Bernat Tresserras

Bernat Tresserras

Més informació

Opinió Bernat Tresserras

Ulsteritzar Catalunya

La transició política a Catalunya es va solidificar gràcies a un pacte entre elits, tant polítiques com econòmiques, i els agents socials referents de la lluita antifranquista. L'acord que va permetre construir l'hegemonia del pujolisme a la Generalitat i el contrapoder del municipalisme metropolità del PSC suposava de facto l'assumpció d'un repartiment d'esferes d'influència i espais de poder que garantís equilibri, estabilitat i cohesió a una estructura demogràfica que havia viscut aïllada i tenallada per l'omertà social del franquisme i no havia après a relacionar-se en espais de llibertat.

La Catalunya de finals dels 70 i primers 80 és una societat molt més dualitzada que l'actual pel que fa a l'esfera de la identitat. La comunitat nouvinguda, originaria en bona mesura de la meitat meridional de la resta de l'estat, es concentrava en barris i assentaments perifèrics als nuclis urbans del cinturó metropolità i tenia poc o poquíssim contacte amb aquells ciutadans autòctons que parlaven una llengua estranya i vivien al centre de les viles i al rerepaís. En un context, doncs, de major polarització que l'actual les diferents estructures socials van entendre que aguditzar aquesta polarització era posar en risc i estressar una societat que intentava sobreposar-se a la negra nit del franquisme i que l'últim que necessitava era tensar més les costures. Un sol poble no era només un eslògan, era una necessitat i així ho va entendre el corrent central de la població, el que ara en diríem mainstream. Catalunya serà un sol poble o no serà. Sobre aquest consens es va construir el règim polític del 78 a Catalunya. No va ser així a altres nacions de l'estat, el contrast ja el veiem.

El procés polític d'emancipació nacional a Catalunya ha fet saltar pels aires els consensos polítics previs que havien sostingut el règim nascut de la transició i això permet obrir portes que durant molts anys han estat tancades. Noves oportunitats i també nous riscos. Les oportunitats són de molta més envergadura que els riscos, és per això que des d'un punt de vista de cost-benefici, l'incentiu per acabar amb un règim caduc com el del 78 és tan alt. No obstant des d'una perspectiva emancipadora convé no menystenir els riscos d'impugnar el sistema, ja que l'adversari és poderós i els seus recursos molt més abundants del que generalment calculem.

La independència és una oportunitat per canviar la base de les relacions socials, econòmiques i polítiques a casa nostra i això és tant que mereix ser defensat i lluitat fins al final, però que ningú pensi que la porta que els independentistes hem obert no serà utilitzada pels nostres adversaris per redefinir aquestes relacions des d'una perspectiva regressiva.

Tabàrnia és una broma? Podria ser. Que aquesta broma hagi estat comprada massivament pels ressorts mediàtics de l'estat ja no fa tanta gràcia. Molts troben aquest tema una astracanada innòcua que en res afecte a la nostra realitat, s'equivoquen. El bombardeig sistemàtic al qual se sotmet una part gens menyspreable del ciutadà mitjà del conjunt de l'estat i també de Catalunya té efectes. Les intoxicacions informatives i shows grotescos per atacar l'escola catalana, els mossos d'esquadra, el sistema català de mitjans, combinats amb pregons boadellencs i fakenews que presenten Catalunya com una mena distòpia decadent on la gent camina temerosa pels carrers i les famílies ja no celebren juntes el nadal forma part d'una estratègia d'ampli abast. Aquesta estratègia pretén desplaçar el mainstream cap a un marc que legitimi la regressió autoritària de l'estat.

Els independentistes han destrossat Catalunya i són un perill per la convivència, aquest és el missatge de fons. L'única resposta davant això és imposar l'ordre per tots els mitjans, si cal a través de la força.

Construir una nova hegemonia cultural que superi la decadent, per desnacionalitzadora, «España de las autonomías» i recuperi la tradició de Primo de Rivera i la "unidad de destino" és l'objectiu de l'aznarisme per culminar una obra inacabada a causa de la inesperada derrota electoral del 2004 davant de Zapatero. Albert Rivera és l'home escollit per capitanejar aquesta segona transició. La maquinària ja està en marxa.

L'alegria amb la qual el PSOE-PSC ha comprat el marc del 155 i el silenci ensordidor de la progressia estatal davant la repressió judicial i la regressió dels drets i les llibertats civils demostra que l'estratègia està sent efectiva. Podem posar-nos les mans al cap i escandalitzar-nos tant com vulguem però la realitat és que els nous consensos que s'estan construint arran del tsunami de l'octubre català, octubre que va començar el 20 de setembre, ens porten a un escenari d'atiament del conflicte i la divisió que o comencem a desactivar i a combatre des del terreny de les idees o ens arrasarà. Avís a navegants, si deixem que Ciutadans i el seu seguici desplacin el terreny de joc al camp de les identitats hem begut oli. La guerra de la identitat i les banderes és una guerra que no podem guanyar, ras i curt.

Un sol poble és el dic de contenció que ens separa d'un fangar que només ens portarà desolació. La llavor de la fractura social i la divisió està plantada des de fa temps per l'unionisme més reaccionari i convé que cobrim tots els camps amb sal per evitar que germini. Unitat en la diversitat, cohesió, transversalitat, empatia, fraternitat, pluralitat aquest és el vocabulari. Blocs, fronts, fractura, divisió aquestes són les paraules que cal esborrar dels diccionaris. Des del 21d els de Rivera i Arrimades han deixat de parlar de «indpendentistas» per parlar de «separatistas». El naming no és innocu, en frame és la divisió i la fractura social. Allò que ha permès a un partit sense programa de govern ni projecte polític assolir més d'un milió de vots a Catalunya. Deshumanitzar l’independentisme per aixafar-lo.

Que ningú s'enganyi, allò que més ens allunya de la independència no està a Madrid ni a Brussel·les, està a casa nostra. Molts companys de la tribu encara no se n'han adonat que la principal batalla per assolir la República és interna i no externa. A la Moncloa, a la Zarzuela i als despatxos de les empreses de l'Ibex fa temps que ho saben i és per això que destinaran tots els recursos a impedir que la guanyem.

L'Ulster català és el somni humit de l'unionisme, Tabàrnia és la pastanaga. Igual que ha passat a Irlanda del Nord quan s'aixequen murs entre ciutadans i la societat es reclou en bombolles segregades només aquell que té el monopoli de la violència i la coacció pot acabar imposant sortides que sempre són a través d’un ordre autoritari.

La República és la defensa de la democràcia, les llibertats i el benestar. La resta és derrota per golejada. 


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.140.193 missatges
  • 215.621 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat