Francesc Abad

Francesc Abad

Més informació

Opinió Francesc Abad

Ara que fa 20 anys. Des de 'la memoria de jóvenes airados' que volen sortir d'aquest infern

Els amics de Racó Català fan 20 anys. Pensar en fer 20 anys m'ha portat a pensar en Serrat. El Serrat polèmic dels nostres dies per a alguns -per a mi segur- forma part d'un patrimoni immaterial, de les portes obertes a la cançó i a la poesia. Al català. Per a un xaval com jo, al barri de Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat, aquells discos singles que tenien els meus pares amb cançons de Serrat o aquell LP musicant Machado eren una finestra a un món inèdit. Ara que tinc 20 anys, cantava Serrat. Després va cantar ara que fa 20 anys que tinc 20 anys.

Ara que el Racó fa 20 anys, sembla un món, una eternitat. Els 20 anys del Racó són d'una intensitat brutal. I, alhora, el Racó va ser-hi des de l'inici, protagonista d'uns canvis excepcionals en la nostra manera de ser, de viure, de relacionar-nos, de comunicar-nos. Internet. Un digital. Una comunitat participativa, on les coses es comentaven i es valoraven tal com passaven, al moment. Ara tenim twitter. I la velocitat i viralitat s'ha incrementat. Però fa 20 anys només pioners com el Racó.

Aquell 1999 s'iniciava el darrer govern Pujol, després d'unes eleccions on va guanyar en escons però havia quedat 5 mil vots pel darrere de Pasqual Maragall. Aquelles eleccions van votar unes tres milions cent mil persones. ERC, que llavors era l'únic partit independentista, va tenir 271.000 vots. Aquella era la força de l'independentisme llavors. Poca cosa més que testimonial. El pujolisme arribava a la seva fi. El 2003 la CiU de Mas va tornar a guanyar, però ERC, que tenia la clau, va obrir la porta a un tripartit amb el PSC-PSOE liderat per Pasqual Maragall i ICV-EUA. L'independentisme, en termes electorals, no passava del 16% de suports. Un dels grans canvis que va obrir les portes a ser la majoria social que ara som vindria amb l'assumpció del dret a decidir per part de la Convergència de Mas com element central de la seva política, l'any 2007. S'havia iniciat el tomb social i democràtic, que entre tots, sí, entre tots, vam fer possible.

Al Racó tota la tensió política d'aquells anys s'hi va reflectir com en pocs llocs. Era un espai obert i participatiu com pocs. En la part complicada de gestionar de tot això, l'aparició també del destructivisme anònim. 20 anys després encara segueix sent un repte com gestionar aquesta toxicitat, estesa a totes les xarxes i espais participatius.

La dècada que vàrem iniciar amb les eleccions del 2010, és la dècada que ha permès a l'independentisme saltar de ser una força minoritària en el conjunt del Parlament i percentatge de vot, a ser la majoritari socialment i democràticament.

Cantava Serrat:

"Vull alçar la veu, per cantar als homes
que han nascut dempeus,
que viuen dempeus,
i que dempeus moren."

Podríem cantar-ho igual avui. M'emociona igual que quan, adolescent, seia sol, i sentia una vegada i una altra aquelles cançons de Serrat. Però Serrat ha passat d'exiliar-se per oposar-se al règim franquista, a callar davant la repressió al poble català en l'exercici de la democràcia, i a criticar-nos. I això m'interpel·la sobre si hem pensat prou en com vivim, assumim, certs processos de desmitificació.

De fet fa anys que hi penso, en això. M'ha passat amb Serrat, però també amb d'altres cantants de referència, dels que no em sabria explicar sense la seva música, com Loquillo. Des que el vaig descobrir, tota la seva discografia esdevingué la meva banda sonora vital. I com Serrat, també Loquillo ha rajat -dolorosament per a molts dels seus fans- del procés independentista.

Em vaig plantejar quina havia de ser la meva relació amb aquests músics i la seva música. I vaig entendre que havia de separar les opinions que tenien com a persones, de la seva obra, de la seva música. Perquè podia fer-ho. Res de la seva música, res de les seves cançons, m'ofenia, tot el contrari. M'ofenia, em dolia, les seves declaracions, les seves opinions tan allunyades del que jo penso, en ocasions tan injustes.

Però en la seva obra no hi havia res ofensiu cap a les meves idees, tot el contrari. En el cas de Loquillo, fins i tot, un dels pocs temes obertament polítics que té, és absolutament icònic: "Ojos vendados", un temazo en el que denuncia la tortura al País Basc dels GAL i que fou censurat pels mitjans de comunicació de masses.

Ara que fa 20 anys. Ara que tot passa tan ràpid. Ara que tot el que va seguir l'1-O és un territori incert, confús, és quan més hem d'alçar la veu, per cantar als homes que han nascut dempeus, que dempeus viuen i que dempeus moren. Ara que fa 20 anys, i fins i tot que fa 20 anys que teníem 20 anys. Ara que com llavors, seguim dempeus, lluitant per la nostra llibertat. Ara que ja no som aquell moviment gairebé testimonial. Ara que som majoria.

Ara, és quan més important és ser conscients que formem part d'una cadena de compromisos que és el que ens ha permès arribar on som. Una cadena ininterrompuda al llarg de més de 300 anys.  

Ara, que no és que encara tinguem força, és que tenim més força que mai.  

Loquillo té un tema molt generacional "Memoria de jóvenes airados"

"Memoria de jóvenes airados
Vive al norte del futuro
y al sur de la esperanza..."

És un tema del 2008 però que posa lletra a la memòria de tots aquells xavals de barriada. No en vaig fer mai una lectura "derrotista". Ens hem guanyat el futur. Tenim intacta l'esperança, perquè:

"Vivimos, caminamos sin aliados
amamos como soñamos"

Amamos como soñamos. I el nostre somni és molt gran. Un somni en el que hi cap tothom. Fins i tot els que ara no hi són. Perquè si ara som majoria és perquè ens hem guanyat a molts, moltíssims, que abans no hi eren.

El grup rockero per definició de Cornellà han estat La Banda Trapera del Río. Sant Ildefons, el meu barri, també era conegut com la Ciutat Satèl·lit. Un dels temes més emblemàtics de la banda fa referència al que fou el barri on em vaig criar, "Ciutat podrida":

Ciutat podrida
Ens portes la nit i la por,
Ara que ets adormida
Els carrers
Son plens de foc

Vull sortir d’aquest infern
On els crits
Dels perduts s’obliden
On és presoner
L’esclat del vent
I la llibertat no camina

Ara que fa 20 anys, la llibertat camina. No ens oblidem de cap crit dels perduts. I la nit i la por només és la repressió que protagonitza aquest estat podrit que és l'estat espanyol. I és contra aquest estat que aixequem la nostra memòria i la de tants altres. És perquè vivim i volem viure dempeus. És perquè venim de molt lluny i volem anar més lluny encara. I és perquè sabem que per fer-ho ens necessitem a tots, i només ho podrem fer si hi som tots.

Felicitats, Racó, per aquests 20 anys. Felicitats a tots els que ja hi ereu fa 20 anys. Felicitats als que fa 20 anys ja feia 20 anys o més que hi ereu. Ser-hi, per compartir la lluita i les lluites. Ser-hi per descobrir-nos en tots i cadascun dels nostres camarades. Ser-hi, per poder anar-hi. Ser-hi, plantant cara també a aquesta toxicitat destructiva que menysprea tota la lluita que ens ha permès arribar on som. Orgull de tots nosaltres i dels que ens han precedit. Orgull del que hem fet i d'on hem arribat, i coratge i intel·ligència per fer realitat el nostre somni. Però també, i molt especialment, orgull, reconeixement i gratitud infinita cap a tots els nostres líders polítics i socials que pateixen presó i exili.

Deixeu-me acabar amb una anècdota personal que ja he explicat algun cop, però que trobo absolutament adequada per ajudar a valorar l'actual moment, el que hem fet, el que hem aconseguit i quina és la nostra posició estratègica per fer realitat la independència.




És el meu carnet de la CONSEO (Conferència de Nacions Sense Estat de l'Europa Occidental). Any 1985. Jo feia tot just un any havia començat a militar en l'independentisme. Em van posar en l'equip de seguretat. Van venir delegacions de tots els moviments independentistes d'Europa. Recordo, fou un impacte imborrable, com les delegacions dels moviments bascos i irlandesos quasi se'n fotien de nosaltres, de l'independentisme català. Que no feiem el que calia fer. Que no ho aconseguiríem mai. En llenguatge dels nostres tòxics d'avui en dia, ens haurien dit lliristes, processistes, etc. Doncs bé, ara mateix, quan parles p.ex. amb dirigents abertzales, envegen sense matís la nostra situació. Donarien el que fos per haver fet el que nosaltres hem fet, com ho hem fet i fins on hem arribat. Saben que ara mateix, juntament amb els escocesos, som el moviment independentista de tot Europa que té més a tocar assolir els seus objectius. I tenen raó. És així. Cal ser molt tòxic per menysprear el que hem aconseguit i la situació estratègicament tan favorable que tenim per fer realitat la República Catalana.

Per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi.

Però per ser derrotats només cal que uns pocs i poques escampin les seves toxines per la terra i la deixin erma.

DONEC PERFICIAM


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.297.796 missatges
  • 221.161 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat