Gerard Moreno

Gerard Moreno

Més informació

Opinió Gerard Moreno

La llengua és viva

Hom sap que allò que viu, mor. No és cap misteri. D’altre banda, sap també que en tota societat, o gairebé, s’hi troben tècniques més o menys encertades per perllongar el camí que ens mena d’un estat a l’altre. Junt amb aquestes tot sovint s’ha definit quan la mort és bona, gloriosa, digne o, simplement, acceptable i quan no; establint, ensems, quan una vida és digne de recordar o de ser esmentada «vida». El segle XIX ens llegà dues nocions de vida en aquest sentit; adverses, per cert, l’una de l’altre.

D’una banda tenim la més comú, la més extensa i quotidiana vida biològica. La podem trobar al consultori del metge o cada dia, al cafè, quan hom diu «posa-me'l amb sacarina, que m’he de vigilar el sucre». Si bé no significa el mateix pel metge que pel tertulià del bar, podríem resumir-ne el concepte de la següent manera: «Viure és seguir viu; mantenir la vida».

D’altre banda, tenim la vida d’excepció; la intensa i tumultuosa en busca del desfici i de l’excés. Propera, tot sovint, a un cert irracionalisme i reivindicada tant per moviments estètics com, per dissort, polítics. Es podria resumir sota el lema: «No és qüestió de sobreviure, sinó de viure.» Així, no es tractaria de seguir viu; sinó de com viure (vulgui això dir el que vulgui dir).

El que per tant ens reivindica aquesta última noció és que la vida també es construeix de dolor, patiment i passió, i que, tal volta massa seguit, preferim negar-los o evitar-los pensant que així podrem viure més. Precisament, aquest «viure més» utilitzat per negar el risc del dolor o la passió, manifesta clarament que la primera noció de vida exclou del seu si aquestes vivències. Ara bé, d’altre banda, igualment cert és que un cop mort (i, a la vida, el risc sempre és el risc de morir) hom no pot ja ni patir, ni sofrir, ni gaudir res de res.

Així, si bé s’exclouen mútuament, cap d’elles té una autoritat ben fonamentada sobre l’altre. Veiem, en aquest sentit, com ambdues han generat clares formes de menyspreu vers la seva alternativa. De tal manera que si bé per a l'última noció la primera quedarà reduïda a «supervivència»; per a la primera, la segona serà mostra de certa falta de seny i d’incapacitat, en nom de la vida, d’assegurar allò que permet continuar viu. Menystenint totes dues, d’una o altre manera, una o altre forma de vida i, per tant, la vida sota alguna de les seves manifestacions.

Aquests tipus de discursos que exclouen una manifestació de la vida en nom de la vida mateixa foren categoritzats per Foucault al seminari «Cal defensar la societat» com modificacions del discurs racista, i Carl Schmitt a la «Tirania dels valors» els denunciava, retractant-se potser del seu passat, com l’origen de la voluntat d’extermini de l’altre.

Sia com sia, no és pas aquí la meva intenció entrar en el debat d’altres possibles vies de comprensió de la vida (si es que aquesta pot, tal volta, ser compresa més enllà del fet de viure: Tot el que és viu és vida). El cas és que, d’uns dies ençà, aquestes reflexions m’han dut vers un debat amb mi mateix sobre una forta convicció passada, i, a manera de penediment, m’he decidit a exposar-la.

Allò que em ve preocupant arrenca d’una frase; d’una frase que tot sovint s’ha utilitzat per reivindicar el canvi per damunt d’unes formes mínimes a conservar. A saber: «La llengua és viva». Frase que, a primer cop d’ull, semblaria difícilment negable, però que amb molta facilitat pot dir el contrari del que la irreflexiva certesa quotidiana voldria defensar al pronunciar-la.

Segons el que hem dit, allò que viu, mor. Així, si la llengua és viva, pot morir. D’aquest fet en tenim constància. Que la llengua sigui viva no justifica tota variació o modificació, ni obre portes a l’empobriment quotidià o a la reivindicació del mal ús com a ús legítim. Si quelcom pot morir, és lícit preocupar-se per les seves constants.

Ara bé, això no ha de voler dir que per por a perdre la vida en neguem el seu desenvolupament. Hi ha modificacions, alteracions i aprenentatges en una vida, i en una llengua també. Però cal atendre, ensems, a les constants vitals que permeten aquest procés. És bo d’enriquir la llengua, però cal, abans, conèixer-ne la riquesa que ens ha llegat.

Així doncs, tot ús d’aquesta frase que es dirigeixi a vetar la conservació tant com el desenvolupament pot caure en el risc de l’extermini. Cert, la llengua és viva, però tota definició tancada de vida és sempre racista.


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.161.732 missatges
  • 216.321 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat