Publicitat

Bernat Tresserras

Bernat Tresserras

Més informació

Opinió Bernat Tresserras

Algun dia tocarà definir una estratègia conjunta, o no?

Ha passat la diada, una més. L'independentisme ha recuperat autoestima i ha demostrat l'enorme capacitat de mobilització. Començo a pensar que l'onze de setembre s'ha convertit en un dia de teràpia col·lectiva per l'independentisme més que no pas una explosió de malestar social davant l'estat general de les coses. Dimarts vaig anar a la mani amb l'estelada sense saber quina era la performance que tocava, senzillament em venia de gust demostrar-me que no he caigut en la melancolia ni el desànim malgrat el context d'excepcionalitat.

La gent hi és malgrat no tenir massa clar cap on es va, com si va, amb qui i ni tan sols si s'hi arribarà.

Fins ara les diades havien estat una peça que formava part d'un engranatge institucional i social encarregat de donar impuls al full de ruta que toqués. Eren un element de pressió cap a l'estat, una acció propagandística i alhora una empenta als partits perquè tiressin en la direcció que indicaven les fites. Aquest any ha estat diferent.

Alguns pensaven (no és el meu cas) que el president Torra fixaria un nou full de ruta a la conferència del passat dimarts 4 de setembre. Molts esperaven trobar resposta a uns dubtes que arrosseguem des de la "declaració" del 27 d'octubre. El president no va fixar full de ruta senzillament perquè no pot. No hi ha possibilitat de consensuar uns objectius polítics a curt, mitjà i llarg termini si ni tan sols hi ha consens a l'hora d'analitzar què va fallar el passat octubre.

En certa manera la desorientació és la conseqüència lògica d'uns partits i organitzacions civils escapçades i assetjades per l'estat. Ara bé, això es podria entendre en el període immediatament posterior a l'aplicació del 155. Es podia entendre fins i tot durant la precampanya i campanya del 21D on els partits es jugaven les garrofes, es podia entendre un cop acabades les eleccions en ple debat sobre la viabilitat o no de la restitució del govern. Però passat ara ja gairebé un any del referèndum de l'1 d'octubre i la "declaració" del 27 d'octubre si no hi ha estratègia, és perquè algú no vol que n'hi hagi.

El passat febrer escrivia un article "Restituïm la sinceritat, recuperem les idees" en el que apuntava a la necessitat de definir una nova estratègia partint d'una anàlisi acurat dels fets passats que permetés dibuixar noves línies d'actuació per un nou escenari d'enorme complexitat. Doncs mig any després estem on estàvem malgrat tenir govern i això no pot ser.

Alguns diran que ara l'horitzó ens porta cap al judici dels presos i que un cop hi hagi sentència ja definirem quina estratègia seguir. Francament em sembla un error. El judici servirà per demostrar l'esperit venjatiu i la falta de justícia a l'estat, diuen. Però i què? Jo ja tinc clar que l'estat és venjatiu i que la justícia està al servei d'unes elits que segueixen sent les mateixes que durant la dictadura. El judici no servirà sinó per corroborar allò que ja sabem.

Fa uns dies Gabriel Rufián deia al FAQS que l'independentisme ha de superar el relat de les jugades mestres i dir-se la veritat per poder avançar. Allò de punxar la bombolla de l'independentisme màgic. Cal dir que ERC igual que els seus companys de govern han estat responsables d'inflar aquesta bombolla, però precisament per això és absolutament imprescindible que siguin ells qui la punxin. Això passa també per explicar les raons que han portat a l'assumpció d'una nova estratègia.

Jo tinc clar que les raons són principalment un excés d'optimisme davant el paper d'Europa i la comunitat internacional en el conflicte, un menysteniment cap al poder de l'estat i les seves estructures orgàniques i un cert il·lusionisme i sobreestimació, que vaig compartir, sobre les nostres fortaleses. Però això que jo dic també cal que ho diguin els partits, sinó això allò que ells consideren ha fet que avui no tinguem una República Efectiva tal com marcaven les lleis del Referèndum i Transitorietat.

Fins al moment Esquerra ha assumit el paper de l'amic que intenta emportar-se el col·lega de la discoteca perquè han parat la música mentre ell diu de prendre “la última”. No és un paper fàcil però com més d'hora et prens la darrera copa, més aviat pots agafar el cotxe sense donar positiu al control.

Com més temps trigui l'espai postconvergent a fer la darrera copa més llarga serà la ressaca.

Francament si la nova etapa passa perquè un partit es dediqui a fer de pepito grillo del procés mentre l'altre va de bar en bar esperant veure en quina direcció bufa el vent i les enquestes esperant decidir quan toca convocar eleccions, prendrem mal. Tots. 

Excés de retòrica i manca d’estratègia és una combinació perillosa.

No demano calendaris ni fites volants, només demano objectius concrets sobre allò que es pot fer en el mentrestant. I posats a demanar m'agradaria que aquest mentrestant inclogués una agenda potent de govern. Vam trigar sis mesos a formar govern, hom com a mínim espera que aquest es faci notar una mica.

Recuperar lleis suspeses al TC i desplegar una agenda social per ajudar als més necessitats és bàsic per projectar una imatge d'efectivitat i fortalesa política que ens allunyi del debat dels llaços i el frontisme que és el camp de joc de Rivera i Arrimades.

Toni soler advertia recentment en un article al diari Ara "El Govern, més enllà dels llaços" de la manca de projecció d'acció política que té el govern de la Generalitat. Té raó. Si busquéssim les paraules clau que es poden associar a l'acció de govern segurament trobaríem: llaços grocs, ratafia, convivència, Puigdemont, restitució, diàleg, mossos. Això no pot ser, de cap manera, el decàleg de l'acció d'un govern de la Generalitat que vol fer la República. El govern ha d'actuar políticament per respondre a les necessitats de la gent i sobretot ho ha de comunicar. Els catalans, independentistes i no independentistes, han de tenir la percepció que el Govern de la Generalitat és una maquinària amb els motors a màxim rendiment mentre el Gobierno de l'estat viu immers en la paràlisi i el bloqueig. I sento dir que no ho percebo. I si jo no ho percebo, no vull pensar que deuen percebre els no independentistes.

Com afrontarà el Govern de la Generalitat un debat de pressupostos amb aquest full de serveis?

Podem anar parlant de momentums, primàries, municipals o allò que ens vingui al cap però si no comencem a demostrar que tenim projecte més enllà de la resiliència i l'explotació del greuge ens trobarem en un vaixell amb cada cop menys tripulació i més vies d'aigua.

Aquest article l'escric des de l'optimisme. L'optimisme d'aquell que creu que a través de la veritat i la sinceritat trobarem nous camins que ara ni tan sols contemplem.


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.191.229 missatges
  • 217.389 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat