Publicitat

Teresa Tort

Teresa Tort

Més informació

Opinió Teresa Tort

Quatre llengües

L’observació atenta de la realitat ens alliçona contínuament. Mirar i escoltar en lloc de només veure i sentir ens garanteix la connexió amb la realitat que ens envolta. Si no obrim els ulls i les orelles, hi ha coses que passen davant nostre que es tornen invisibles.

M’encanten els mercats, tant els passadissos de parades ben endreçades com les instal·lacions més precàries que s’arrengleren al voltant de les façanes exteriors. En una visita per comprar tomàquets a uns pagesos de la plaça del mercat de Vilanova, vaig assistir a una escena sorprenent. La protagonitzava un jove de menys de 20 anys, morenet i poqueta cosa però viu com la fam. A la parada s’exposaven piles de gènere “en liquidació”: bosses de 2 Kg de carxofes a 2 € i de mongeta tendra a preu de saldo. Tot i que la verdura no feia gaire goig, molta gent s’esperava per ser atesa. No donaven a l’abast. El nostre protagonista es desplaçava amunt i avall per proveir més d’una clienta alhora. Durant els cinc minuts que el vaig estar observant, va atendre en castellà la senyora de la meva dreta; em va respondre en català quin era el preu del tomàquet per fregar el pa per assegurar-se que no me n’aniria; va intercanviar una salutació en àrab o en berber amb la senyora amb mocador que va arribar per l’esquerra i va acabar d’atendre una dona oriental que tenia just al davant a la qual va acomiadar amb un efusiu “Arigato!”; és a dir, gràcies en japonès.

Des del punt de vista comercial, resulta evident que els pagesos que tenen llogat aquest noi saben perfectament que la inversió que fan en el seu sou reverteix directament en la satisfacció de la seva clientela. Qui més podria fer tan bon paper a l’hora d’acontentar tothom, vingui d’on vingui i parli la llengua que parli? Així doncs, em sembla oportú posar en relleu aquesta capacitat d’emmotllar-se als clients en un context de trobada de llengües com el nostre. Però preguntem-nos ara de què depèn que les habilitats lingüístiques i comunicatives del jove d’aquest episodi siguin un valor sostingut per als membres de la nostra comunitat.

D’entrada, potser seria útil presentar quin panorama lingüístic tenim en aquests moments. Dit molt ràpidament: segons l’Enquesta d’usos lingüístics de la població de Catalunya de 2013, més d’un 10% dels ciutadans parlen quatre llengües fluidament i gairebé un 30% en domina tres. Al costat d’això, el 45% de la població és capaç d’expressar-se bé en dues llengües, tot i que encara hi ha un 13% de ciutadans que només en saben una. En vista d’això, per mantenir aquest panorama tan divers, caldria treballar perquè les llengües que coexisteixen ara mateix al nostre país tinguessin una certa perspectiva de futur i això passa, sobretot, pel reconeixement positiu i la promoció dels parlants multilingües que han afegit a les seves llengües familiars dues o fins a tres llengües més gràcies –en la majoria dels casos– a l’escola. D’altra banda, perquè aquesta diversitat ens afavoreixi a tots, s’hauria de mantenir el rol del català com a llengua patrimonial del nostre territori. En definitiva, en els fonaments de la construcció d’un futur de convivència i de riquesa lingüística i cultural, només s’hi pot abocar el material més sòlid de tots: el respecte recíproc. 

Tornem al nostre protagonista. Mohamed o Abdelilah podria ser el nom del dependent de qualsevol parada de verdures d’un mercat qualsevol del nostre àmbit lingüístic. O el nom del cambrer d’una terrassa bonica en una rambla cèntrica del poble en què vivim. O el nom d’un treballador públic que ens atén en una oficina d’atenció al ciutadà. Que sigui un bon treballador i un bon ciutadà dependrà de factors diversos, com ens passa a tothom. Per això, ens hauríem d’avesar a mirar-nos els uns als altres com a persones úniques –és dir, a no mirar-nos prioritàriament com a membres d’un determinat col·lectiu– que interaccionem quan l’atzar o les nostres tries ho determinen. 

Al capdavall, l’empatia i la capacitat de complaure els clients en l’àmbit comercial o, simplement, el gest de mostrar-nos amables amb la resta dels humans que tenim a prop és probablement l’ingredient que més ens fa sentir més còmodes en el lloc on vivim. 

Aquest article va ser publicat en paper en el setmanari L’Eco de Ribes (26-10-2018)


Opina

Configuració
  • R. Pla 17
    Ben cert, això d'un idioma únic és una cosa vulgar, hi ha llocs fronterers on això es practica de fa segles, tenim per exemple era Val d'Aran, on en un comerç pots sentir atendre a diferents clients en castellà, francès, aranès i català, cada lloc s'adapta a el que és.
    Molts indrets de Catalunya acabaran tenint mes població àrab amb els lustres següents, per tant és lògic que llengües diferents s'acabin parlant amb normalitat.
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.205.846 missatges
  • 217.895 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat