Bernat Tresserras

Bernat Tresserras

Més informació

Opinió Bernat Tresserras

Parlem una mica de llistes unitàries

Un cop consumada la inesperada moció de censura a M. Rajoy i la no sé si molt o poc esperada constitució d'un govern de la Generalitat, tots els actors polítics centren la mirada al nou horitzó electoral, les eleccions municipals del maig de 2019.
 
Abans d'abordar la qüestió de fons que motiva aquest article, sí que vull deixar clar que el món municipal (en el sentit més ampli del terme) és una estructura d'estat i institucional tant o més important que la mateixa Generalitat. Qualsevol estratègia d'enfortiment de l'independentisme ha de passar indiscutiblement per una clara vocació municipalista. Partits i entitats civils ho saben.
 
La campanya ja ha començat i s'anirà intensificant a mesura que passin les setmanes i els mesos. Més encara un cop es constati la incapacitat d'arribar a les tan anunciades taules de diàleg i negociació entre Govern de l'Estat i Govern de la Generalitat. No es pot pretendre assolir negociació entre governs amb posicions tan contraposades en mig d'un escenari de precampanya en el qual tots els actors prenen posicions de sortida i preparen els seus respectius relats electorals. El concepte del diàleg ha estat tan grapejat que cada cop apareix més buit de contingut. Vindran temps més propicis, però encara no.
 
L'any 2019 serà l'any del municipalisme, tothom parlarà d'habitatge, de gestió de residus, de guarderies i de mobilitat urbana. Però en un context com el que tenim és inevitable que el fet nacional tingui també una presència excepcionalment elevada en el debat.
 
Els partits independentistes tenen el repte per no dir l'obligació de guanyar espais de poder municipal si volen reforçar la seva posició. Una reculada electoral de l'independentisme podria ser el catalitzador d'una desmobilització que en part ja ha començat i sobretot d'un procés progressiu de depressió que conduiria l'independentisme 20 anys enrere.
 
Aquí apareixen els dubtes. Tothom té més o menys clar l'objectiu, el que no està tant clar és el mètode o mètodes. Ara mateix apareixen dues vies contraposades, els partidaris de candidatures unitàries, en les diferents modalitats en què es presenten i els que defensen candidatures separades.
 
Ambdues opcions tenen avantatges i inconvenients, el que crec més interessant però és determinar quin objectiu tàctic hi ha darrere de cada una d'elles, donant per fet que l'objectiu estratègic és compartit.
 
Els partidaris de la llista única busquen garantir tres coses.
 
1. Que la candidatura sigui primera força, objectiu raonable, ja que a excepció d'alguns municipis metropolitans sembla evident que una candidatura única entre partits i entitats independentistes ho tindria relativament fàcil per quedar en primera posició.
 
2. Que la campanya pivoti al voltant de l'eix nacional i d'aquesta manera mobilitzar tot el vot independentista que pogués tenir temptacions abstencionistes.
 
3. Que no es produeixin esquerdes entre els blocs que possibilitin pactes post-electorals no desitjats amb forces polítiques adversàries.
 
Pel que fa a els defensors, entre els que m'incloc, de les llistes separades busquem evidentment coses diferents.
 
1. Que l'independentisme eixampli la base electoral oferint opcions plurals que responguin a diferents sensibilitats polítiques.
 
2. Que més enllà de qui sigui primera força, el nombre de vots a llistes independentistes sigui més elevat, especialment a les zones metropolitanes on aquest és minoritari.
 
3. Que no es polaritzi la campanya en l'eix nacional per no mobilitzar l'unionisme i afavorir la consolidació de Ciutadans com a força municipal.
 
4. Defensar que l'independentisme és un moviment transversal precisament perquè reivindica la seva pluralitat.
 
Com es pot observar els objectius tàctics de les diferents opcions expliquen clarament el perquè de la divergència estratègica a l'hora d'encarar el repte de les municipals.
 
Un bon punt de partida de l'anàlisi que podria ajudar a acostar posicions seria dir que cada municipi té les seves pròpies dinàmiques i que per tant el que és o podria ser bo a un lloc no necessàriament o ha de ser en un altre. Ara bé el que es fa en determinats llocs té impacte directe en allò que passa en d'altres. Perquè ens entenguem, allò que es faci a Barcelona serà determinant per entendre com s'abordarà la campanya municipal al conjunt de municipis del país i molt especialment a l'àrea metropolitana de Barcelona.
 
Llista única a Barcelona, aquest és el nus que determinarà com serà la campanya municipal a Catalunya. Si les diferents propostes que han aparegut per fer una candidatura que aglutini l'independentisme fructifiquen generaran un efecte bola de neu que arrossegarà a la resta de municipis.
 
Una llista única o unitària independentista a Barcelona significarà d'entrada que aquesta serà amb tota probabilitat la més votada a les eleccions. La persona que lideri aquesta llista tindrà doncs molts números per ser escollit alcalde. Aquest no és un fet menor.
 
La pregunta que em faig a continuació és perquè ha de servir tenir un alcalde o alcaldessa independentista. Si la resposta és: penjar el llaç groc a la façana del consistori, crec que aleshores la unitat és una bona fórmula. Per contra si la resposta és: fer polítiques que ens ajudin a ser més, crec que no és la millor solució. No ho és perquè si volem ser competitius entre aquells electors que es troben a la frontera del sobiranisme/independentisme hem de construir un relat que s'acosti, tant com sigui possible, al seu espectre de preocupacions, un espectre on el llaç groc apareix residualment.
 
Mantenir el pinyol de l'independentisme motivat i mobilitzat és imprescindible, no ho dubto. Parlar d'eixamplar la base i buscar complicitats per trencar blocs no és un missatge que exciti massa a les bases dures de l'independentisme, però és absolutament necessari si es vol guanyar en fortalesa davant un estat que ha demostrat les seves aptituds repressives. L'independentisme no pot donar cap vot per segur, tan important com sumar nous integrants a les files és treballar per no perdre gent pel camí. Ara bé, estant d'acord amb això, crec que les municipals són una oportunitat per acostar-nos a sectors que fins ara han estat refractaris. Acostar-nos-hi perquè ens votin o bé perquè no votin a aquelles forces que busquen atiar el conflicte i la divisió amb l'objectiu de desplaçar l'independentisme de la centralitat política i relegar-lo als marges. Enviar-nos de nou al 15%.
 
Establir quin és l'ordre de prioritats és essencial per prendre la decisió sobre com enfrontar el debat.
 
La llista única és un instrument pensat pels votants convençuts. Ho és perquè planteja la unitat des de la perspectiva de desdibuixar les diferents perspectives ideològiques d'un independentisme plural amb l'objectiu de blindar-ne els punts comuns i intentar evitar contraposar models. La política és arribar a consensos i per tant negociació i pacte, el problema en aquest cas és que això s'acostuma a fer un cop els vots han definit quina és la correlació de forces entre opcions diverses. Si ens petem aquesta fase, podem trobar-nos arribant a l'alcaldia sense saber què fer-ne, o pitjor encara, volen fer moltes coses diferents i contraposades. En resum, intentar diluir les discrepàncies en pro d'un consens complaent i d'autoconsum ens pot dur a l'autoengany i la manca de capacitat crítica o vigilant entre opcions legítimament diverses.
 
Entenc que presentar llistes separades suposa assumir el risc que cap d'elles quedi en primera posició, però si hi ha voluntat d'acció conjunta, això no vol dir necessàriament renunciar a governar i/o a ostentar l'alcaldia. Badalona n'és l'exemple. Guanyar no vol dir quedar primer, vol dir ser majoritari.
 
Un altre element que considero rellevant a l'hora de posicionar-me és la percepció que una candidatura única o unitària a Barcelona no seria realment un catalitzador del vot independentista -vot altament mobilitzat- si no un catalitzador del vot unionista que es mobilitzaria com a reacció. Manuel Valls necessita la llista única independentista molt més que l'independentisme. Si convertim les municipals en un nou plebiscit, siguem conscients que veurem un grapat d'alcaldies taronges. Si l'estratègia de l'independentisme és tensar nacionalment Arrimades i Rivera brindaran amb xampany.
 
Com a síntesi, crec que és molt necessari tractar el debat de forma racional i no testosterònica. No hi ha solucions màgiques, però penso que la reflexió i l'estratègia s'han d'imposar a la tàctica i el curtterminisme.

Opina

Configuració
  • saberut 899 3 👍 1.838
    Oda al...



    Els partidistes teniu un problema: Catalunya no és Espanyistan. Allà tenen una societat cerebralment morta i l'establishment pot fer i desfer a caprici sense dissimular.

    Però a Catalunya tenim una societat viva que comença a reaccionar: hem identificat el problema i ja tenim la cura.

    Saps què passa, partidista? Que els vostres partits autonòmics, amb els vostres plantejaments autonòmics, la vostra premsa autonòmica i els vostres politòlegs autonòmics ja no feu cap gràcia als catalans republicans.

    Sembla mentida que un saberut amateur li hagi d'explicar a un politòleg què significa el concepte legitimitat.
    El règim espanyistaní ja ha caigut a Catalunya: només el defensen els pobres d'esperit, els fanàtics i els mercenaris a sou.
    La Catalunya autonòmica fa temps que cau: només la defensen els pobres d'esperit, els fanàtics i els mercenaris a sou.
    A quina d'aquestes categories pertanys, Bernat?

    PD molt important. No sé si ho has vist, perquè segurament no vols veure-ho, però un servidor t'ho farà evident: hores d'ara, qui no sigui independentista només pot ser...

    a) algú que està desitjant empresonar-te

    b) algú que està desitjant afusellar-te

    c) algú que mirarà cap a una altra banda quan t'empresonin o t'afusellin i a més afegirà "algo habrá hecho".

    Per tant, continuar parlant de polítiques per seduir és col·laboracionisme voluntari o involuntari, però és col·laboracionisme químicament pur. Al públic espanyistaní a casa nostra tot això de les polítiques els bufa molt la pebrotera perquè ells volen feixisme espanyistaní: feixisme espanyistaní de dretes, feixisme espanyistaní de centre, feixisme espanyistaní d'esquerres i feixisme espanyistaní ravolusionari.
    Ara bé... si creus que la solució és oferir-los feixisme espanyistaní autonòmic, no sigui que no us votin...

    Com vas escriure / anunciar al teu article del 9 d'abril:

    Esquerra porta ja uns mesos perfilant el relat i en cas que toqui anar a les urnes de nou el missatge previsiblement serà el del govern efectiu, recuperar les institucions, eixamplar la base, i fer un front en defensa de la democràcia i els drets civils tot esperant un nou octubre.

    Per què et negues / us negueu a veure que no podem oferir, precisament, "democràcia i drets civils" a la colonada espanyistaní?
    Tu creus que hem d'esperar un nou octubre? Jo crec que els octubres es provoquen amb l'acció política, no pas seduint als teus oponents dient-los el que volen escoltar, que és el vostre pla: no som prous i hem de parlar del que interessa a la gent.
    Aquest discurs em sona... Ni tan sols és original.
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.161.743 missatges
  • 216.321 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat