Xavier Ginesta

Xavier Ginesta

Més informació

Opinió Xavier Ginesta

Volem Govern i República

Quan ja fa un any de la declaració fallida d’independència, a l’indepenentisme de base li costarà deu i ajuda entendre la comèdia plautiana que es va viure durant el debat de política general. Fins a 11 votacions es van perdre perquè ni ERC ni Junts per Catalunya van trobar la manera de mantenir la majoria. Debats maratonians sobre si “designar” o “delegar” els vots dels diputats empresonats o a l’exili, si ser substituïts o no. Debats que ni en una entrevista a Catalunya Ràdio el president Roger Torrent va saber explicar, amb una Mònica Terribas sabedora que l’audiència s’estava perdent en interpretacions sobre el reglament del Parlament i els informes dels lletrats. El reglament, que ha portat de corcoll des del 6 i 7 de setembre de l’any passat a l’independentisme institucionalitzat, torna a posar els nostres polítics davant del mirall.

S’està fent palesa la gran fractura entre els actuals líders del Procés i una societat civil que se li va inculcar un “tenim pressa” que, avui, s’ha demostrat que aquells mateixos que van encunyar-lo no van estar mai disposats a aplicar-lo. El “tenim pressa” va ser una garantia per tenir la gent mobilitzada, però en cap cas una certesa entre bambolines a les sales de reunions dels aparells. L’independentisme institucionalitzat ha descobert que s’enfronta, no només a un Estat que fa aflorar el ferum de les clavegueres quan es veu amenaçat, si no a una Europa que ha abandonat els ciutadans i s’entesta a funcionar com un club d’estats que es reparteixen el poder al continent com si acabéssim de firmar la Pau de Westfalia. Les reflexions del president Puigdemont a La crisi catalana (La Campana, 2018) ajuden a entendre la seva decepció pel curs dels esdeveniments –“per desgràcia la meva situació no és la que jo preveia. En aquest sentit, és una mena de fracàs personal”–, però a la vegada posen en valor com aquesta crisi política –que no deixa d’enfrontar dos conceptes claus en la Ciència Política (legitimitat i legalitat)– hauria d’obrir nous espais de reflexió per entendre com ha de reconfigurar-se l’actual Unió amenaçada per l’auge de l’autoritarisme de l’ultradreta. “Europa ha estat forta quan s’ha centrat en la seva democràcia i els seus valors”, conclou. I, aquí, hi ha l’única certesa actual: la darrera paraula la tindrà el Tribunal d’Estrasburg, que tot apunta que serà condescendent amb la causa.

Mentrestant, els líders del Procés han caigut de quatre grapes a la teranyina legal que ha teixit l’Estat, al fang producte d’una separació de poders inexistent, a les urpes de Richelieu: “L’home és immortal, la seva salvació eterna; l’Estat és mortal, la seva salvació és ara o mai”. La fractura de la majoria parlamentària i el poc creïble relat sobre la cohesió del Govern són victòries que s’apunta l’Estat. Que hi hagi discussió entre els mateixos grups afectats sobre si s’ha violentat la sobirania del Parlament és l’últim regal que se’ls hi ha fet. Puigdemont –escriu Olivier Mouton al llibre– considera que el simple fet que Catalunya pogués discutir amb el Govern espanyol sobre si s’ha de fer o no un referèndum ja seria una victòria per l’independentisme, perquè voldria dir que l’Estat reconeixeria el dret a l’autodeterminació. Giro l’argument: el simple fet que la majoria independentista no s’hagi posat d’acord per defensar a ultrança la sobirania del Parlament, també és un argument perquè l’Estat mai es vulgui asseure a negociar atesa la debilitat actual del moviment.

Tot el que ha succeït em porta a dues reflexions. Per una banda, crec que hem de començar a assumir que, o bé els líders actuals del Procés agafen el carro de la revolució, o la revolució els passarà per sobre amb resultats incerts per l’statu quo que tenen en ment. La fallida commemoració de l’1O només es pot entendre pel cansament generalitzat que hi ha entre el votant independentista, que l’han fet passar del “tenim pressa” al “seny” sense veure una narrativa clara i coherent. Unitat no vol dir uniformitat –com deia Marcel Mauri–, però l’estira i arronsa parlamentari, les pseudo-desobediències a Berga o la manca de lideratge de l’actual Govern –que sembla que tot hagi de passar primer per Lledoners o Waterloo– no ajuden a visualitzar un horitzó clarificador per l’estratègia de l’independentisme. I, recordem, estratègia implica mirada llarga.

Per altra banda, les desavinences parlamentàries, la impossibilitat de negociar llistes conjuntes a les capitals per les futures municipals, la protecció del president Torrent a qualsevol imputació... només m’evoquen a escenaris electorals que recorden la permanent lluita per l’hegemonia del catalanisme polític entre burgesia i menestrals. I obliden, clarament, que el poble fa temps que ja ha desconnectat d’aquest conte: volen Govern i volen República, feta per tots.


Opina

Configuració
  • otger-golant 183 1 👍 26
    "posar en valor" és una expressió que s'ha posat de moda en castellà, i com ja sabem, expressió que es posa de moda en castellà, expressió que és copiada i posada de moda en català. És un cas de submissió lingüística, un calc servil del castellà.

    No hi ha article que no abusis d'aquesta expressió castellana.
  • otger-golant 183 1 👍 26
    A les frases negatives que contenen els mots "cap", "enlloc", "gens", "mai", "ningú", "res" i "tampoc" hi hem d'afegir, a més, la partícula "no". A aquest fenomen rep el nom de doble negació i no posar-lo és calcar del castellà.
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.207.163 missatges
  • 217.957 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat