David Cid

David Cid

Més informació

Opinió David Cid

Governar el Barça com Cruyff jugava a futbol

Contracrònica de l’acte ‘’Sí al futur’’ de Víctor Font a l’auditori AXA de Barcelona, dijous 31 de gener de 2019

Són quarts de set del vespre i camino per la Diagonal. He sortit a Maria Cristina, línia verda. Estic a les Corts. El vell barri que va veure néixer el Futbol Club Barcelona. Surto del metro i aixeco el cap; just al davant hi trobo les torres giratòries de La Caixa. ‘’Encara hi són? Com que fa un any van dir que traslladaven la seu social a València?’’ em dic en veu baixa. Segueixo caminant. Aquell tros de Diagonal és al bell mig del sector negocis de Barcelona i Catalunya. Dinamisme, emprenedoria i ritme frenètic de cotxes i gent. Direcció: l’Auditori AXA on, un jove granollerí, Víctor Font (soci 70.990 del Barça) hi fa l’acte de presentació del seu projecte per a fer un club modern i ambiciós. ‘’Sí al futur’’, vaja.

El districte de Les Corts, deia, és culer per excel·lència; en aquests carrers fou on Joan Gamper va tenir la idea de fer un club esportiu que acabaria sent símbol, identitat i emblema de tantes coses i de tanta gent. 

Arribo a lloc. Les portes encara no estan obertes però una bona colla de socis barcelonistes ja esperen impacients a fora. Una gernació de granollerins també s’hi apleguen: el sr. Murtra, sempre diligent, els crida i diu ‘’els de Granollers, cap aquí!’’.  Es saluden i encaixen les mans. 

Aixeco el cap i veig el personal que es va aplegant. Molts homes, edat avançada, americanes i vestits d’executiu. Seriositat. Burgesia. Socis del Barça amb carnet de tota la vida, vaja. Allà, al fons, una samarreta del Barça; m’hi acosto per veure-la bé. Ni Qatar Foundation, ni Unicef, ni hòsties avinagrades. De les bones: només l’escut al pit i les franges blaugranes. La samarreta de Krankl i el Cruyff jugador. Essència de barcelonisme i aires del vell camp de les Corts. 

S’obren les portes. Es fa una fila. En Murtra segueix organitzant: ‘’Ep, seiem junts!’’. Anem entrant. El Comandant Albert Roura, cap de campanya de Víctor Font en aquesta aventura, està atrafegat, dirigint i ordenant l’accés. El saludarem en acabar; ara té feina. M’hi fixo i veig que han vingut representants del poder polític de Granollers: PSC, PDECAT i ERC se saluden amistosament. Hom fa un cop d’ull i comença a veure cares conegudes del barcelonisme; Joan Gaspart (ha vingut en metro?) seu a primera fila, també hi ha l’exconsellera Meritxell Borràs (companya de cel·la de Dolors Bassa, per cert) i Josep Vives, representant de la junta actual. Fairplay entre contrincants, doncs. El Barça som tots i totes que es diu, sovint. 

L’elenc de barcelonisme esportiu el completen, també, Carles Puyol, els germans Òscar i Roger Garcia, i els germans Lopez, Juli i Gerard. Bones fornades. Enric Massip, el gran capità de l’handbol, també hi és present. Els de Granollers, però, no li fan gaire cas a aquest últim. 

El recinte es va omplint: socis, majoritàriament homes. (#on són les dones?). A poc a poc, però, l’edat es va rejovenint. Ja no hi ha tants cabells blancs; ara van arribant els que surten de l’oficina aquella hora. Per altra banda, diria que el periodisme esportiu del país hi és tot; Joan Vehils de l’Sport, Bernat Soler de TV3, Lluís Canut, Pilar Calvo... El savi Ramon Besa i el gran Toni Padilla, l’home que va reinventar el periodisme esportiu i el va convertir en una manera més per intentar canviar el món. Panenka, contigo empezó todo. 

 

 

Al lavabo, lloc incòmode per xerrar, m’hi trobo a en Xavier Bosch. L’interpel·lo sobre els llibres que ha fet. La trilogia ‘’Se sabrà tot, Homes d’honor i Eufòria’’. Li recordo l’altre David Cid i s’hi tornarà algun dia. Secament em diu que no, que és mort. M’apunto en algun lloc del cervell: ’’no fer-me el simpàtic al lavabo mai més. És un mal lloc per fer-hi amics.’’

Ens rep un escenari minimalista però interessant: un color blaugrana de fons, un gran cartell amb un Sí al futur de color blanc i, al costat, un escut del Barça projectat en una de les parets de la sala. També hi ha un piano i una bateria; ‘’què hi foten uns instruments?’’, em pregunto.

Puntualment, els llums s’apaguen i una veu en Off femenina ens presenta l’acte. Apareixen l’Ignasi Terraza trio. Jazz de qualitat per començar: una peça que recorda el swing més rítmic... bon rotllo, vaja. Segueixo pensant, però, ‘’què hi fot un grup de música, aquí?’’. perdo el temps imaginant quina seria la música que defineix el Barça? El swing seria la del ballarí Cruyff i la precisió quirúrgica del geni Messi. Però també hi ha la samba de Romario i Ronaldhino, els valsos sobris i elegants de Shuster o el tango mortífer de Maradona, entre d’altres. També em ve el cap la conga del Dream Team d’un somrient Josep Lluís Nuñez o el moment de celebració de la Copa d’Europa del 92 a Wembley en què, un joveníssim Guardiola balla amb la dona de Ronald Koeman i TV3, atenta, ens ho va fer saber.

Després del Jazz ens expliquen el secret. Tete Montoliu féu, en el seu dia, una versió del Cant del Barça. Ignasi Terraza el recorda, llavors, amb un vídeo emotiu d’imatges d’un dia de partit al Camp Nou. Emoció continguda, el Cant del Barça tocat a ritme de jazz i, de fons, estelades. Les imatges valen més que mil paraules, diuen.

Apareix Antoni Bassas, alt com un Sant Pau. L’home que compartirà escenari amb en Victor coordinant una conversa per explicar el projecte que ha pensat pel club dels propers anys; l’era post-Messi. (només escriure-ho ja fa por). A Bassas se’l veu còmode, té bagatge, té el punt just de seny i rauxa. Un home bregat en el periodisme diari seriós del ‘’Matí de Catalunya ràdio’’ però capaç de presentar el ‘’Tres pics i repicó’’. Ahí es nada. Victor Font s’ha buscat un bon padrí.

Entra en escena el protagonista del vespre: traje blau marí, camisa blanca llampant. Elegant amb aquell punt de modernor. El detall del mocador blanc sortint per la solapa, una polsera negre a la mà dreta... imatge cuidada. Els dos, però, han de seure en una mena de butaques potser massa baixes per l’alçada d’en Bassas. Uns tamborets més alts no haguessin anat pas malament.

Bassas pregunta i Font respon: de Granollers, exfutbolista, company d’equip amb Sergi Barjuan i Toni Gimenez. Per acompanyar, unes fotos d’infància al Camp d’esports del Carrer Girona amb la mítica publicitat de FORMAS a la samarreta, i una crònica de l’època de Deporte Vallesano: ‘’Victor: (...) se le ha encontrado el puesto’’. El periodisme concret que es feia abans: explicar el què passa realment i no el que creiem que passa. 

 

 

Font explica d’on ve i a on va. Emprenedor del ram de les telecomunicacions, viatger infatigable que viu als avions, amic de Ferran Soriano i Marc Ingla. Jove empresari amb ganes de menjar-se el món i amb vocabulari de consultor. ‘’La meva mare encara em pregunta a què em dedico’’, diu. Lèxic tècnic i discurs de gestió empresarial. Quan parla del model de management que el club hauria de tenir se’l veu còmode. Hi ha racionalitat, enginyeria i nas pels negocis però, alhora, deixa clar que també hi ha passió, alegria i sentiment. L’herència de Cruyff no es toca i, els qui haurien de dirigir la part esportiva del club són els esportistes que el van tenir de mestre. Sobrevola l’ombra de Xavi Hernandez. Font no es mulla, manté la incògnita de qui el seguirà però diu que Xavi serà, segur, mani qui mani, entrenador del barça en un futur. Cruyff vive, la lucha sigue.

Anem acabant. Preguntes dels socis: com fer pujar els ingressos, com aprofitar millor el merchandising i la marca Barça al món global d’avui. El posicionament clar que el club ha d’estar al costat del poble de Catalunya i del dret a decidir. Recordin les estelades del principi.

I, al final, Vicenç Martí, president de la penya barcelonista El Gat Negre. El soci tribunero per excel·lència apareix al bell mig del barri de les Corts. Amb el micro que recorda aquells socis que demanen parlar el dia de l’assamblea de compromissaris i fan saber les seves dèries: que si els lavabos del Camp estan bruts, que si l’espai Barça no rutlla, que si el Miniestadi s’ha de reformar... barcelonisme persistent.

És Oriol Cruz, còmic. Actor del Crakòvia. Per l’escenari hi passen molts personatges: Iniesta, Jaume Creixell... el punt just d’humor per acabar. Bassas li demana a Cruz si s’atreveix a imitar a en Víctor. ‘’Bufa, complicat’’. Allargant les ‘’ss’’ a finals de paraula i amb tecnicismes en anglès se’n surt prou bé La imitació posa un toc d’humor i humanitza el personatge que es vol donar a conèixer, amb temps, per iniciar una lluita dura. El mateix Font ho adverteix: ‘’Molts amics em van dir; no t’hi posis. D’allà (la junta de Barça) se’n surt amb moltes ferides!’’. Ell, però, ho vol intentar.

Marxem. Ronda de Dalt i cap a casa. El Sr. Murtra, company de seient d’en Victor al camp el defineix: ‘’Mira, jo no sé si guanyarà, però sí que sé que és honest i no posarà mai la mà a la caixa en Victor’’. La veu sàvia del soci. És tard, fa fresca i el Madrid ja ha fet el primer gol al Girona. El mal no descansa mai. Cruyff vive, la lucha sigue.


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.266.600 missatges
  • 220.000 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat