Xavier Ginesta

Xavier Ginesta

Més informació

Opinió Xavier Ginesta

Pablo Casado i la fallida Espanya

El professor Ramon Cotarelo, a España quedó atrás (Now Books, 2018) ens radiografia perfectament una Espanya, encara en blanc i negre, fallida; l’Estat que no va aconseguir mai modernitzar-se com ho van fer els països centreeuropeus, quan van abraçar els valors de l’ètica protestant teoritzada per Max Weber. A Espanya, hi va haver contrareforma. Cotarelo ens presenta l’Estat de la partitocràcia i el crony capitalism [capitalisme d’amiguets] com a vectors de funcionament de l’actual sistema polític i d’una economia que depèn massa del BOE.

De fet, el turno pacífico que han representat PP i PSOE en alternar-se a la Moncloa ha permès la perpetuació dels vicis que la Constitució va santificar. L’immobilisme constitucional ha estat la tònica d’uns i altres, essent incapaços de plantejar-se adaptar la Carta Magna a la modernitat per a solucionar els problemes endèmics del país. Ara bé, possiblement la societat espanyola ha viscut massa anys de dictadura i, molts, necessiten de la presència de líders messiànics que representin la solució a tots els mals. Això, més que plantejar-se una adaptació de l’entramat constitucional a noves realitats com hauria de ser lògic en societats democràtiques madures que poden posa sobre la taula debats substancials sobre el seu funcionament. Recorden quan la primera Gran Coalició de Merkel va reformar les competències del Senat per fer-lo més funcional?

La nació espanyola és monolítica i infantiloide. Està necessita de grans paladins que s’erigeixin com a guardians d’unes essències que mai van arrelar-se correctament, com explica el professor Lluís Costa a Las construcciones nacionales: entre el imaginario y la realidad (La tempestad, 2018), perquè l’Estat decimonònic va cedir el control de l’educació a l’Església i va instaurar un sistema de quintes que van desprestigiar la institució de l’exèrcit davant d’aquells que no podien pagar per evitar ser enrolats. Aterrant al dia a dia, la lectura del perquè Pablo Casado és el nou líder del PP ha de tenir una reflexió interna –de cohesió de partit entre famílies històriques que veien Sáenz de Santamaria com una outsider–, però també se’n pot fer una anàlisi més sociològica: el simplisme discursiu vestit d’smart casual de Casado enllaça a la perfecció amb un substrat social de pensament latifundista i autoritari, poc buròcrata, com és bona part del votant conservador d’aquest país. Els records de la tecnocràcia aznarista i del “España va bien” van pesar molt en la decisió final dels compromissaris.

Al final, no oblidem que la visió més autoritària de l’Estat apareix quan Pablo Casado amenaça l’independentisme d’acabar com Lluís Companys, quan empra terminologia imperialista com el “reconquistar Catalunya” per posar èpica a les seves primeres passes al capdavant d’un dels dos grans partits del país. Pablo Casado, malgrat la seva joventut (si es compara amb alguns dinosaures de la política) exemplifica la majoria de tics d’una societat fallida: fins i tot, poques hores després de la seva entronització, la Universidad Rey Juan Carlos –no oblidem, afí al PP des dels seus orígens– assegurava no trobar els treballs del Màster que el jove conservador hi va cursar. És a dir, ni els seus poden acreditar que la trajectòria acadèmica de Casado és digna de l’honor amb què ha estat coronat. Meritocràcia, per què? Escaladors de la política en un país on els partits són vertaderes estructures d’Estat. A qui li importa el currículum de Casado si és capaç de solucionar els problemes d’Espanya amb un tres i no res? Si és capaç de tornar la il·lusió a un partit que ja veia com Rivera s’erigia com el nou Macron? Aznar s’ha tret la corbata.


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.139.562 missatges
  • 215.601 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat