Xavier Ginesta

Xavier Ginesta

Més informació

Opinió Xavier Ginesta

Torra i Sánchez. Nous punts de partida?

El nou president del govern, Pedro Sánchez, no tindrà les coses fàcils. De fet, davant de la crisi generalitzada que s’ha instaurat en el Partit Popular perquè Rajoy no ha nomenat a dit el seu successor, els neo-lerruixistes de Ciutadans aprofitaran per presentar batalla i intentar recuperar el terreny perdut convertint-se amb el principal referent del “centre-dreta” espanyol –en paraules del seu intel·lectual de referència, José Maria Aznar–. Però, la composició del gabinet de ministres que ha fet Sánchez fa presagiar que no té la intensió de governar de manera provisional, i d’intentar estirar la legislatura fins que li convingui per buscar aprofitar un nou momentum per revalidar la presidència del govern. Ha agafat la paella pel mànec i no la vol deixar escapar.

Del nou gabinet, a simple vista, hi ha dos missatges que queden clars: l’equilibri territorial i la vocació europeista. Però, hi ha un aspecte que queda desdibuixat, francament posant en dubte: la voluntat de diàleg amb el nou president de la Generalitat, Quim Torra, de què va fer gala a la investidura. De fet, pel que fa en aquest darrer aspecte, l’elecció de bon principi de Josep Borrell com a ministre d’Exteriors és una mala notícia per l’actual Executiu català, que s’ha disposat a recuperar la tasca del Diplocat i la paradiplomàcia catalana com un dels principals eixos de la restitució. República vol dir reconeixement, i reconeixement implica exercitar-se en la diplomàcia pública.

Alguns pallaresos que el coneixen, diuen de Borrell que té fons, capacitat analítica i moltes dades al cap; però, Borrell ha estat un estilet contra la legitimitat que té el poble català de decidir el seu futur a les urnes, des dels faristols de Societat Civil Catalana o del PSC. Borrell és l’home que vol “desinfectar” Catalunya. Patètic, innecessari! Pepe Borrell és el líder socialista que legitima el GAL acompanyant Vera i Barrionuevo a la presó. No obstant, és un europeista jacobí i Sánchez ha pagat els favors a un polític que, després de parlar-hi a diari, li farà de crossa per articular aliances amb Ciutadans o il·lusionar diàriament l’espanyolisme testosterònic arrelat a les baronies territorials. El mateix espanyolisme desencarnat, ancorat a l’odi, que Màxim Huerta desprèn per les xarxes socials.

Tampoc és una bona notícia per a Torra que Maria Jesús Montero sigui la nova ministra d’Hisenda. Aparelladora dels pressupostos andalusos, formigueta i disciplinada en la seva feina, sap perfectament quina és la realitat del finançament autonòmic a la vegada que entén sobradament com s’han d’acontentar les realitats polítiques territorials. Alguns diuen que ha estat capaç de plantar cara, números en mà, a la totpoderosa Susana Díaz, però a Madrid n’estic convençut que serà una defensora a ultrança de models de finançament que no deixin Andalusia per darrera d’altres comunitats, encara que això signifiqui tornar a desil·lusionar la renascuda Generalitat. 

No obstant, dels dos grans eixos que han marcat l’articulació del gabinet, em quedo amb l’aclucada d’ull que Pedro Sánchez fa cap a Europa (els equilibris territorials se li suposen quan algú arriba a la Moncloa i ha de donar peixet a tothom). En el mateix moment que Itàlia afronta una etapa d’euroescepticisme amb un pacte entre populistes que pot fer escac als fonaments de la Unió i als mercats, quan Àustria s’apropa a Putin o a Hongria es laminen els drets civils i polítics, el nou govern espanyol dirigeix un clar missatge a Brussel·les: Espanya vol disciplinar-se amb el mainstream de la Unió. Diktat. Al jacobí europeista Borrell, s’hi sumen tres noms que cal tenir presents a l’hora d’entendre l’entrada que Pedro Sánchez pot tenir al Berlaymont: Teresa Ribera, a Energia i Medi Ambient; Luís Planas a Agricultura, i Nadia Caliviño a Economia. 

Malgrat que Ribera va firmar el projecte del Castor, la nova ministra ha esdevingut un referent en la lluita pel canvi climàtic i la promoció de les renovables. Prova d’això, és que ha estat convidada pel Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible en més d’una ocasió. Els grans magnats de l’economia espanyola amb dependència del BOE no deuen estar massa tranquils, i tot fa presagiar que la lluita amb les elèctriques pot ser una constant durant el seu mandat. Per la seva banda, Luís Planas ha esdevingut un altre pes pesat de la Unió a la secretaria general del Comitè Econòmic i Social Europeu, així com abans al gabinet del comissari Pedro Solves. A més a més, permet a Sánchez teixir un pont amb els crítics de Susana Díaz, havent estat el seu rival a les primàries andaluses. 

Però, un dels nomenaments més interessants és el de Calviño. Ella ha hagut de gestionar el pressupost comunitari en moments de turbulències. Sobretot, el nou multiannual financial framework del 2020 al 2027, que ha tensat de manera significativa les finances dels estats membres en funció de les seves necessitats polítiques, assumint que hauran de fer créixer el projecte comunitari sense la contribució neta del govern britànic. Els estats membres s’hauran de rascar la butxaca per ampliar el projecte europeu, i aquest fet la nova ministra l’ha tingut clar des que va assumir la direcció general de Pressupostos de la Comissió. 

No només això, sinó que possiblement la nova ministra és una de les grans expertes europees en polítiques de competència (va arribar a Brussel·les de la mà de la comissària Neelie Kroes), a la vegada que va formar part del backstage de Michel Barnier quan es va haver de negociar la unió bancària. Defensora de la supervisió bancària única, alguns europeistes experts asseguren que el mecanisme únic de resolució, el fons europeu de resolució –clau per salvar el Banc Popular– i el futur fons europeu de garantia de dipòsits han estat pensats a la seva taula: la protecció del contribuent dels excessos dels bancs, especulen, ha estat obra seva.

Pedro Sánchez es fa fort a la Moncloa amb Bloomberg legitimant el seu govern davant dels mercats, mentre Torra –que abraçada intel·ligentment la narrativa del “diàleg”– ha de lidiar una política catalana que balla entre el populisme de Ciutadans i la tensió permanent de la CUP que l’acusa d’autonomista. Un i altre necessiten distensió per poder treballar, però veurem si els punts de partida que dibuixen algun dia es troben. A Madrid o Barcelona, alguns ho volen i d’altres viuen encantats amb contextos de tensió. De moment, tot són hipòtesis, façanes, embolcalls amb llacets i preguntes sense resposta.  


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.109.986 missatges
  • 214.702 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums