Cesc Poch

Cesc Poch

Més informació

Opinió Cesc Poch

La veritat de la fuga d’Alcalá-Meco, Estremera i Soto del Real

Agència de Notícies de la República. Redacció. Barcelona. Abril 2049.

Tard o d’hora tot se sap. Era un dels enigmes més grans de la història europea i mundial dels darrers decennis que restava per resoldre. Després de 30 anys de l’evasió, finalment, la investigació de dos joves periodistes catalans ha aconseguit aclarir com va succeir tot. Avui tenim la sort de poder entrevistar a aquests periodistes, nascuts just quan succeïen els fets i crescuts i formats ja en la Catalunya republicana, Terenci Fernàndez i Sònia Karuja. Aquesta investigació, publicada simultàniament a mitjans d’arreu del món, els ha fet finalistes dels premis periodístics més importants i mereixedors del Politser de l’any 2049. Aclareix un dels misteris més importants a nivell global, i posa una mica més de llum al perquè va fer fallida el regne d’Espanya i com es va accelerar el procés democratitzador amb el qual Catalunya va guanyar la seva independència.

-Poseu-nos una mica en el context de l’època.

-Ens hem de traslladar a la tardor del 2017 i tot el que va passar a Catalunya i en els temps que hi van seguir. La tardor catalana del 17 va ser un moment clau en la història del nostre país i en la transformació que ha viscut Europa. Després del referèndum de l’1 d’octubre, de l’aturada i vaga de país del 3O, de la proclamació dela República del 27O i l’exili d’una part del Govern, l’Estat espanyol va aprofundir la fase repressiva i autoritària, empresonant i perseguint els principals líders independentistes, alguns dels quals ja feia unes setmanes que eren a la presó. EL moviment sobiranista, cívic i polític, tot i els avenços i conquestes fetes, i refermades en les eleccions posteriors, tenia dificultats per fer efectiva la República. La situació política del procés era d’empat tècnic i amb els seus màxims dirigents a la presó o exiliats.

-La fuga d’Estremera va ser clau per desencallar la situació?

- Sense cap mena de dubte. L’aparició del Conseller en cap, Mateu Vinarós, a la manifestació del dia de Sant Jordi del 2019, acompanyat del seu Conseller d’interior, Andreu Formentera, va ser el detonant per l’adveniment de la República. Tothom va sortir al carrer, provocant els fets coneguts posteriorment com “la revolta de la rosa i el llibre” i que han estat analitzats i reivindicats per gent d’arreu com a exemple de revolta pacífica i democràtica i de conquesta política i social en un context de molt poc espai pel diàleg i la negociació. A més, l’escapolida d’Estremera va ser un dels acceleradors de la descomposició interna del Regne d’Espanya, que va acabar d’esdevenir-se amb les fugues d’Alacalà-Meco i Soto del Real d’uns dies després.

-Podem saber què va passar i qui hi va participar?

- En Mateu Vinarós i els altres fugats mai han volgut explicar les circumstàncies del cas per no delatar a les persones que hi van col·laborar. Això sempre ha fet pensar que els còmplices de l’evasió eren personal de la presó o del sistema espanyol. En aquest punt ha existit un debat important en els darrers decennis: hi va haver espanyols bons? O va ser podriment intern i corrupció espanyola? En aquest punt hem de mantenir l’anonimat d’algunes fonts.

-Anem als fets? Què en sabem.

-Tot va iniciar-se un Dijous sant, quant tota l’Espanya profunda estava de processó. La hipòtesi que els escapolits participessin en alguna processó vestits de “natzarens” ha sigut part de la llegenda. I sembla que va ser així. Dijous i divendres Sant, a Espanya milers de persones van vestides amb capirot a les processons de Setmana Santa. No els hi podien pas treure a tots! Avui podem confirmar que va ser d’aquesta manera que van evitar un control policial en la primera nit de l’escapada. Qui eren els possibles col·laboradors de dins la presó o qui els esperava a fora, tot i que ja se sap, tampoc els podem dir.

-Heu entrevistat al Director de la presó d’Estremera, l’únic que es va deixar entrevistar dels 3 directors, i altres testimonis i possibles col·laboradors de la fuga que encara són vius.

-Avui encara, el director i altres fons administratives espanyoles es pregunten com en una presó d’alta seguretat, construïda ja al tercer mil·lenni, fou possible escapar-se’n. El director tenia diverses hipòtesis: el personal intern, els serveis externs de subministres de la presó o la participació d’altres presos comuns i els serveis eclesials d’aquell dia. En la nostra investigació hem parlat amb persones de tots aquests àmbits i hem pogut fer un mapa clar de com va succeir.

-La vostra investigació, però, ha aconseguit escatir què va passar?

-Efectivament. Sempre s’havia sospitat de la participació dels estaments religiosos de la presó d’Estremera, coincidint amb la coneguda intensa fe cristiana d’alguns dels empresonats i que els fets varen succeir durant la Setmana Santa. Durant molts anys aquesta va ser la principal hipòtesis. Les investigacions i diligències judicials mai han pogut incriminar a ningú. Sense deixar de donar importància a aquestes aliances en la fuga, però, avui podem afirmar que l’element cabdal de les evasions, tant de la presó de dones d’Alcalá-Meco com les dels homes d’Estremera i Soto del Real, varen ser els centenars de milers de cartes que els presoners polítics catalans varen rebre en aquells mesos. Tothom pensava, en aquella època, que la campanya d’enviar cartes a les presons, era sobretot un reforç moral per als presos. Però no! La crida a enviar cartes i mostres de suport a la presó amagava un entrellat: el pla de fuga! Els presoners es van escapar en els contenidors que s’enduien els centenars de milers de sobres de les cartes que van arribar a les presons. A Estremera, mentre se celebrava la missa del Dijous Sant i a Alcalá-Meco i Soto del Real el dia de Sant Jordi, ja en plena fallida moral i crisi de l’Estat Espanyol. És sorprenent la desorientació de la “Intel·ligència”, per dir-ne d’alguna manera, i de la policia espanyola els dies posteriors a l’escapada d’Estremera, instal·lats en la derrota moral. Mai en van sospitar res, i com els hi va passar en l’”operació urnes” del referèndum de l’1 d’octubre, ni tan sols en varen ensumar cap pista. De fet, els organitzadors de la fuga varen intuir la situació caòtica i desgavell administratiu que provocaven les piles i piles de cartes, en uns decennis on els humans havíem deixat d’escriure en paper. Hi van veure una oportunitat.

-Seguim: Qui hi havia de Catalunya? Com es va planificar?

-Els qui van començar a pensar en la possibilitat d’alliberar als presos van estudiar algunes operacions precedents: la fuga de l’Oriol Solé Sugranyes, company de Salvador Puig Antich al MIL, amb un grup de presos polítics antifranquistes de la presó de Segòvia el 1976. Asseguren que varen mirar diverses vegades la pel·lícula la “Fuga de Segòvia”, d’Imanol Uribe, on un jove Ovidi Montllor fa de Solé Sugranyes. O la coneguda escapada dels bascos Sarrionandia i Pikabea de Nanclares de la Oca, dins uns altaveus d’un concert que hi va fer el cantautor Imanol, fuga que va popularitzar Kortatu, amb l’encara conegut i ballat himne Sarri-Sarri. També van analitzar i anar descartant altres plans d’evasió realitzats al llarg del segle XX, com

la fuga aèria amb helicòpter o subterrània a través d’un túnel. L’escapolida hospitalària per una finestra, tal i com va fer el Boadella quan era demòcrata, o la clàssica de la bugaderia també van ser descartats. Aquell hivern també, a la Filmoteca de la Generalitat al Raval de Barcelona van projectar un cicle de films sobre evasions carcelleres que va servir d’inspiració als artífex pensívols de l’alliberament dels presos polítics. Així, seguint les pel·lícules que s’hi van exhibir, varen donar nom a cada un dels plans i responsables de les operacions: la “Fuga d’Alcatraz” amb Clint Eastwood per l’evasió de Soto del Real, l’”Exprés de mitjanit” amb Brad Davis per la fugida d’Alcalá-Meco i “La gran evasió” amb Steve McQueen, per l’escapolida d’Estremera, presó on hi havia el nombre més grans de presos. Aquesta diversitat de plans i noms en clau, i una bona compartimentació de les tasques, van fer que la policia no conegués la personalitat dels seus autors ni abans ni després dels fets. El nom de tot l’operatiu d’alliberament de presos va ser “Tot Pagat”. Aquesta paraula en clau no va ser mai interpretada adequadament pels serveis secrets espanyols, que varen adreçar les seves investigacions sobretot en saber qui era qui ho pagava tot. La correcte interpretació d’aquests mots “tot pagat” encara són un debat obert. Els mots sant i senya escollits pera senyalar l’inici de cada operació, i els únics elements que coneixien els empresonats des de l’interior dels murs, era “tocar el pirandó”.

-I a l l’entorn dels Consellers i del moviment independentista, com es va viure?

-Hi havia un debat sobre el relat que s’havia de fer de la presó: si era millor la resiliència ghandiana, que de fet havia funcionat i esdevingut exitosa en lluites polítiques precedents, Nelson Mandela, Shajarov, Vaclal Havel o el premi Nobel de la Pau xinés Liu Xiaobo, per una banda, o l’efecte amplificador d’una fuga i el latent imperatiu moral de qualsevol pres de retrobar la llibertat, per l’altra. Tot i que molts dels casos d’evasió de centres penitenciaris d’alta seguretat en aquella època eren de presons llatinoamericanes, recollides en sèries per internet, molt de moda en aquells anys, com “Narcos” o “El Capo”, de la desapareguda distribuïdora online, i sistema ja superat de fa anys, Netflix. En aquest sentit és important destacar el viatge que part dels organitzadors varen fer a Cuba. Cal recordar que a principis del segle XXI, Cuba era un dels darrers vestigis de les temptatives socialistes estatalistes del segle XX que no varen acabar de reeixir, antecedents de les experiències col·lectivitzadores i d’economia social locals que estan creixent arreu a mitjans de segle XXI, senyal que no tot està perdut. Hi van ser per entrevistar-se amb l’activista afroamericana i líder del moviment “Black Panther”nord americà dels anys 60 i 70 del segle passat, Assata Shakur, i l’independentista porto-riqueny, Guillermo Morales, ambdós escapolits de presons novaiorqueses i refugiats a l’illa antillana des de feia decennis. Amb aquests van parlar tant dels elements operatius de les fugues com de les valoracions i repercussions polítiques de les seves escapades. Finalment l’opció presa, l’evasió i alliberament dels presos polítics, la història ho ha jutjat així, va ser encertada.

-L’Estat Espanyol sap com van succeir els fets? Per què no ho va explicar? Per què mai s’ha condemnat ningú com a col·laborador dels fets?

-Ara, després de la investigació periodística, podem afirmar que Espanya va anar molt perduda, i que la por que les evasions fossin una filtració d’aigua dins les seves pròpies files, encara va fer que el tema fos menys investigat. Si les fugues eren un èxit d’un operatiu independentista català era un fracàs per l’estat i si era perquè començaven a tenir corcadura interna també era dolent pel règim monàrquic tardofranquisa. Durant bastant temps es va donar crèdit a la hipòtesi que els autors i col·laboradors de les escapades procedissin de les forces policials i administracions espanyoles afectades per la corrupció sistèmica i que hi van participar a canvi

de diners. El regne d’Espanya i el règim del 78 estava en descomposició moral, però no hi van participar estaments espanyols corruptes, sinó tot el contrari, sectors socials preocupats per la deriva autoritària i corrupte del règim.

-La hipòtesi de l’espanyol bo, per tant, és la correcte?

-Uns quants espanyols bons! Grups d’escoltes, sectors progressistes de l’església, sindicalistes d’esquerres de l’administració penitenciària, presoners conscienciats per els mesos de convivència amb els consellers... van ser els elements clau. Sabien, aquests actors, que amb l’alliberament dels presoners polítics catalans posaven també en qüestió el totalitarisme que avançava a Espanya i amenaçava els seus sectors populars. De fet la fuga d’Estremera i les que varen continuar podem dir que van ser detonant de la República catalana, de la fallida i canvi de règim a Espanya i que s’accelerés la democratització de les institucions europees. Tot en un mateix fardell. Els responsables de la gesta venien de l’experiència i treball de l’”operació urnes” de l’1O del 2017, que els serveis secrets i policials espanyols no havien sabut interceptar. Van fer servir el mateix model organitzatiu, d’autonomia i compartimentació de tasques. En aquest sentit la col·laboració entre demòcrates catalans i espanyols va ser també cabdal. Una de les claus del procés, segons analitza el propi Mateu Vinarós, va ser entendre que conspirar volia dir etimològicament “respirar junts” i no anar en contra de ningú. En aquell temps es va popularitzar el lema “el vinarossisme, de Mateu Vinarós, és amor”. I amb l’amor com a argument polític havien de guanyar segur.

-I va arribar el dia de Sant Jordi?

-Sí. Entre La Setmana Santa i el dia de Sant Jordi, els primers fugats van poder arribar a Catalunya, amb el suport d’una xarxa de demòcrates espanyols. La cita a Barcelona era a la parada de l’organització “Acompañanos, tenemos que ser más” de la fira de llibres de la Rambla. Quan Mateu Vinarós i Andreu Formentera van aparèixer a Barcelona poca gent n’era coneixedora. Però la brama va córrer molt ràpid. Primer milers, després milions de persones, fins a 3 milions diuen les cròniques del moment, varen baixar al cap i casal per participar en l’asseguda al terra, la més gran del món mai coneguda, brandant a cada mà un llibre i una rosa. La nova mobilització pacífica, massiva i contundent es va iniciar a les Rambles i en poca estona va ocupar tot el centre de la ciutat, des del mar fins a la Diagonal. Els premis Nobel i escriptors mundials que eren a Barcelona en motiu del la diada de Sant Jordi també hi van voler ser. Colles castelleres vingudes d’arreu varen alçar les seves construccions on les enxanetes enarboraven un llibre i una rosa. De forma espontània, la xarxa de solidaritat creada aquells anys pel món va començar a respondre i arreu del planeta es varen anar convocant assegudes pacífiques on els participants amb el cul al terra aixecant a l’aire també un llibre i una rosa. Varen ser els fets coneguts com la Revolta dels llibres i les Roses. La revolta catalana va esdevenir una revolta global, per les llibertats, la democràcia, la justícia i la dignitat dels pobles i la gent! Espanya no va poder reaccionar. Les institucions europees van entendre que ja n’hi havia prou. Va ser la primavera catalana que tants anys i generacions havien esperat. I sens dubte, la descomposició i astorament del règim espanyol, és el què va permetre pocs dies després que els mateixos actors operatius aconseguissin l’alliberament de la resta de presos de Soto del Real i Alcalá-Meco.

-En voleu fer alguna valoració final de l’impacte de la vostra investigació?

-Cal posar en valor, que les evasions d’Estremera, Alcalá-Meco i Soto del Real i la constatació a ulls del món que a l’Europa Occidental hi havia presos de consciència, va impulsar la lluita pels drets civils i les llibertats globals. Fa 30 anys, aquestes, estaven en un clar retrocés en l’era

Trump i d’altres moviments d’involució democràtica com la pròpia monarquia neofranquista espanyola. De nou es va reafirmar que el procés democràtic català, equivalia a allò que Bill Clinton havia afirmat uns anys abans “que el món seria català o talibà” i que metafòricament Francesc Pujols ho havia sintetitzat en la frase on afirmava que “els catalans un dia ho tindríem tot pagat anat pel món”. Hem de considerar també que en aquells anys al Barça hi jugava el millor jugador de futbol de tots els temps, en Leo Messi i que la suma d’aquests factors, el procés, la projecció del Barça... va fer que hi hagués un desbordament global de la catalanitat com a referent democràtic i de drets socials i projecció d’ideals col·lectius. El Barça era més que un club i Catalunya més que un país. Segurament aquesta és la interpretació correcte del nom de l’operació d’alliberament “tot pagat”, una catalanitat feta de valors humans universals.

Per concloure l’entrevista volem dir que ens agradaria que l’èxit de la nostra investigació ajudi que mai més hi hagi presos de consciència enlloc del planeta.

Cal recordar que el reportatge de Terenci Fernàndez i Sonia Karuja ha sigut impulsat pel setmanari New Bushwuik, escrit originàriament en anglès per aquesta revista novaiorquesa, i que ha sortit simultàniament en 12 publicacions d’arreu del món en 8 llengües diferents. S’ha de destacar la gran acollida que la difusió de la investigació ha tingut a Madrid i al conjunt d’Espanya que veuen en els fets l’inici del canvi històric que han viscut els darrers decennis. L’alcalde progressista d’Estremera ha afirmat que faran un monument commemoratiu de l’evasió a prop de l’establiment penitenciari que acull el seu municipi. L’escultura s’ha encarregat al reconegut escultor valencià Vicent Almaro i porta per títol “Evasió i Victòria” i és un regal de les Corts Valencianes, després que aquestes hagin aprovat la seva federació en la nova República dels Països Catalans.

S’aclareix així un dels misteris importants de la història mundial recent. Si ha sigut possible això, com també ho va ser la independència de Catalunya, podria ser que els nostres joves periodistes descobreixin els autors de l’assassinat de JF Kennedy, que és la investigació que ara tenen oberta.

En Terenci Fernàndez i la Sònia Karuja, representen els joves nascuts i formats en els 25 anys de República catalana que ha fet augmentar el nivell i internacionalització dels nostres professionals, amb molta voluntat d’universalitat des de decennis abans de la República, segurament des que Ramon Llull al segle XIII va començar a pregonar el diàleg a la Mediterrània. Com altres avui, els catalans i catalanes tenen un gran paper global i som referents socials i culturals al planeta. Fernàndez i Karuja defensen, en pròpies paraules seves, que “la frase del ‘Tot pagat’ dels catalans anant pel món, escrita pel savi de Martorell, Francesc Pujols, a mitjans del segle XX, no és una beneitura ni una ocurrència audaç, sinó que s’ha de prendre seriosament”. I tot es va confabular en aquell capvespre al mig de l’erma estepa castellana d’Estremera. Era Dijous Sant i feia fred per ser abril.

Sor Cop Sec i l’equip de redacció de l’ANR (Agència de Notícies de la República)

Per a l’amiga i companya Dolors, pel Josep, el Raül, la Carme i el Jordi T. Per l’Oriol,referent on n’hi hagi, en Quim, en Jordi S. i en Jordi C, companys de batalla des de joves. Perquè mai més cap projecte polític pacífic i democràtic pugui ser motiu d’empresonament. Que tots ells

recuperin ben aviat la llibertat, molt abans de les dates fictícies del relat. Per la Meritxell i el Carles. I tots els que han empantanegat la vida en la nostra anhelada llibertat.

Per a la Mònica, el Toni i la Mireia per inspirar la fuga.


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.086.007 missatges
  • 213.939 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums