Publicitat

Bernat Tresserras

Bernat Tresserras

Més informació

Opinió Bernat Tresserras

Capitalisme digital i acceleració política (I)

Una mà invisible recorre el món i ordena el sistema. És la mà del capitalisme salvatge, de la financerització de l'economia, de l’endeutament, de la doctrina del creixement sistèmic, del consum accelerat de béns i serveis en competència continua. Una mà que treballa per satisfer una demanda cada cop més volàtil i canviant.

La revolució digital ha donat un nou impuls a la societat de consum i ha situat totes les nostres decisions quotidianes a un clic de distància. Els temps s'acceleren.
Diuen els experts que la revolució tecnològica que ha suposat internet i el món digital és d’una dimensió equivalent al descobriment de l'agricultura i que encara som incapaços d'imaginar quin serà l'impacte que tindrà a mitjà i llarg termini en el nostre model de vida. La revolució neolítica és avui estudiada pels antropòlegs per explicar l'evolució de l’espècie, però segurament els que la van protagonitzar eren incapaços d'entendre com allò modificaria la seva existència i la dels seus successors. Amb la revolució digital passa una mica el mateix. No obstant, enmig de tanta incertesa, hi ha una constant que genera consens, el procés de transició és cada cop més accelerat.

L'acceleració dels canvis afecta tots els àmbits, totes les dimensions de la nostra vida, les rutines socials, els hàbits de consum, les relacions interpersonals, les nostres creences, la nostra percepció de la realitat i del significat de la política.

El sistema polític -els agents que el conformen- ha identificat aquests nous patrons de comportament i ha decidit prendre’ls en consideració per competir en el mercat electoral de la mateixa manera que les multinacionals ho fan als mercats de béns i serveis. En diuen màrqueting polític o comunicació política (ComPol). Consisteix a segmentar els clients –electorat- per dirigir missatges estratificats, usar les plataformes digitals per arribar als segments socials més refractaris als canals de comunicació tradicional, concebre campanyes mediàtiques que busquin la viralitat en comptes de la veracitat, la construcció de relats a partir d'enquestes i trekkings sobre l'impacte en l'opinió pública. És a dir, tot un seguit de pràctiques que permeten aplicar al sistema electoral els mecanismes que fa dècades que utilitzen els equips comercials de les grans multinacionals. Partits dirigits com empreses. Tant li fa que plantegin la construcció d'un estat neofeixista autoritari o la superació del capitalisme i la revolució d'un precariat amb cada cop menys consciència de classe; tothom juga al joc amb les regles que marca l'àrbitre, i aquest és el capitalisme digital.

La pregunta davant d'aquest fenomen és –On queda la política

Si acceptem la premissa que el ciutadà és un simple consumidor, correm riscos greus. Si reduïm el ciutadà a un subjecte que considera la política només com la via per satisfer unes determinades necessitats, i limitem la democràcia senzillament a l’acte d’escollir entre opcions diferents que competeixen entre elles per triar la que satisfaci més bé el principi d'elecció racional, ens podem trobar que cada cop importarà menys el pensament estratègic i només serà important la política de la immediatesa.

Qui vol parlar de què passarà d'aquí a 15 anys amb les pensions si el que avui mou la política són les declaracions incendiàries del líder polític de torn que pretén fer-se un forat a l'agenda mediàtica d’ara mateix?

Netflix està canviant la manera com consumim continguts audiovisuals. Amazon està modificant els nostres costums de compra. Twitter, Facebook o Instagram alteren la manera com ens relacionem. La clau de tots ells és la velocitat amb la què són capaços d'adaptar-se als canvis del mercat i als patrons de comportament dels usuaris (clients). No només es tracta de satisfer necessitats, sinó d'anticipar-les i tenir la capacitat de crear-ne de noves.

La “mercantilització de la política ha propiciat lideratges com els de Trump, Macron, Bolsonaro o Salvini. Tots ells van situar-se davant del taulell electoral tractant d'identificar els vuits i elaborant estratègies per ocupar-los. Qualsevol espai buit tendeix de forma natural a ser omplert, si tu no l’ocupes algú altre ho farà. Una part significativa de l’electorat/clientela de l’era digital no sembla reaccionar a una demanda estructural de la societat sinó més aviat a unes necessitats conjunturals, efímeres, creades de manera espúria i que tenen un recorregut limitat.

Hi ha molts exemples de com la societat digital ha impactat en la política i com aquells discursos que fins fa no res eren considerats marginals –outsiders-, es converteixen en centrals –mainstream- i desplacen el debat polític fent-lo girar al voltant d'idees dissenyades per generar marcs mentals nous. La capacitat de desplaçar els eixos del debat d’aquells nous lideratges, atiant el malestar, es tradueix sovint en una esmena general al sistema malgrat no proposar mai el trencament amb el mateix. Són l’establishment fent discurs antiestablishmen. En el cas de Macron ni tan sols hi ha cap impugnació, senzillament renovació de formes i de llenguatge.

La nova política que emergeix sota el braç d'aquesta acceleració ens ha ensenyat que és possible assaltar el poder de la nit al dia. Allò que Podem no va aconseguir –asaltar los cielos. Les enquestes es poden capgirar, les percepcions preestablertes es poden modificar i els marcs mentals es poden canviar. 

Des d'una perspectiva disruptiva i transformadora aquesta acceleració hauria de ser considerada una finestra d'oportunitat al canvi, però ¿de què serveix el canvi si és incapaç de perdurar i de solidificar-se? De què val guanyar unes eleccions si ets incapaç de construir un canvi cultural que permeti transformacions profundes? 

I és que una altra de les derivades d'aquesta etapa política és la incapacitat de construir consensos resistents als embats de l’acceleració constant. Amb la mateixa velocitat que un projecte polític ha emergit pot estavellar-se. Veiem com Macron irromp de cop en el debat i es converteix en el principal vector polític, i com al cap de pocs mesos de guanyar les eleccions la seva popularitat es desploma. Ens atrau la novetat però ens costa fidelitzar-nos-hi. 

Tot és líquid i per tant inconsistent.  

Les ideologies es desdibuixen i emergeixen nous moviments, alguns en diuen populistes senzillament per etiquetar-los amb algun adjectiu, però no saben què vol dir perquè no vol dir res. Es presenten com l’essència de la renovació. "L'esquerra i la dreta ja no existeix", "els partits són cosa del passat". No els falta raó. En un moment donat podran construir elements agregadors que superin les velles clivelles, però quan passen uns mesos resulta que tota la recomposició era només un miratge. Podem escoltar líders dient que no són de dretes ni d'esquerres, que això és el passat; i al cap de poc acusar de deriva esquerranosa o dretana els adversaris.El llenguatge muta a una velocitat que fa impossible que res es consolidi.

La cosa sòlida i granítica no és competitiva en un món en constant canvi, però allò que és prou flexible per adaptar-s'hi acaba fent-ho a costa de perdre qualsevol significat.

La política està recargolant tant el llenguatge, que l'està buidant de contingut i així és molt difícil transformar res.

Si posem el focus a casa nostra, trobem un sistema polític cada cop més endogàmic i mancat de mirada estratègica. Els partits són incapaços d'utilitzar la perspectiva i la mirada llarga perquè estan imbuïts del tacticisme curterminista que dicta l'spindoctor de torn i que res té a veure amb els valors o preceptes ideològics que el polític diu defensar. Quan et limites a ser un mer gestor de la conjuntura perds qualsevol capacitat de transformació.

Des de la perspectiva de l'status quo i del conservadorisme aquest escenari és perfecte, ja que genera una ficció de constant canvi i transformació que en realitat és una percepció esbiaixada davant un món tan accelerat que només som capaços d'entendre quan ja ha passat de llarg.

I, tanmateix, és imprescindible no resignar-se a la visió apocalíptica. La crítica ens ha de permetre detectar problemes i buscar les formes d’enfrontar-nos-hi; si ens desarma i ens aboca al pessimisme no és crítica sinó autocompassió. La resposta és en la política. És en la política que hi ha la possibilitat d’apoderament de la ciutadania. És en la política que hi ha l’oportunitat de l’anàlisi rigorosa, del compromís honest i de la generació de propostes transformadores. És en la política on hi ha la possibilitat de la regeneració democràtica. I és la política democràtica que hi ha l’oportunitat de construir i consolidar majories i hegemonies socials alternatives orientades a l’interès general.


Opina

Configuració
  • Makaku 629 1 👍 858
    Bon article, però cal dir que l'independentisme també ha pecat d'aquesta política de la immediatesa a cop de Twitter, i per això l'hem vessada ben vessada... Si encara no hem perdut la partida definitivament és perquè els de l'altre bàndol també estan atrapats en la mateixa dinàmica, i ara amb VOX fotran la pota encara més que nosaltres.
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.204.456 missatges
  • 217.855 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat