Francesc Abad

Francesc Abad

Més informació

Opinió Francesc Abad

Lluites, presos, dignitat, respecte... versus toxicitat primària i destructiva

Divendres es van emportar, en unes condicions indignes, els nostres presos polítics cap a Madrid, a l'espera de l'inici del judici sobre l'1 d'octubre. 

Tots els presos polítics tenen el més meu absolut respecte, admiració i estima. Tots són persones compreses que han posat l'interès general, el compromís amb el poble, pel davant dels seus interessos personals. Si no ho haguessin fet així, no estarien en aquesta situació. 

Tots han decidit fer front a aquest judici per explicar la veritat i acusar l'estat espanyol del que és: un estat autoritari, demofòbic i que no respecta els més elementals drets humans. 

La situació de presos i exiliats està marcant el nostre present, i no pot ser d'una altra manera. Hi ha molt sermonejador i sermonejadora que diuen que estan exercint xantatge emocional, que la gent "es distreu" quan es dedica a fer mostres de solidaritat cap a ells i en reclamació de la seva llibertat. Són paraules que situen la baixesa moral dels sermonejadors i sermonejadores. També la seva ignorància política i històrica del que representa la militància independentista i la seva manca d'escrúpols polítics per atacar el que és una línia medul·lar de qualsevol moviment independentista, inclòs el nostre, com és la defensa de presos i exiliats. 

Els moviments independentistes, aquí i arreu, hem patit repressió, i sempre els moviments antirepressius i de solidaritat amb els presos i exiliats han format part de l'estructura política dels moviments d'alliberament nacional. Al nostre país, en la història més immediata, teníem els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, que van tenir un paper clau en la configuració i actuació política de l'MCAN. A Euskal Herria els moviments antirepressius formaven part del que es coneixia com a KAS, la coordinadora del moviment d'alliberament basc, al costat de l'organització armada i del braç polític. I així, arreu: Irlanda, Còrsega, etc 

L'exemple, compromís i sacrifici de presos i exiliats formen part del patrimoni polític i moral de qualsevol moviment d'alliberament. Això sempre ha estat així. Excepte per a aquest petit nucli de sermonejadors i sermonejadores de les primàries de Barcelona, per als que presos i exiliats sembla gaudeixen de la situació, que sigui una situació "creada" per ells mateixos per no haver de retre comptes. No és possible una major mesquinesa. 

No conec personalment a tots els presos i exiliats, però sí a la majoria. De qualsevol d'ells, el seu full de serveis a la Pàtria ompliria més línies que el de tots els sermonejadors i sermonejadores junts. 

Per això els sermonejadors i sermonejadores de les primàries necessiten convertir tothom que ha militat en l'independentisme, en traïdors, covards, responsables de la nostra situació.

L'altre dia un d'aquests sermonejadors de les primàries feia un tuit repugnant volent enfotre's-en d'Arnaldo Otegi titllant-lo de processista i dient que ni la presó allibera del processisme. Em supera.

Aquest és el pensament verinós i tòxic de les primàries: convertir tots els que no estan amb ells en el seu enemic, en l'enemic a batre: tothom que no combrega amb ells som políticament menyspreables, processistes, lliristes i mesquins que només ens movem per paguitas i altres interessos inconfessables. No ofereixen cap alternativa, ni tan sols s'enfronten a l'espanyolisme, el seu únic enemic som els altres independentistes, la destrucció dels quals situen com el seu objectiu polític.

Davant la decisió dels presos de quedar-se a CAT, amb tot el que implicava, i ara de voler girar el judici i passar de ser els acusats a acusar l'estat espanyol, hem tingut un altre exemple d'aquesta dimensió destructiva de la toxicitat de sermonejadors i sermonejadores. 

Mai han respectat la voluntat dels presos, la seva decisió. I la situació l'han volgut convertir en una derrota de l'independentisme. Fins i tot no estant d'acord amb aquesta decisió o estratègia, des del compromís militant l'única opció és assumir-la amb respecte i donar-hi ple suport, veure com podem ajudar a l'objectiu i l'estratègia que tenen tots els nostres presos polítics. Enlloc d'actuar amb compromís i respecte, els sermonejadors i sermonejadores han volgut culpabilitzar tothom de la situació: Govern, militància 'indepe', etc. I presentar la situació com una derrota. Escampar tota la merda i la derrota possible. 

Em pregunto com hem pogut generar i alimentar aquest monstre de toxicitat destructiva de sermonejadors i sermonejadores de les primàries?

Fa uns dies vaig publicar un article al Nacional, criticant el paper que ha adoptat l'ANC, que per a mi trenca el que ha estat un dels seus més importants valors fundacionals, la transversalitat, amb l'actitud de fiscal sobre el Govern i promovent la creació d'un quart espai polític 'indepe' enfrontat als altres tres ja existents. 

L'espectacle de la reacció troll dels sermonejadors i sermonejadores de les primàries de Barcelona fou tan apocalíptic com còmic. La veritat, he rigut molt.

Per a la majaderia aquesta, que una persona, en aquest cas jo, pugui tenir la seva pròpia opinió és incomprensible, i com que no és comprensible, només és possible si ho fem moguts per paguitas i altres foscos interessos.

Així, m'he trobat "atrapat" entre els trolls sermonejadors i sermonejadores que m'acusaven de rebre "paguita" dels convergents i els que m'acusaven de rebre "paguita" d'ERC.

Igualment, hi havia divisió entre els que deien que jo tot el que escrivia ho feia al dictat de David Madí i els que deien ho feia al dictat de Sergi Sol. 

Resulta curiosa -còmica- la situació. Jo no he cobrat mai de la vida de la política, ni la meva vida laboral mai ha tingut res a veure amb la política, jo sóc funcionari del cos superior des de l'any 1996, amb plaça guanyada per oposició. Però paguita. Jo he vist dues o tres vegades màxim a la meva vida a David Madí, l'última deu fer més de 8 anys, sense passar del "hola qué tal", però resulta que sóc el seu majordom. Amb en Sergi Sol havíem coincidit bastant en l'independentisme dels 90, però és públic i notori el meu "enfrontament" amb ell des de l'època dels tripartits. Però és igual, escric articles al seu dictat.

Per no parlar de la flipant escassíssima comprensió lectora, de no entendre que ni criticava ni qüestionava el dret de ningú, tot el contrari, a impulsar els projectes polítics que consideri, que només criticava la implicació de l'ANC, que ha passat de la gran organització cívica a impulsar un quart espai polític. O de no entendre la referència a la fiscalia, com a òrgan que cada setmana ens "obsequia" amb demandes delirants, com a símil d'aquest paper "acusica" envers els altres.

Aquest és el "rigor" dels sermonejadors i sermonejadores de les primàries.

Tornant a les coses importants: més enllà de la denúncia internacional que hem d'intentar representi aquest judici en relació a l'estat espanyol, a través del testimoni dels nostres presos polítics, hauríem d'aspirar, a que la unitat davant la repressió també es tradueixi en unitat estratègica, generadora de confiances que ara no existeixen.

Presos i exiliats són persones honestes i compromeses amb la causa de la llibertat de Catalunya. Són lluitadors. Són valents. Per això crec que el més important substrat per teixir aquesta confiança que tant necessitem entre tots nosaltres, el tenim. Perquè presos i exiliats poden haver comès errors, no ho discuteixo, poden no haver estat encertats amb algunes decisions, tampoc ho discuteixo. Però de la mateixa manera no podem discutir, ningú no pot discutir, que són, presos i exiliats, els líders que ens han permès arribar MÉS LLUNY QUE MAI en la nostra lluita per esdevenir independents. 

He dit lluita, però podria haver dit procés. No ho he fet perquè volia cridar l'atenció sobre una altra toxicitat inadmissible, miserable, de tots aquests sermonejadors i sermonejadores de les primàries: convertir "procés" en un insult, quan l'únic que implica és lluita, és militància, és el ser-hi i l'anar-hi, sempre.

La lluita per la independència és un procés que arrenca des de l'endemà de l'Onze de Setembre del 1714. En tots aquests anys, la flama de la llibertat, l'aspiració a una Catalunya lliure i la lluita per fer-la possible ens l'hem transmès generació rere generació. El que per a alguns és un insult, el processisme, per a tots els que hem lluitat per la independència sabem és el que algun dia ens permetrà assolir-la. El que no és procés és estàtic. Si no esteu amb el procés esteu a favor de la dependència d'Espanya. La lluita per la independència és el procés. El contrari o l'alternativa del processisme és la submissió a Espanya, processisme és lluitar per fer la República, i el no-processisme és abandonar qualsevol lluita.

Un cop més, em feia molta mandra fer aquest article. No vull perdre el temps amb aquesta toxicitat, però quan vaig veure com els sermonejadors i sermonejadores intentaven en fotre's-en d'Arnaldo Otegi i del que ha estat tota una vida de lluita i molts anys de presó titllant-lo de processista, vaig dir-me "palante". És curiós, perquè fa molts anys, finals s.XX. Arnaldo Otegi ja era el líder de l'esquerra abertzale, i va fer una visita a Barcelona, per intervenir en diferents fòrums. Em van demanar si  podia donar un cop de mà en el dispositiu "d'acompanyament" des de la seva arribada a l'aeroport de Barcelona. Així ho vaig fer.

Dos processistes molt processistes, dirien ara els nostres sermonejadors i sermonejadores. Visto lo visto, si fos ara, li preguntaria, "oye, Arnaldo, y a ti la "paguita" de quien te viene, de Madí o de Sol?"

Fa pocs dies vaig estar parlant amb un dels nous dirigents de l'esquerra abertzale. I em va insistir en com envegen la nostra situació. Ells, els que durant moltíssims anys van bastir la seva estratègia en la lluita armada, ells, que van desplegar un activisme callejero conegut com "kale borroka", de cremar-ho tot, ells, envejant als lliristes, a les tietes. 

Només cecs, intoxicadors i enverinadors destructius com els nostrats sermonejadors i sermonejadores de les primàries neguen aquesta realitat. La realitat indiscutible de que hem arribat més lluny que mai. Que no ho hem aconseguit encara, és evident, però que és més i molt més important i decisiu el camí fet que el que ens queda. I que som la nació sense estat de l'Europa Occidental que avui en dia, i per mèrits propis, té més a prop que cap altra esdevenir estat independent. Perquè la nostra lluita, aquesta que tan volen ridiculitzar sermonejadors i sermonejadores, ha estat i és exemplar, és la que ens ha dut a ser majoria social i democràtica i és el que ens fa estar més a prop que mai de la victòria.

Amb el cor encongit pel trasllat dels nostres presos. Amb el respecte, admiració i estima cap a tots ells i elles per la seva determinació davant el judici de l'1-O. Amb la plena seguretat que hem arribat més lluny que mai, i que això és gràcies als que avui pateixen presó i exili. 

Aquí la meva mà estesa per avançar amb tots vosaltres, pel damunt de les nostres diferències, perquè ens necessitem tots i només ho podrem fer si hi som tots. És molt més el que ens uneix que les diferències que puguem tenir. Posem-ho en valor. Compartim l'orgull de poble, de ser, i de la lluita que mai hem abandonat i que és la que ara ens ha permès arribar més lluny que mai, i la que farà possible, realitat, la República Catalana.

DONEC PERFICIAM


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.268.754 missatges
  • 220.077 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat