Bernat Tresserras

Bernat Tresserras

Més informació

Opinió Bernat Tresserras

La jugada mestra

L'independentisme ha confiat durant anys en l'adveniment d'un moment –momentum- que canviarà el curs de la història i farà inevitable el que per a molts ha estat durant llarg temps una utopia.

Hi havia la confiança, o més aviat la fe, en què tard o d'hora, si es persistia, arribaria l'efemèride que ho canviaria tot. Allò que permetria a la societat catalana –tota ella- obrir els ulls; a la comunitat internacional intervenir per trobar una via de resolució del conflicte; i a l'esta rendir-se d'avant la impossibilitat de lluitar contra la voluntat democràtica. Aquesta fe ha ajudat l'independentisme a convertir-se en un moviment amb capacitat d'autoconvicció en les seves pròpies possibilitats i ens ha permès desterrar algunes pors atàviques. Ningú s'apunta a una batalla que considera perduda.

Aquesta esperança en el factor desconegut –“ja ho veuràs, alguna cosa passarà”- ha estat el combustible que el moviment ha necessitat per desafiar un estat amb molta més fortalesa de la que molts havíem calculat. I alhora ens ha permès esquivar algunes preguntes incòmodes.

L'U d'octubre no hauria estat possible sense que la gent cregués en allò que el mateix Mariano Rajoy  havia jurat i perjurat que era impossible: “El referéndum no se va a celebrar”.

Molts pensàvem/ven que el referèndum era el moment, l'acció i el fet que tant havíem estat esperant. La jugada mestra. El 3 d'octubre els carrers bullien i els ulls del món ens miraven. Un estat desorientat i una població encesa davant la repressió.

Però... i si tot plegat era fruit de la nostra pròpia suggestió? I si no érem capaços de veure els moviments tectònics sota els nostres peus? Potser no vam detectar un creixent ressentiment de l’estat, que preparava un camp minat en què es disputaria des d'aquell moment el conflicte i que tenia per objectiu la venjança i la humiliació.

I si no havia arribat l'hora?

Escollir el terreny de joc

El referèndum va ser una victòria estratègica de l'independentisme i una estocada molt dura per l'estat perquè no se l'esperaven. Però sobretot ho va ser perquè el terreny en què es va dirimir la confrontació no el va triar l’estat. Urnes, votants pacífics, porres i repressió: un còctel enverinat que va col·locar l’estat fora del terreny de joc que li proporcionava una posició de confortable superioritat -la llei i l'ordre- i el situava en una posició de debilitat.

Malgrat la humiliació que l’U d’octubre va suposar per l’estat, els seus engranatges estaven treballant en la preparació d'un terreny i d'un marc narratiu en el qual pogués imposar la seva capacitat coercitiva. Si el combat polític es traslladava al terreny judicial, controlava el terreny de joc i l'àrbitre. Jugar un partit a camp contrari i amb l'àrbitre comprat és sens dubte la situació menys propicia pels interessos independentistes. Escapar-se d'aquest marc és imprescindible.

Drets civils, democràcia i lluita antirepressiva

Aquesta, crec, ha de ser la fórmula guanyadora de l'independentisme. Si aconseguim associar la lluita per l'emancipació nacional amb la defensa dels drets i les llibertats haurem fet un pas importantíssim en el combat de desgast que lliurarem contra l'estat els pròxims anys.

La seva maniobra serà situar la partida al terreny de l'ordre públic, de la llei i de la seguretat. Guanyarà qui actuï amb major intel·ligència, no pas amb més testosterona. Més ben dit, l'estat es pot permetre actuar amb testosterona, nosaltres no.

L'excampió d'escacs Wilhem Steinitz deia que l'acumulació de petits avantatges condueix a una supremacia considerable.

Que les condicions objectives siguin més favorables a l’estat per imposar-se, no vol dir que l’independentisme no pugui guanyar la partida. De fet, que l’estat hagi hagut de recórrer a tots els seus instruments constata fins a quin punt se senten amenaçats sense concedir-nos cap avantatge. És per tant imprescindible cometre pocs errors i aprofitar cada equivocació de l'adversari. No presentar batalla en aquells espais on l'adversari se senti fort sinó que cal buscar sempre el seu punt de major debilitat.

Quina és la jugada mestra?

Principi de realitat. Només l'acceptació que no hi ha dreceres ni pocions màgiques sinó la necessitat de comprendre les condicions reals del joc ens farà  avançar. És l’anàlisi acurada dels factors conjunturals i estructurals allò que permetrà detectar les escletxes i farà possible canviar una correlació que avui ens és potser desfavorable, però que ho és menys del que ho ha estat mai abans

La nostra jugada mestra, doncs, és acceptar que no hi ha jugada mestra.

 


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.237.914 missatges
  • 219.021 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat