Joana Pujol

Joana Pujol

Més informació

Opinió Joana Pujol

Per canviar-ho tot?

Deia en Jordi Graupera, ideòleg de les Primàries a la ciutat de Barcelona, que aquestes servirien per independitzar d’Espanya el sistema de partits, i que serien la primera desobediència, als partits i a les institucions catalanes. Deia també que ajudarien a “treballar el llegat de l’octubre”, perquè la llibertat dels qui defensaven les urnes acabés desbordant l’Estat.

El que s’amaga darrere d’aquesta declaració d’intencions és la creació i la consolidació d’un nou espai polític que es reivindica netament com independentista. Un nou espai, que pretén desplaçar, o si més no, posar contra les cordes a ERC i PDeCAT –batejat amb les seves múltiples formes-, al·legant que allò que va fer fracassar el nostre octubre van ser els principals líders polítics del moment.

Líders que fallen, que no assumeixen les seves responsabilitats, que no estan disposats a assumir els costos d’allò que van jurar i prometre, o que, a l’hora de la veritat, es fan enrere. Solució? Renovació de lideratges. I com fer-ho? Idea estrella amb retòrica arcaica: Les primàries obertes. Processos suposadament nets, nous, aïllats i indiferents a les limitacions del sistema de partits. “Hem vingut per canviar-ho tot”. Us sona? A mi també.

Avui ens trobem en un context desconcertant. De desorientació general, sense fulls de ruta que vagin més enllà de divagacions o de càlculs electoralistes, i d’una repressió sense límits que ha aconseguit escapçar el moviment independentista. Però també és una constatació que al llarg del procés s’han comès errors greus, alguns dels quals ens han conduït en aquest atzucac polític.

I ara, tot i la repressió, tot i l’existència de presos polítics i d’exiliats, ara és moment de posar aquests errors damunt la taula. Perquè és un exercici imprescindible per tal de dibuixar les noves estratègies que haurien de tenir per objectiu conduir-nos a la independència del nostre país.

Per això, alguns dels discursos i anàlisis com els que s’estan sentint aquests dies de part dels CDRs, dels promotors de les primàries, o de l’ANC actual, són aire fresc i necessari. Perquè estan evidenciant molts d’aquests “errors d’octubre”. I des d’aquest punt, evoluciona la crítica al “seguidisme” fàcil als partits de sempre, a una antiga ANC massa condicionada o distorsionada per les pressions de partit/s, i a uns partits que segueixen anteposant els objectius propis als col·lectius, als de país, aquells que duien escrits als programes electorals que els van situar on són ara.

Però més enllà de si les primàries són una bona estratègia o més aviat un gran desencert, han de servir per posar-nos a tots plegats davant del mirall. I sobretot a la CUP. Perquè és necessari que algú evidenciï el retorn a l’autonomisme basat en allò que es diu – i el que no es diu però es fa- des d’ERC i del PDCAT. Perquè si algun subjecte polític havia de posar nom i cognoms a tot plegat sense acomplexar-se, era la CUP. I perquè si a algú li tocava abanderar la defensa del mandat de l’1 d’octubre, i no renunciar-hi, era a la CUP.

I sí, existeix el mandat de l’1 d’octubre. La Llei del Referèndum es va aprovar per majoria absoluta al Parlament de Catalunya, dipositari de la sobirania catalana. La llei, seguint les indicacions de la Comissió de Venècia no requeria un mínim de participació. El que sí que explicitava era que seria vinculant i que els resultats es recollirien en 48 hores. Alguns exposen la intervenció policial com a obstacle per recollir el mandat. Fals. Com diu Aamer Anwar, les agressions policials no van en detriment del mandat polític, sinó que el reforcen, i alhora evidencien Espanya com un estat agressor i autoritari.

La CUP, que era al Parlament per empènyer, per assegurar que no es feien passos enrere, o que n’hi havia menys, o, com a mínim, per denunciar-los a temps. La CUP, que a les eleccions del 21-D no només hi va perdre 6 diputats, sinó la capacitat real d’incidir.

Des del desembre del 2017, la CUP ha deixat de ser un actor polític transcendent. I no, els números no ho justifiquen, ja que , durant la primera legislatura que es va ser al Parlament i en només tres anys, es va aconseguir una capacitat d’incidència incomparable a la que es té avui, marcant línia, tenint agenda pròpia i fins i tot, condicionant l’agenda de Govern. Hi érem per això també.

Potser és perquè sobrecarrega de responsabilitat no tenir la responsabilitat de gestionar presos polítics propis. Potser és perquè ser, o haver estat, al centre de la diana de tots els mitjans de comunicació i dels partits sobiranistes, ha acabat tenint les seves conseqüències i ningú vol tornar al forn crematori del 1515-1515 ad aeternum. Potser és només que la seva militància està igual de desorientada com ho està el país. Assumint, assimilant i intentant crear una estratègia pròpia en un context de fulls de ruta que eren suposadament infal·libles però que han acabat llançats, per molts, a la paperera de la història.

I enlloc d’oportunismes inoportuns, dient el que toca dir, però on té menys sentit dir-ho – a les municipals-, i per benefici propi, ara tindríem algú, parlant-nos des del Parlament i alhora des dels carrers per dir-nos que sí, que les condicions objectives existien a l’octubre i que només depenia de nosaltres. Per dir-nos que la lluita antirepressiva no pot ser el nostre full de ruta ni tampoc condicionar-lo, i que l’única manera que existirà mai per guanyar el pols a l’Estat espanyol és la unilateralitat.

Perquè la CUP segueix essent l’única alternativa política que pot fer aquest anàlisi des d’una perspectiva d’esquerres i popular. Perquè si no hi som, d’una forma constant i clara, aquest espai por acabar ocupat per experiments efervescents que, com ja va passar amb Solidaritat Catalana en el seu moment, tenen un excés de personalisme i, degut a la manca d’anàlisi de classe, recullen i beuen del descontentament general en favor d’una suposada “renovació democràtica per la independència”, però acaben coixejant del mateix peu que tots els altres, i la seva “renovació” dura el que dura una legislatura.

I sí, les eleccions municipals són transcendents, i més per la CUP. I són l’espai per bastir les úniques aliances que ens permetran eixamplar la base d’una forma real. Des de baix i des de l’esquerra. Però això no ens pot impedir veure el bosc i travessar-lo. I no, no aconseguirem la República només des del municipalisme. Un municipalisme que ja hem descobert que té uns marges massa estrets, fins i tot per la pròpia gestió municipal.

Alcem-nos. Mobilitzem-nos. Però no només per a fer front a l’envestida judicial i policial, sinó també per dissenyar una estratègia realista que porti a la independència en l’escenari actual. No podem ser-hi només esperant passivament que altres portin a debat propostes rupturistes. Hem de ser-hi per tornar a esdevenir el cavall de Troia de l’independentisme popular. Dins i fora del Parlament, assenyalant qui convingui, sempre que calgui. Liderant, organitzant. Assumint contradiccions, sí, però per avançar en la consecució dels canvis reals.


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.268.750 missatges
  • 220.076 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat