunes coses van millor per al gènere femení encara que no sigui ni a tot arreu ni per a totes. De fet, el discurs feminista continua vigent a causa de la persistent manifestació de les violències estructurals contra les dones. Les feministes, doncs, treballen encara per continuar fent pas. També per estendre la seva solidaritat i empatia o per visibilitzar la intolerància i la injustícia. Una mostra concreta d’aquest modus vivendi serien les visites periòdiques de les representants de la Xarxa Feminista de Ribes i Les Roquetes al Catllar i a Puig de les Basses per tal de fer arribar el seu lema a les preses polítiques: “Cap dona en l’oblit”.

En un altre àmbit, aquests dies he rebut fotografies que testimonien la feina que s’està duent a terme per acostar les immigrants magrebines a la comunitat autòctona. L’administració sovint lidera aquestes iniciatives. En aquest cas, el Consorci per a la Normalització Lingüística organitza a tot el país espais de trobada entre persones que no han tingut accés a l’ensenyament reglat i persones que poden acompanyar-les en el seu procés d’adaptació al lloc on viuen. En podríem citar diferents exemples, però el de les fotografies mostrava un grup de conversa entre dones amb mocador i tortosines jubilades, les quals dediquen temps i entusiasme a compartir la llengua que han parlat sempre però que elles mateixes amb prou feines comencen a escriure. Ma mare n’és una. I m’ha descrit la complicitat que ha trobat entre aquestes dones joves, sense estudis i amb una voluntat ben entrenada. La proximitat és una clau que obre molts de panys.

Com n’és d’útil, mirar tots els moviments que pretenen construir un entorn més amable! Hem de mantenir aquesta mirada perquè no ens arrossegui el desànim. Al mateix temps, mai tancarem els ulls als crims que perpetren homes sense humanitat, mai ens deixarem entabanar per discursos que camuflen delictes o que minimitzen el drama permanent de les agressions a les dones. Mai ens enganyaran per tornar enrere, per tancar portes que s’havien obert ni per tapiar finestres per on mirem a l’horitzó. La involució s’insemina en ventres incauts a còpia d’escampar mentides i de falsejar el llenguatge. Com altres revolucions, la revolució de les dones és al punt de mira dels que han viscut sempre en un món de certeses inqüestionables. Justament per això, qui no es vol moure del seu turonet s’enfronta als canvis amb un gran recel. Els drets dels altres han esdevingut un perill per a alguns. Potser fins i tot el dret a ser diferent tornarà a ser fràgil.

Enmig de tot això, preguntem-nos què ens empeny més fort a continuar persistint que les persones que, amb gestos quotidians i sense heroïcitats, treballen per al bé comú. Preguntem-nos què tenim de millor que aquests caps de corda –sovint dones anònimes– que ocupen el primer lloc de la marxa per avançar col·lectivament cap a una organització social que ens tracti com a persones respectables a tots plegats. Fixem-nos en l’esperança que lluu als ulls d’aquests caps de corda. Fixant-nos-hi, trobarem el nostre camí.


Opina

Configuració
  • otger-golant 226 1 👍 26
    A les frases negatives que contenen els mots "cap", "enlloc", "gens", "mai", "ningú", "res" i "tampoc" hi hem d'afegir, a més, la partícula "no". Això rep el nom de doble negació, i no fer-ho és imitar el castellà.

    La forma genuïna catalana és la doble negació. No m'esperava que una filòloga de carrega s'inclinés a fer servir la forma castellana genuïna que és la simple negació encara que l'IEC digui ara que és una forma diguem-ne que "tolerada".
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.283.473 missatges
  • 220.617 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat