Bernat Tresserras

Bernat Tresserras

Més informació

Opinió Bernat Tresserras

Darrera del teló s’amaguen urnes

L'escenari de bloqueig català a hores d'ara s'ha convertit en un laberint del qual cada cop costa més trobar-ne sortida. L'alliberament de Puigdemont ha sacsejat la política catalana i espanyola obrint un mar de portes i de dubtes. Què han de fer els 70 escons independentistes continua sent un interrogant i la investidura, ai la investidura.

La porta que es manté oberta i que de fet mai ha estat tancada és la repetició electoral. Aquest escenari suposa un autèntic maldecap per a les maquinàries electorals dels partits catalans, de tots. Després d'una campanya d'enorme desgast emocional però també econòmic com la del 21D i la consegüent incapacitat per tirar endavant un acord de govern, costa molt imaginar quin serà el missatge amb el qual els partits haurien de mobilitzar als seus electors en cas que toqui repetir.

Que les eleccions amb major participació des de la transició aboquin a un escenari de repetició electoral ens hauria de conduir a lectures que no encetaré en aquest article però que caldrà analitzar en cas que passi. Potser tocarà fer-ho d'aquí a un temps quan la distància ens permeti veure el camí amb la boira menys espessa.

Crisi estratègica dins l'espai independentista

Ara mateix el camp indepe és el que viu amb més incertesa i neguit la situació de bloqueig. D'ells depèn la possibilitat de conformar una majoria de govern, i seu serà el fracàs en cas que la majoria de diputats independentistes es vegi incapaç de formar-lo.

L'acceleració inevitable i incontrolable d'un octubre que encara ressona va fer saltar del cotxe en marxa partits, entitats i societat civil que van veure en directe com aquest s'estavellava contra una paret que no era de cartró pedra sinó de formigó. Les esquerdes a la paret són visibles, però el balanç de ferits en l'accident entre conductors i acompanyants fa pensar molt sobre si cal tornar a l'envestida amb el cotxe accidentat o potser cal anar a buscar un altre vehicle.

No hi ha consens sobre l'estratègia a seguir d'ara endavant, això és un fet inqüestionable, però el més preocupant és que ara mateix ni tan sols hi ha un relat compartit sobre què ens ha dut fins on som.

La repetició electoral en mig d'una crisi de relat i direcció estratègica de l'independentisme i sent aquest independentisme el causant de la repetició electoral, en tant que no és capaç de consensuar un full de ruta és una autèntica bomba de rellotgeria de conseqüències imprevisibles. Tots en són conscients. No pretenc descarregar responsabilitat a la repressió de l'estat com a factor de bloqueig, però és evident que en cas de tornar a convocar-nos els partits ens hauran de dir quin és el pla.

Ara mateix hi ha dos grans camins sobre la taula per part de l'independentisme. No voldria centrar l'article a detallar amb precisió els elements centrals d'aquests, ja que tots, poc o molt en tenim algunes nocions. Com que las sensibilitats estan a flor de pell i l'últim que pretenc és irritar ningú, parlarem de pragmàtics i aventurers. Malgrat que dins el sobiranisme els blocs són enormement permeables, m'atreveixo a identificar dins els primers ERC, Òmnium i una part de l'espai de l'antiga convergència i en els segons la CUP i els CDR. L'artefacte electoral que és Junts per Catalunya i l'ANC que tot just està en procés de recomposició, estant encara pivotant i no queda clar quina estratègia volen seguir, o potser volen seguir-les totes i alhora cap esperant que el vent els dugui a bon port. Si no tens clar on anar el millor és deixar-se portar.

Els pragmàtics defensen que l'octubre ha demostrat que no hi ha, en aquests moments, prou forces per desafiar a l'estat i sortir-ne victoriós, i que en conseqüència cal parar i acumular forces en una reorientació estratègica que impliqui sumar gent i preparar-se a mig termini per una nova confrontació amb l'estat amb una correlació de forces que faci més complicat a l'estat tornar a imposar-se per la via repressiva. Això vol dir renunciar, com a mínim a curt termini, a la unilateralitat i la desobediència i desescalar el conflicte per intentar trencar els dics de contenció que s'han aixecat entre els diferents blocs electorals i que fan difícil que l'independentisme eixampli més les seves fronteres.

Els desobedients defensen que a l'octubre es va fracassar per falta de determinació i que només si recuperem la via del bloqueig i desafiem a l'estat aconseguirem obrir una nova finestra d'oportunitat. Defensen que si es desascala el conflicte es limiten les possibilitats de l'independentisme d'eixamplar la base i que és justament en un escenari de col·lisió on apareixen possibilitats de guanyar adeptes fruit de la repressió de l'estat. Aquests aposten per accions unilaterals i per la desobediència com a mecanisme de tensió i desgast per col·lapsar l'estat. Maximitzant el risc per maximitzar el guany potencial.

Tot plegat són estratègies legítimes però que parteixen d'una lectura del context diferent i això dificulta molt trobar espai pels consensos.

Com poden afrontar els partits una segona volta?

Unes noves eleccions suposarien una oportunitat i alhora un risc per aquells que pensen que la correlació de vots i escons entre forces independentistes no es correspon amb el que la gent està demanant. Tornem-nos a contar. Aquest discurs ens pot portar a un bucle infinit però sens dubte és millor que el bloqueig sine die.

Certament la campanya del 21d va estar carregada de mitges veritats i silencis sobre com afrontar la nova etapa. Parlar amb excessiva sinceritat no sempre dóna els rèdits esperats i avantposar la realitat a una bona història està bé per a les ciències pures però en política realitat i ficció són conceptes amb fronteres difuses.

Ara bé, el temps acostuma a donar-nos perspectiva i en unes noves eleccions sens dubte hi hauria més dificultats pels equilibrismes discursius. Els discursos clars sens dubte seran premiats i en aquest aspecte la Cup sembla que és qui té el camí més ben traçat. Desobediència, ruptura, unilateralitat i República. Qui ho vulgui que ho compri i qui no gràcies i fins aviat.

Esquerra porta ja uns mesos perfilant el relat i en cas que toqui anar a les urnes de nou el missatge previsiblement serà el del govern efectiu, recuperar les institucions, eixamplar la base, i fer un front en defensa de la democràcia i els drets civils tot esperant un nou octubre.

Junts per Catalunya és la gran incògnita. El relat de Puigdemont el nostre president va ser sens dubte el triomfador el 21D. No sembla que ara mateix hi hagi cap incentiu per renunciar a una aposta que ja va ser exitosa en el passat. Qui té un símbol té un tresor. Ara bé, què vol dir Puigdemont el nostre president? Aquesta és una pregunta que segur flotarà durant una nova campanya. Què passarà si Puigdemont és inhabilitat? Què passa amb les investidures de Turull, Sànchez i altres que puguin venir? Què passa si Puigdemont no pot ser investit? I si resulta que sí que pot ser investit, quin ha de ser el programa de govern?

Insisteixo, en campanya electoral una bona història et pot portar al cel però cal que la història sigui sòlida, i com més temps passa més preguntes fa la gent i menys espai hi ha pels equilibris.

Sense dubte les eleccions serien una oportunitat d'or pels cuperos, una revàlida pels republicans i una travessia de funambulista per juntaires i neoconvergents. Tot plegat molt boig però arribats a aquest punt podria ser l'única manera de desfer el nus.

L'independentisme necessita temps i calma per travar un nou full de ruta. En aquest escenari de negociacions creuades i jugadamestrisme no es donen les condicions per aquesta reflexió. La pausa obligada d'una nova convocatòria sens dubte obligaria a fer aquest exercici per la via d'urgència, podria ser per bé.

I dins el camp unionista què?

Ciutadans està vivint un moment àlgid. L'esfondrament de la imatge del PP cada cop més acorralat per la corrupció i la incapacitat de gestionar una crisi d'estat com la que suposa Catalunya ha catapultat Rivera i Arrimadas a l'estratosfera demoscòpia posant en escac per primer cop l'hegemonia que el bipartidisme espanyol ha exercit durant els darrers trenta anys. Catalunya s'ha convertit, contra tot pronòstic, en la kriptonita del marianisme. Albert Rivera ja somia amb una nova comptesa a Catalunya que ajudi a posicionar Ciutadans com el partit del règim en majúscules.

No obstant això, una cosa és el terreny de joc espanyol i altre el català. Tenint en compte que Arrimadas va aconseguir un resultat extraordinari el passat desembre, guanyant les eleccions i malgrat tot no té cap capacitat de configurar majories alternatives de govern, quin ha de ser el missatge aquesta vegada? «ara sí que sí, votarem?» Ciutadans viu de la polarització, però és incapaç de construir un discurs central que pugui projectar una imatge de governabilitat. Si hi ha repetició electoral l'objectiu seria sens dubte acabar de jivaritzar el PP i convertir-se en el partit unionista català, però Catalunya no és Irlanda del Nord i la sociologia no permet opcions de majoria que desplacin l'hegemonia del catalanisme polític, de moment no.

Pel PP les eleccions poden ser un viacrucis insuportable. La incapacitat d'aconseguir la desitjada foto de Puigdemont esposat per la Guàrdia civil i davant Llarena imputant-li rebel·lió, deixa el partit d'Albiol en una posició d'absoluta debilitat.

El PSC està en un moment d'enorme risc. Les pròximes eleccions municipals són l'última bala de plata per saber si els socialistes segueixen sent un partit de govern o queden definitivament centrifugats i perden les restes d'un poder polític que en l'àmbit municipal va arribar a ser hegemònic fa no pas tant temps. Un avançament d'eleccions catalanes pot penalitzar novament a un PSC cada cop més desdibuixat i incapaç de tirar endavant una agenda pròpia que l'allunyi de les fotos de les manifestacions de Societat Civil Catalana.

I els comuns?

Catalunya en Comú es presentava a les darreres eleccions amb la voluntat de superar el guirigall estratègic i discursiu de CSQSP. Xavi Domenech i Elisenda Alemany van jugar fort en campanya el paper de frontissa que les enquestes els donaven. «Som els únics que podem trencar amb la polarització». La realitat és que en un context amb presos polítics i repressió desfermada pretendre trencar la polarització és molt arriscat. El fracàs dels comuns va venir donat per un escenari que els deixa absolutament fora del marc del debat. Si hi ha repetició tornarà a passar i a la direcció, tant a Madrid com a Barcelona en són conscients. L'únic objectiu raonable seria intentar salvar als mobles i sobretot no desgastar Ada Colau davant la batalla que s'està preparant a Barcelona de cara a les municipals.

Risc i oportunitat

Ningú vol eleccions, però és evident que si aquestes es produeixen no pot ser que tothom en surti derrotat, simple aritmètica. Hi haurà guanyadors i perdedors, la competència dins els blocs serà de màxima intensitat i l'impacte que tindran en el proper cicle electoral que comença el maig de 2019 serà també transcendental. El risc de derrota és molt elevat, precisament per això el guany potencial augmenta.

Qui no arrisca no pisca, d'altra banda arriscar és el pas previ a perdre-ho tot.

Crec sincerament que l'independentisme faria bé de no arriscar el resultat del 21D, més si tenim en compte que en el millor dels escenaris es pot revalidar la majoria i això no garanteix, com hem vist, fer govern ni república ni res. Ara bé, si toca anar-hi és imprescindible un missatge clar i anar a guanyar.

A Catalunya tots els camins porten a les urnes i aquest és el millor consol entre tanta incertesa. A Catalunya manen i manaran els catalans, encara que no tant com voldríem.


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.254.597 missatges
  • 219.580 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat