Albert Ordi

Albert Ordi

Més informació

Opinió Albert Ordi

Crida Nacional al populisme

Un fantasma recorre el sobiranisme: el fantasma del populisme. Totes les forces del vell sistema de partits s'han unit en santa creuada per assetjar aquest fantasma:  ERC i el Comuns, els radicals de la CUP i els converboys de la Pascal. Mai cap causa havia posat d'acord faccions tan distants, mai cap enemic havia aconseguit que el món dels Comuns deplorés la liquidació de Convergència. La presentació de la Crida Nacional per la República ha sacsejat el taulell de joc català i amenaça amb aixecar la polseguera de l'arena política i emmerdar els actors que hi potinegen massa sovint. 

 

 

 

És un lloc comú entre les bases del republicanisme atribuir la interrupció del cicle de mobilitzacions de l'Octubre a l'escleròtic sistema de partits català. Un servidor ja va escriure allò que "els interessos provincians, subsidiaris i colonials, són la principal llosa que cal superar per bastir un projecte nacional de lideratge ètic i polític de les masses republicanes". Efectivament, la tasca candent i fonamental del nostre moviment és travessar el camp de mines del sottogoverno català, el que vol dir transformar els interessos corporatius i curtterministes que viuen al redòs de la subvenció i de la pagueta en interessos nacionals i estratègics -sense morir en l'intent. 

Totes les nacions que han sorgit victorioses de processos d'emancipació nacional tard o d'hora s'han hagut d'alliberar de i enfrontar als seus propis dimonis. En el cas català, a un servidor només se li acudeixen dues alternatives per fer-los-hi front:

  • O bé articulem un moviment polític clarament diferenciat en les formes, discursos, estratègies i accions, apostant pel trencament del bloc sobiranista i per crear una marca pròpia, obertament enfrontada a qualsevol facció dilacionista. En aquest cas, la hipòtesi és que el processisme ja no pot donar més de si i que, com deia aquell, purgar és la manera més efectiva perquè neixin branques sanes. 
  • O bé apliquem la vella estratègia del bombardeig al comitè central, el que vindria a ser l'aposta populista: aglutinar dins d'una sola marca política tot el sobiranisme per assaltar els vells partits i posar-los al servei d'una direcció estratègica nacional

La primera aposta té la virtut de ser més honesta i, potser fins i tot, més solvent a llarg termini. Permet crear una organització que entomi la responsabilitat de connectar amb el sentit comú de la gent i estimular-lo cap a estratègies i accions cada cop més pròpies d'un Estat. També, però, inclou el perill de l'aïllament en una proposta política incapaç de vertebrar el discurs entre la societat civil. L'endogàmia és un perill que plana en qualsevol purgatori. És el que, a parer meu, li succeeix a la CUP. En canvi, la segona aposta, la de Puigdemont i la Crida, carrega amb la llosa de les faccions dilacionistes dins del mateix moviment, però alhora ens brinda l'oportunitat de: 

  • Utilitzar les estructures orgàniques dels partits i associacions ja existents, arribar al territori i connectar directament amb la militància de base. 
  • Mantenir la unitat d'acció de l'independentisme, tant pel que fa a les contestes electorals com pel que fa a la mobilització. La unitat d'acció és rellevant perquè l'única força que de moment té Catalunya és la seva gent en episodis d'efervescència col·lectiva
  • I sobretot, ens permet disputar l'hegemonia discursiva i estratègica a les faccions dilacionistes mitjançant un sistema obert de primàries, que és la principal virtut de la proposta d'en Graupera i cap on apunta la Crida Nacional per la República.

L'aposta populista assalta la institució i el sistema de partits tenint un peu fora de la institució. És l'aposta per l'estar dins i fora de l'engranatge colonial català, empènyer els de dins amb la força dels de fora. La clau de volta és catalitzar la irrupció popular del Primer d'Octubre per bastir un moviment nacional de direcció ètica i política que incorpori i superi l'actual sistema de partits i es mimetitzi en les formes, estratègies i objectius a l'acció concertada del període revolucionari de finals de l'any 17. Parlant en plata, la clara virtut de l'aposta nacional-republicana és que manté la unitat d'acció alhora que obre la possibilitat de disputar l'hegemonia política a les faccions dilacionistes en un sistema obert de primàries. 

Però és precisament en aquest punt on s'obren diversos interrogants: Com té pensat Puigdemont doblegar els stakeholders colonials als interessos nacionals? No van ser precisament ells els qui van doblegar la voluntat de Puigdemont el dia en què va suspendre la declaració d'independència?Quins mètodes, quines pràctiques pensa esgrimir per dirigir el partit-moviment sense sucumbir a les camarilles i als atacs caïnites de les famílies polítiques del processisme? Per què Jordi Sànchez, un dels personatges amb historial més desmobilitzador i antipopular del procés, és un dels membres fundacionals d'aquesta Crida

Com succeeix en tot moviment populista, Puigdemont haurà de transgredir tant com transaccionar quotes de poder amb la miríada de mitjans, empreses, sindicats, Direccions, Subdelegacions i Supermerdes que configuren el nostre sistema colonial. Uns pactes que amenacen sobrerament la consistència i solvència de la seva proposta política. I malgrat tot, una esperança: Mentre Puigdemont estigui exiliat, no té res a perdre. 

 

 

Però La Crida Nacional per la República és, sobretot, un avís per a navegants esquerranistes. La promesa nacional- popular, gramsciana d'arrel, era el projecte polític en potència de l'Esquerra Independentista, albirada en la Unitat Popular de la CUP. La paradoxa és que està a punt de ser realitzada per la dreta independentista. Però això mai no pot ser una crítica a la dreta, sinó la mostra fefaent de la impotència de l'esquerra per vertebrar moviments rupturistes, populars i de masses, mimètics al Primer d'Octubre. Incomprensiblement, la dreta ha llegit molt millor l'entorn polític que no l'esquerra, i ha sabut reaccionar als tempos adequadament. Aquests últims dies res no m'està despertant més rialles que l'acusació esquerranista contra Puigdemont, que és lamenta de l'apropiació del Primer d'Octubre per part de la Crida. S'equivoquen: el passat és dels valents, d'aquells qui en fan potència política per escriure el futur de la nació.


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.175.379 missatges
  • 216.779 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat