Publicitat

Albert Ordi

Albert Ordi

Més informació

Opinió Albert Ordi

Contra la unitat

Vist d’un any ençà, és palès que els líders catalans no van programar els Fets d’Octubre com una demostració contumaç de la conquesta del poder. En el moment més greu van abandonar el lideratge ètic i polític d’un bloc històric que es concebia en l’avenir com a projecte universal, és a dir, com a Estat. En la balança de la història, va pesar més la defensa dels interessos mesquinament immediats de les elits del procés, que no l’oportunitat de ser motor de les forces nacionals en eclosió. Ara sabem que la seva aposta de màxims era assolir una posició de força dins del panorama polític espanyol per exigir reformes legals que donessin sortida a les contradiccions en què s’havien empantanat. I sempre, sempre dins del quadre constitucional existent, en assumint, un cop més, que l’alta direcció política, en última instància, corresponia a l’Estat. Després d’aquest harakiri ètic, què podria restar si no una desbandada en públic de fidels i parroquians?

Ara bé, la sortida republicana de l’impàs on ens han deixat els vells lideratges, no vindrà de l'enèsim intent de reconstruir l’independentisme al redós de les famílies que l’han parasitat. Les Primàries, el Consell per República, El Front Patriòtic, la Crida Nacional, la transversalitat... Que no és potser el que ja hem vingut fent fins ara? I què hi fa, doncs, que pensem que aquest cop sí que funcionarà? El republicanisme post-procés és a la política allò que el neuròtic a la psicologia, és a dir, un pacient incapaç de canviar de parer malgrat la certesa incontestable dels fets. 

L’anomenada unitat estratègica no fa res més que posposar les tasques candents del nostre moviment i mantenir en línia de flotació les faccions parasitàries i liquidadores que ens van abandonar en el moment més crucial de la nostra història contemporània. Una de les principals tasques de l’avenir republicà serà la condemna i la crítica sense quarter a aquestes faccions. I quina crítica podrem fer als liquidadors del republicanisme si els acceptem en les nostres pròpies files? I quina altra, si hi compartim estratègies, si els blanquegem amb primàries? Donar-los oxigen, precisament en el moment més propici per enviar-los a la paperera de la història, és un despropòsit que només pot explicar-se per la desconfiança que tenim envers el nostre propi potencial. 

Lluny del que es diu, penso que les primàries no són un instrument de progrés, sinó que parteixen de l’acceptació tàcita de la impotència de l’independentisme per esgrimir un projecte propi. Perquè la nostra primera i principal tasca és creure’ns suficientment madurs, suficientment experimentats i suficientment blindats per una base social republicana com per no haver de transigir cap dels nostres principis amb l’autonomisme. Si el republicanisme és expressió de forces vives en el si de la societat, per quins set sous hauria de confondre’s amb el passat, amb les reverberacions i consignes que es rellancen des de la parròquia de Lledoners i des de les clavegueres del poder autonòmic? La confusió, en moments de desencantament col·lectiu, només pot que conduir a un recanvi d’elits ordit darrere del teló.

Ni vull primàries ni vull estratègies compartides, i no les vull perquè estic convençut que l’independentisme ja és a peu carrer un moviment prou sòlid com per donar els seus propis fruits en l’esfera política. Errem el tret en allò fonamental si posem el focus en el relleu d’elits en unes primàries, especialment si el seu preu és aixoplugar i blanquejar les misèries del sistema colonial en l’enèsim rellançament d’un partit transversalista. En l’escenari post-procés, quan les certeses bàsiques del jugadamestrisme s’han volatilitzat, l’assalt definitiu a l’autonomisme és un deure inexcusable, i això comença per desinfectar l’independentisme dels elements patògens de la confusió i de la vacil·lació. 

 

 

 


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.205.843 missatges
  • 217.895 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat