Publicitat

Bernat Tresserras

Bernat Tresserras

Més informació

Opinió Bernat Tresserras

La mare de totes les batalles, un peó al tauler global

El sistema-món està transitant cap a un nou ordre global. Al llarg de la història s'han succeït diferents ordres geopolítics, liderats per una o de vegades dues superpotències que són les que a través del seu domini han establert les regles del joc i han imposat a la resta d'actors – actors polítics perifèrics- les normes internacionals.

Després del lideratge britànic durant l'etapa d'expansió colonial i de desenvolupament industrial que va durar fins a la primera Guerra Mundial va arribar la transició d'entreguerres fins a l'ordre bipolar sorgit de la fi de la Segona Guerra Mundial. Llavors els Estats Units i, en menor mesura, l'URSS van actuar com a pols de poder en un context de Guerra Freda i van fixar les regles pel que fa a la cooperació econòmica i militar amb els països aliats o satèl·lits de cada bloc.

La caiguda de l'URSS va comportar una transformació en la correlació de poders a escala global. L'enfonsament de la majoria dels estats que havien abraçat el Socialisme com a model polític-econòmic va desencadenar una etapa d'eufòria i autocomplaença en el Sistema Capitalista que va enfortir l'ortodòxia ideològica representada pels taurons del neoliberalisme. Els EEUU esdevenien l'única superpotència amb capacitat d'influència global.

Aquest nou ordre unipolar es va caracteritzar per la capacitat hegemonitzadora nord-americana a l'hora de colonitzar mitjançant el softpower el sistema econòmic, polític i cultural de la resta de països, i per la subordinació dels interessos nacionals d'aquests estats perifèrics als interessos nord-americans. Cal entendre que en qualsevol ordre internacional la perifèria la marca sempre el pol de poder. I a mesura que ens allunyem del centre de poder s'agreuja l’alienació dels propis interessos pels que imposa l'agent ordenador del sistema.

Aquell gran ordre nord-americà sembla haver iniciat la seva desintegració. Principalment perquè altres actors polítics rellevants han decidit deixar prendre distància respecte al vell atlantisme. Un nou ordre multipolar emergeix: actors com Rússia, Índia, Brasil, Japó, Israel o Aràbia Saudita defineixen les seves àrees d'influència mitjançant acords comercials o participacions en conflictes militars. Aquest és el teló darrere del qual s'amaga l'autèntica batalla per l'hegemonia, mentre la Xina treballa des dels 90's per consolidar-se –al continent africà, per exemple- com la nova referència.

L'hegemonia britànica s’havia fonamentat, sobretot, en l'expansió del comerç marítim i la imposició de la supremacia naval de la Royal Navy, així l’exportació d’un model d’administració i el control dels recursos que necessitava la industrialització. En el sistema bipolar de la guerra freda, el domini es va construir al voltant de la supremacia militar lligada a la nuclearització i la capacitat de control polític dels estats satèl·lit. En el cas de l'hegemonia americana del darrer quart del segle XX cal incorporar-hi la dolarització del sistema financer global, l'extensió de la doctrina neoliberal de mercat i els pes i influència dels gegants empresarials tecnològics i culturals.

És interessant mirar al passat per intentar projectar els escenaris de futur probables i deduir quins podran ser els elements que decantaran la disputa pel lideratge del nou ordre global.

 

Aquests elements són al meu entendre l'epicentre de la disputa actual:

1. Control dels recursos naturals. Molt especialment dels recursos hídrics. En un món al llindar del col·lapse ecològic i demogràfic, el control dels recursos defineix la capacitat d'un estat de garantir la seva pròpia viabilitat i reduir les dependències amb l'exterior.

2. Lideratge tecnològic. La primacia del desenvolupament tecnològic permet l'ús de noves eines de control per blindar la seguretat interior i, alhora, desestabilitzar els adversaris. El control tecnològic serà el factor decisiu que dirimirà la supremacia econòmica entre la Xina i els EEUU, a l'espera de comprovar la fortalesa de la nova Índia. La màquina de vapor va ser clau per convertir la Gran Bretanya en una superpotència industrial. Ara la Intel·ligència Artificial i els algoritmes marcaran un canvi d'època i obriran i tancaran possibilitats.

3. Supremacia militar. Algunes de les noves guerres decisives són financeres, comercials i tecnològiques. Malgrat tot, la capacitat de dissuadir militarment qualsevol adversari d'interferir en la sobirania pròpia o d’altres ha sigut i seguirà sent un factor capital. 

 

Catalunya dins el nou ordre global

L'ordre global anterior ha permès a Catalunya, en el marc de la Unió Europea, esdevenir un actor modest dins la primera corona d'influència americana que ha estat l'espai atlàntic. Catalunya, a través de la UE, ha pogut viure una etapa de desenvolupament econòmic, social i democràtic que ens ha permès viure el període d'estabilitat més important de la nostra història recent. Especialment a través de Barcelona, però no només, Catalunya s'ha situat al mapa hi ha esdevingut un pol econòmic de referència a escala europea cosa que li ha permès bastir una economia exportadora i atreure talent, turisme i inversions. Tot això ens ha acostat a posicions capdavanteres entre les regions europees en estàndards de desenvolupament.

No obstant això, els equilibris de poder estan canviant i el centre de gravetat que fins ara pivotava al voltant de l'espai atlàntic s'ha desplaçat cap al pacífic, i a velocitats desconegudes fins ara. Aquesta transició ens situa, com a veritable apèndix europeu que, en una posició més perifèrica respecte del nou poder global.

Els símptomes de desintegració europea cal relacionar-los amb les conseqüències col·laterals de la pèrdua de pes geopolític que aquest espai ha patit. Si la UE no és un actor amb capacitat d'influència política, econòmica o militar en aquest nou ordre, és previsible que s'acceleri la seva degradació alhora que li van creixent els monstres.

Catalunya hauria d’activar-se per no veure’s desplaçada a la perifèria del nou sistema global, com a simple part subordinada d’un actor europeu menor i desorientat. I hauria de començar a pensar quin paper pot i vol jugar dins del nou ordre. Les seves dimensions geogràfiques i demogràfiques constitueixen determinacions objectives que condicionen el seu possible paper en molts àmbits lligats a l’economia o la seguretat. Però aquestes mateixes dimensions i la pròpia complexitat i diversitat de la societat poden ser factors favorables a l’assaig de formes noves de participació política i d’innovació social, davant d’un capitalisme cada cop més intensiu, descarnat i deshumanitzat i les formes d’autoritarisme que l’acompanyen. Aprofitar l’energia de la societat per posar en marxa experiències que puguin actuar com a contrapès i inspirar alternatives pot quedar al nostre abast. 

Si la guerra tecnològica i comercial va acompanyada de la uberització de l'economia i la devaluació dels drets i les condicions laborals, Catalunya podria proposar-se la construcció d’un model de concertació, d’harmonització, entre els drets socials i els avenços tecnològics.

Si la nova economia aposta per un model depredatiu dels recursos, Catalunya podria apostar més aviat per l'economia circular i el desenvolupament sostenible.

Si la democràcia es converteix, dins el nou ordre global, en un sistema eclècticament prescindible o matisable, com estem veient a EEUU, Rússia, Xina, Brasil -i veurem en quina mesura a Europa el proper cicle electoral-, Catalunya pot proposar-se esdevenir un dic de contenció a aquesta nova onada i apostar per l'aprofundiment democràtic i la defensa dels drets humans.

En definitiva, Catalunya pot aprofitar la seva presència a l'agenda internacional per projectar un imaginari polític que connecti amb la cosmovisió més progressista que tenen alguns dels col·lectius perdedors dels grans processos de canvi que estem vivint com poden ser els joves, les dones o els immigrants.

L'exministre d'exteriors belga, Mark Eyskens, va definir Europa com un "gegant econòmic, un nan polític i un cuc militar". La frase, que ha fet fortuna, reflecteix de quina manera Europa ha desaprofitat la seva potencialitat a l'hora de ser un actor de primer ordre al tauler internacional. Potser seria interessant que Catalunya es fixés el propòsit de ser un "nan econòmic, un microbi militar i un gegant polític". 

La dimensió no és un factor que, per ell mateix, incapaciti un país o el condemni a la irrellevància.

Cal que trobem el nostre lloc al món i que aquest lloc ens faci sentir còmodes amb allò que som i volem ser.


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.298.771 missatges
  • 221.202 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat