Dàlia Blanch

Dàlia Blanch

Més informació

Opinió Dàlia Blanch

Tots som ostatges

L'Espanya-una-y-libre actua amb visceralitat i es condemna, tota sola, cada dia una mica. Aquesta animalitat espanyola és l'única al món que, volent humiliar, legitima el que els nostres líders penitents no van arribar a fer mai. Quina paradoxa que les acusacions de rebel·lió i sedició siguin els únics arguments que justifiquen als nostres màrtirs. Diuen a la corte y villa que vam fer la independència (tant de bo) i que ho vam fer amb violència (ni en somnis). Així que els nostres líders, també els que es van vendre l'1-O i la força de dos milions de persones, són com el General Tejero i el Generalísimo. “¡Muera la intelectualidad traidora! ¡Viva la muerte!”, que cridava José Millán-Astray. Els perd la ira colonial, però, al final, segur, no se'n sortiran (o així ho desitjo). 

Mentrestant, a Catalunya, gran part de la classe política aprofita la toixesa espanyola per amagar un cop més les vergonyes. Encara penseu que no fan una simbiosi perfecta? Els uns, a Madrid, enforteixen el discurs imperial de la unitat sota el jou; i els altres, aquí, segueixen eixamplant el martirologi processista que els permet escalfar la cadira. Quina unitat estratègica hem d'exigir als partits, encara que no puguem deixar de fer-ho per dignitat, si des del 2015 (abans i tot) només han pensat a guanyar dins el marc constitucional?

Val més que obrim els ulls d'una vegada, perquè tots som ostatges. L'Estat ens ha convertit en ostatges dels nostres ostatges, els de la presó, els de l'exili i els del Govern efectiu, amb la mateixa facilitat que va aconseguir que molts d'ells s'entreguessin als jutjats. Estem doblement segrestats. Només si en som conscients, podrem començar a buscar una sortida per a tots.

Els màrtirs i l'Apocalipticisme

En lloc d'això, fa mesos que les ments pensants del procés, les que teixien la Revolta dels somriures per espantar l'Estat i ara diuen que tot això eren romanços, preparen un viacrucis fins a les sentències. Els mitjans més mesells i Òmnium orquestren (un dia hauran d'explicar per què) i gran part de la nostra classe política va al capdavant. I ens necessiten, és clar, per a totes les seves martingales. “El govern espanyol ha cedit al xantatge de l'extrema dreta”, ens diu Marcel Mauri, i obvia que no ha cedit res a ningú, que ho ha fet perquè hi creu. Per resposta, folklore, vídeos, hashtags i més folklore. Només? Fins quan? Per a què?

Som ostatges d'una nova fe processista d'arrel apocalíptica que ja fa massa mesos que ens demana posar l'altra galta, que ens reclama que negociem la llibertat amb els botxins, que ens converteix en presoners i carcellers alhora. Som ostatges d'una nova fe processista que se sorprèn encara de la ferocitat de l'Estat i crida al penós espectacle de la flagel·lació i la penitència. Som ostatges d'una nova fe processista on les paraules ja no parlen, on els nostres grans líders fan sermons i es comparen amb Jesucrist. Espelmes, crits a l'aire, barrots i plors.

Som ostatges, en definitiva, d'un projecte polític vençut, sense lideratges ni mandat ni objectius comuns, que no il·lusiona ni lluita, només es lamenta. Som ostatges d'un projecte polític que ens obliga a oblidar els anhels de l'1-O i anar una dècada enrere, que ens demana només que ens “preparem per a la repressió i la injustícia”. Som ostatges de la incapacitat, la mediocritat i la confusió. “No acceptarem res que no sigui l'absolució”, amenaça Roger Torrent, però a qui es pensa que enganya? “No pactarem els pressupostos”, brama el president Quim Torra, però què li importa al PSOE? Hi ha alguna estratègia real? Cap ni una.

Els abrandats i el nou rumb

I què fem per combatre aquest doble segrest? Com ens desempalleguem? D'entrada, sortim al carrer, com ens demanen l'ANC i els CDR, i fem-ho tantes vegades com calgui, perquè ningú no pensi que l'independentisme en què creuen dos milions de persones ha claudicat com alguns dels nostres líders. Alerta, però, perquè correm el risc que ens instrumentalitzin.

Després, a les xarxes, cridem ben alt que Déu ha mort. Això, als màrtirs del processisme, els posa molt nerviosos. Per això tenen una tropa que carrega permanentment contra Twitter. Saben que el seu discurs i règim religiós s'esgota. I sí, a les xarxes fem bé, perquè als nostres polítics se'ls ha de reclamar que expliquin per què van fallar, se'ls ha de demanar que deixin de culpar la ciutadania que va posar el cos l'1-O de no ser prou i se'ls ha d'obligar a dimitir. Quan algú no fa bé la feina, marxa. Alerta, però, perquè correm el risc d'alimentar encara més el seu victimisme.

Estratègicament, encara estem fent una altra cosa. Com que vivim, sense voler, en el curt i mitjà termini dels ostatges i els botxins, ens aboquem als reptes que ells ens proposen. Alerta, però, perquè tant les eleccions municipals com les europees són pastanagues perquè ens distraguem, obstacles importantíssims que hem de superar, però que no poden entorpir un objectiu més elevat. Les Primàries s'han de defensar fins al final, però són només el principi.

El principi del principi

Us demano que mirem una mica més enllà. Quan arribin les sentències (d'aquí sis o set mesos, previsiblement) i el president Torra convoqui eleccions, estarem preparats? Haurem bastit una alternativa política que passi per damunt d'aquells que ens han volgut de genolls? Deixarem que ens sorprenguin, de nou, amb propostes messiàniques impossibles o tripartits de peix al cove?

La CUP ha de començar ja, si no ho ha fet encara, a preparar un programa d’emancipació, amb diversos escenaris, fins i tot la il·legalització, i amb líders determinats, i no de pa sucat amb oli, sinó al nivell de David Fernàndez, Mireia Boya, Anna Gabriel o Isabel Vallet, entre altres. També la centralitat del país ha de començar a pensar una alternativa democràtica d'altura i participativa que reclami, sense embuts, la independència, amb líders nous i amb horitzons, no contaminats pels errors del passat i disposats a assumir tots els perills.

Deixem de ser, tots, ostatges. Comencem a buscar una sortida.


Opina

Configuració
  • RENARD VOLANT 17
    No crec que la independència vingui de la mà de cap català, els catalans són un poble ploramiques, que fins i tot les seves cançons són de pena, sense alegria ni ímpetu.
    Són ostatges perquè així els agrada ser. En el hipotetic cas que acabem sent independents serà perquè li interessi a uns altres, però confiar que els catalans s'espavilin és demanar molt.
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.193.819 missatges
  • 217.497 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat