Publicitat

Xavier Ginesta

Xavier Ginesta

Més informació

Opinió Xavier Ginesta

Els perills de la democràcia

El politòleg de la Universitat de Yale, Bob Dahl (1915-2014), té un magnífic llibret que permet entendre un concepte fonamental per la societat que ens ha tocat viure: la “poliarquia”, al que ve a ser el mateix que la democràcia imperfecte que tenen tots els països que han decidit abraçar aquest sistema i, per una raó o altra, mai han aconseguit institucionalitzar-lo de manera ideal. La democràcia, per tant, bé a ser una utopia on arribar. Un camí a seguir. El mateix que escrivia el francès Ernest Renan, aquest en relació al concepte de “nació”: un plebiscit diari. Democracia, una guia para los ciudadanos hauria de ser lectura de capçalera de tots els polítics d’aquest país.

Fa poc temps, una altra brillant analista, l’ex-secretaria d’Estat Madeleine Albright, ha publicat una reflexió més que lúcida sobre els temps que ens ha tocat viure. La versió castellana, titulada: Fascismo, una advertencia. Aquesta exiliada txeca als Estats Units, que va arribar a tenir un dels càrrecs de més transcendència a la Casa Blanca durant el mandat de Bill Clinton, ens dibuixa el mapa geopolític dels nous populismes d’extrema dreta en una obra que permet comparar l’autoritarisme que s’ha instaurat a diferents indrets del planeta: des de Veneçuela a Rússia, passant per l’anàlisi de l’euroesceptisme dins de la Unió –encara sense tenir en compte a Vox, malgrat les andaluses de 2018– i el trumpisme americà. Albright escriu un llibre plegat de reflexions inductives gràcies a la seva dilatada carrera al capdavant de la diplomàcia nord-americana, amb la por de retrobar-se amb fantasmes del passat, els que van portar el seu pare a abandonar la seva Txecoslovàquia natal quan el comunisme va abraçar l’Europa de l’Est després del 1945. Ho escriu amb el temor que el “nacionalisme populista” forjat en el backstage de Breitbart News acabi instaurant a la ment de determinats líders que, abraçant el concepte de la “democràcia il·liberal” –creure en les majories, però menystenir les minories– tinguin vel·leïtats autoritàries i es dediquin a limitar drets fonamentals als ciutadans per no posar en risc la seguretat i la supervivència dels Estats. 

Espanya s’acosta perillosament a països de la Unió Europea que, en el debat entre seguretat i llibertat, han tingut clara la resposta: el nacionalisme carrincló que han abraçat els dos partits de l’establishment, així com també el reviscolat Vox, posen de manifest el procés de recentralització autonòmica que s’aproxima. Seguretat, no fos cas que l’statu quo que ha manat sempre perdi bous i esquella. L’entrada de Vox al Parlament d’Andalusia és una advertència, en la pràctica, igual com Albright ho feia en la formulació teòrica. Les democràcies liberals que hem conegut s’enfronten a una crisi d’identitat com a conseqüència d’una recuperació econòmica que no beneficia a tots per igual, per un estat del benestar anquilosat que ha demostrat que la política de subsidis és pa per avui i fam per demà, per un liberalisme mal entès (fet neoliberalisme o ultraconservadorisme), per uns governs que han sabut explicar poc els beneficis d’estar dins de la Unió Europea i, també, per deixadesa i manca d’autocrítica, han atribuït a Brussel·les molts dels mals que no han sabut superar a nivell més local. I per les institucions comunitàries, que han abandonat una política de comunicació propera als ciutadans i targetitzada segons els interessos de cadascú.

Però, no ens oblidem que el “nacionalisme populista” també neix en un laboratori comandat per Steve Bannon, i gràcies a l’aprofitament de molts dels avantatges que suposa viure en una societat hiperconnectada i d’audiències que abraça l’individualisme en el seus hàbits de consum. La “gestió tàctica de la informació”, eufemisme per parlar del negoci de les veritats interessades, és essencial per entendre com davant dels nous reptes de la societat global ha estat més senzill fer calar entre l’opinió pública solucions simplistes i ultraconservadores que no pas assumir la complexitat com a part de la gestió diària de l’administració. “L’art de governar és l’equilibri entre el poder i la legitimitat”, reflexionava Henry Kissinger. Però, avui l’art de governar ni fa equilibris ni entén de legitimitats si no són les dels postulats de la suposada majoria silenciosa. Vox és una amenaça per a la democràcia espanyola, no tan perquè se situï en un quadrat o altre del doble eix (ideològic i social), sinó perquè encarna una praxis de la política allunyada de l’ideal democràtic que els grans teòric ens havien ensenyat, a la vegada que blanqueja la manera de fer d’una part de l’electorat de dretes que fins ara no havia sortit de l’armari o s’havia refugiat dins d’un sistema còmplice de les seves idees. La democràcia cada dia més utòpica, la poliarquia cada vegada més consolidada i real. L’amenaça, el feixisme.


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.204.436 missatges
  • 217.855 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat