Lluís Planas

Lluís Planas

Més informació

Opinió Lluís Planas

El següent pas de la lluita feminista i de les altres lluites

Si fem una mirada global a la nostra evolució com a societats a través d'una imatge de capes evolutives, el primer estadi de l'evolució humana recent correspondria a l'alienació, el domini dels poders i l'opressió de majories i minories.
El segon seria aquell on, tot i haver-hi encara molta alienació, opressió i desigualtats, hi comença a haver brots de consciència individual i alguns grups organitzats (plataformes, associacions i grups d'afinitat, agrupacions sectorials, activistes, etc.) que generen moviments de denúncia de masses, però amb una ciutadania encara desorganitzada en el seu conjunt. Podríem dir, a grans trets, que és on som ara.

Les i els líders que sovint sorgeixen en les diferents lluites (feminista i contra altres opressions per raó de color de pell, d'aspecte físic, d'orientació sexual, de classe, d'ideologia o religió, nacionals, sectorials, socials, de defensa de la natura, etc.), pateixen en molts casos sacrificis personals i assumeixen grans repressions dels poders depredadors. Ells i elles són fonamentals i mereixen tot el nostre agraïment. Són els i les imprescindibles, com diria Bertolt Brecht, i tres o tantes com calgui voltes rebels, com deia Maria Mercè Marçal. Elles i ells són la veu i encarnen l'ànima del poble, activen i mobilitzen els seus contemporanis conscienciats i interpel·len els qui encara no han desvetllat a la consciència comunitària i del bé comú.

Cada nivell és necessari perquè un dia pugui produir-se el salt cap al següent. Aquest segon nivell on som encara ara com a Humanitat és clau per generar consciència i pressionar la societat i els ressorts del poder perquè es produeixin petits-grans canvis.
Però no és fins al tercer nivell quan la gent pren consciència que està preparada per prendre i exercir directament la sobirania i passar de la denúncia, la no cooperació o la desobediència civil (principals graus de l'acció no-violenta) a la presa directa de la "bastilla democràtica": la instauració i l'exercici d'una democràcia plena, complementant l'actual pseudodemocràcia representativa amb espais deliberatius i referendaris vinculants, car la sobirania rau i emana directament del poble, que és qui, opcionalment, la pot delegar en representants electes.

Cada estadi és doncs perfecte en sí mateix des d'una visió global, de conjunt, amb perspectiva evolutiva. No és imperfecte la pera que encara és verda, sinó perfecta en cada estadi de la seva evolució, sempre que no s'estanqui i no es corqui o podreixi sense arribar a madura. Des d'aquest prisma podríem dir doncs que aquesta és la nostra responsabilitat i repte: vetllar, amatents, per madurar bé, a un ritme orgànic, sense impaciències però sense estancar-nos.

En els nostres temps convulsos, això voldria dir diverses coses: en primer lloc, abraçar totes les lluites com a germanes i necessàries. Després, en la lluita en la qual cadascú se sent més interpel·lat, sense abandonar les esforçades reivindicacions massives de denúncia, estar molt amatents a qualsevol iniciativa d'instaurar una democràcia participativa, car és aquesta la més efectiva revolució.

Quan un dia el poble decideixi directament, ja no li caldrà cridar pels carrers a la societat i als poderosos que atenguin les seves demandes. És la maduració, l'autodeterminació permanent en una democràcia plena que ha d'incloure necessàriament espais deliberatius (on de fet rau el veritable apoderament ciutadà, la trobada, la mirada, l'art del diàleg, l'autoorganització, la força col·lectiva), complementats amb instruments referendaris. Cal insistir-hi: la presa directa del poder de decisió vinculant és la lluita més eficaç de totes, tant per la lluita feminista com per totes les altres. El dia que totes i tots prenguem consciència d'això i concentrem els esforços en generar aquests espais de decisió directa i vinculants del poble, no podem ni imaginar-nos la magnitud històrica del salt evolutiu que suposarà. Mentrestant, però, màxima força a les accions reivindicatives i de denúncia.

En el moment actual, l'organització de les dones que han pres consciència de la seva opressió i de la seva força alliberadora potencial, aporta aquesta consciència de ser, les mirades de les unes a les altres, l'energia al ventre de la força col·lectiva que es pot desplegar per canviar els ordres actuals. I ens interpel·la als homes, que tenim impregnat fins més enllà d'on som conscients els esquemes patriarcals dels darrers mil·lennis.

En cada moment històric de cruïlla, quan el nivell energètic inferior ja és ple i demana créixer cap al següent, al costat dels líders reivindicatius de vegades tenim la sort que apareix algun visionari o visionària que apunta per on va el camí, sovint quan els seus contemporanis amb prou feines tenen consciència del nivell on són. Aquests profetes són clau perquè sembren en l'ànima i en l'inconscient col·lectius les llavors de cap a on pot anar i quina forma pot prendre el següent pas.

En aquest sentit, hi ha hagut dos grans visionaris contemporanis que van apuntar com podia articular-se aquest salt evolutiu d'esdevenir poble en el seu ple sentit: a l'Índia, Gandhi, pocs mesos abans que l'assassinessin, es va adonar que havien conquerit la independència política de la nació però que continuava l'opressió social i econòmica. I estava disposat a recomençar de bell nou proposant que tota l'Índia s'organitzés arreu en grups reduïts de comunitats, connectades a través d'enllaços a cada nivell territorial fins a cobrir tota l'Índia.
A casa nostra, això mateix ho va proposar Lluís Maria Xirinacs en plantar-se a la plaça de Sant Jaume de Barcelona l'1 de gener del 2000. Dos grans referents universals van arribar, sense saber-ho, a la mateixa conclusió. Xirinacs deia que aquesta revolució d'estil català és de naturalesa femenina, en ser orgànica i fonamentar-se en el diàleg i el consens.

Aquestes llavors, avui ens inspiren per saber quin és el següent pas per culminar les diferents lluites que tenim obertes: la clau que obre tots els panys passa, segons ells, per deixar de ser una massa de fullaraca amuntegada i esdevenir un arbre organitzat en petites comunitats de proximitat des de cada població i comarca del país.
I més important que el contingut en sí de les propostes és el procés d'apoderament, el fet d'agrupar-se, d'organitzar-se, de tastar la força col·lectiva en el sentit de la inspirada frase d'en David Fernàndez l'1-O: I volent ser República vam aprendre a ser poble. Perquè és aquesta consciència la que permetrà que cada lluita gosi visualitzar-se conquerint la sobirania plena del poble.
Des de l'exercici d'aquesta sobirania, és a dir, des de la codecisió sobre cada tema que calgui resoldre o tractar, és quan la consciència i l'apoderament prenen la seva màxima forma i força, és quan la trobada amb consciència de ser poble ens permet palpar i tastar la força col·lectiva que brolla dels nostres ulls i cors, si es fonamenta en la concòrdia i en el diàleg que mena al consens. És aquesta i no altra la gran promesa i llavor d'esperança del procés constituent català, que va molt més enllà d'aquest bocí de la nació catalana que és el Principat de Catalunya.

Anhelem amb delit doncs que, dones i homes, però principalment les primeres, gestem com més aviat millor aquest arbre de sobiranies comunitàries a tot el país des d'un primer estadi de naturalesa més femenina però que, en créixer, talment com en la criança, s'equilibri harmònicament en les seves naturaleses femenina i masculina.

El dia que les dones i homes d'avui prenguem consciència i ens sentim preparades per organitzar tot el país de forma orgànica, talment com un arbre, la sobirania brollarà arreu i, amb ella, la consciència d'allò que cal corregir, l'aplicació de les solucions que ja coneixem i el procés lent però ferm del canvi de consciència que, lluny de cap mena de poder opressor, ens conduirà al nou estadi d'equilibri universal en tots els camps que totes i tots anhelem.


Opina

Configuració
  • jcmcat 13 👍 2

    Bon dia, Lluís, com va tot?

    No escric per respondre l’article ni tan sols opinar-hi sinó per saludar-te perquè t’hi he vist i farà uns 10 anys que no havíem tingut cap comunicació.

    Que no vol dir que no t’hagués vist, però va ser a través de la televisió.

    Bé, noi, confio que estiguis bé, ja sé que ets pare d’una nena, moltes felicitats, així que desitjo que et vagi tot molt bé, una abraçada,

     

    Joan Carles

     

    P.D.: Ja en l’època del Camí, havia tingut certes ‘anècdotes’ que em privaven de dedicar-me a diversos assumptes tant com voldria, de fet, coincidí que sols vaig poder passar per Cardedeu 1 dia. Ara, molt diferentment, tot i ser ‘exiliat’ per ordre judicial, visc molt més bé, sense aquelles preocupacions i amb molt més temps per a mi.

Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.253.560 missatges
  • 219.543 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat