Publicitat

Bernat Tresserras

Bernat Tresserras

Més informació

Opinió Bernat Tresserras

El que vindrà no agradarà

Quan vaig plantejar aquest article, el volia enfocar com una mena de vaticini sobre el rumb polític que crec que agafarà la legislatura que ve, però donant-hi algunes voltes crec que no vaticino res, senzillament apunto alguns aspectes que ja estan sobre la taula i que el pas del temps farà cada cop més evidents. Escoltar el silenci és tan important com escoltar el soroll.

Crec que el rebombori mediàtic generat al voltant de la negociació per arrencar la investidura és una bona mostra de fins a quin punt la por és present en la classe política catalana. Por a expressar en públic allò que es diu en privat. He de dir que aquesta por és perfectament justificable en tant que d'una banda t'enfrontes a un estat i tots els seus ressorts disposats a sacrificar-te al mig de la plaça amb repic de tambors i penjar les teves extremitats a les entrades del poble en senyal d'advertència. I per altra banda t'enfrontes a un poble que exigeix allò que li han promès i no accepta cabrioles discursives. El problema és que li han promès allò que no estaven en condicions de prometre o dit d'altra manera, allò que pensaven que podia passar no ha passat i dir-ho obertament té uns costos més alts que fer-se l'orni. Fer-se l'orni és una cosa tan catalana.

El 27 d'octubre és una derrota que algun dia haurem d'acceptar. Ho diu algú que va sortir a festejar a a plaça sant Jaume la gesta. Apel·lar al 27 és xocar una vegada darrere l'altre contra la paret. No sé si ha passat desapercebut però cap dels partits republicans que tenim al parlament parla del 27 d'octubre, cap. Però no digueu res, és un secret, sshhh.

Ara vénen els vaticinis

El primer punt és que la suposada restitució del govern legítim no serà tal, i que els abanderats del legitimisme quedaran cada dia més acorralats en un joc de suma zero i més desplaçats del relat central. Aquest fet allunya el fantasma d'unes eleccions que encara crec possibles com a darrera astúcia per tal de mantenir el pols en el terreny simbòlic. Simbòlic és sens dubte el concepte del moment. No m'agradaria ser més dur del compte, però... Plantejar que el govern que no ha pogut tirar endavant el compliment de les lleis del 6 i 7, i que per tant no ha pogut desplegar la república tal com deien que es faria en compliment dels resultats de l'1 d'octubre, és el govern que ha de tirar endavant, ara sí, la construcció de la república, costa una mica de menjar.

El full de ruta va fracassar un cop assolit l'èxit més gran dels darrers anys de procés, el referèndum de l'1 d'octubre. I va fracassar perquè el full de ruta acabava aquella mateixa nit del primer d'octubre. Aquest fet no és ni molt menys una crítica a la direcció política del país, sinó una lloa a tot allò que és possible assolir quan l'objectiu està perfectament definit i preparat i a l'hora un avís sobre els riscos d'actuar sense direcció estratègica plantejant la tàctica com allò que ens permet anar trampejant la realitat a mesura que la veus venir.

El nou rumb estratègic ja està marcat, el problema és que no és fàcil de vendre al gran públic perquè és més lleig i molt menys èpic que el que hem tingut fins ara. Les coses avorrides no agraden.

Recuperació de les institucions. Desplegament de les competències autonòmiques amb litigis inclosos pel traspàs de competències i/o les ingerències d'un 155 que veurem fins a quin punt recula. Gestos amb càrrega simbòlica com el disseny d'un procés constituent que serà pseudoparticipatiu i pseudoinstitucional i un CDR a Brussel·les que intentarà mantenir una acció comunicativa potent i assolir per enèsima vegada allò d'internacionalitzar la causa. Recuperació de l'agenda de bloqueig al congrés dels diputats i desgast contra el govern Rajoy. I i per últim, guerra de posicions de cara a les properes municipals que definiran el mapa polític del pròxim lustre que serà el de la postautonomia, un eufemisme que vol dir que no hi haurà república.

La crisi catalana serà el teló de fons en el qual es disputarà una lluita fratricida per l'hegemonia de la dreta espanyola que promet donar-nos moments de glòria en els quals els catalans serem cap de turc i haurem d'estar preparats per escoltar i veure coses que fins fa no tant, semblaven d'èpoques ja superades. Afortunadament l'acció repressiva de l'estat ens ajuda a començar a entendre quin és el seu poder real. La realitat pot ser crua però sempre és més millor quan és mostra sense disfresses.

I tot això per què?

Recuperem el marc català i oblidem-nos per un moment d'Espanya, d'Europa, de Brussel·les i de tot allò que escapa al control estricte de l'escenari interior. L'independentisme no ha esdevingut hegemònic a casa nostra i això convé repetir-ho tantes vegades com calgui fins que tothom ho tingui clar. No és hegemònic perquè no està en condicions de ser majoritària en aquelles zones que concentren el gruix de població. L'independentisme serà hegemònic quan mani a Vic i a l'Hospitalet de Llobregat. Parlo d'això perquè l'independentisme necessita ser hegemònic si vol tornar a desafiar l'estat com ho va fer el passat octubre i no sortir-ne escaldat.

Els fets d'octubre són una experiència que cal saber llegir per veure quins han de ser els moviments en una eventual nova confrontació amb l'estat. La desobediència és l'únic camí, però és un camí inviable a curt termini. La desobediència i la sublevació cívica i pacífica necessita un grau de cohesió i suport social que encara estem lluny de tenir. És l'hegemonia estúpid. Passa d'entrada per governar a totes o gairebé totes les institucions d'àmbit català – Ajuntaments, consells comarcals, diputacions i Generalitat – Implica disposar d'un suport majoritari a totes les capes de la societat – Diferents grups segons nivell de renda, grups generacionals, gremis professionals – i exigeix disposar d'un grau de complicitat raonable, ara no el tenim, amb determinades estructures dependents de la maquinària de l'estat a Catalunya – Cossos policials, membres de la judicatura a Catalunya, mitjans de comunicació -. Tot això és una feinada que en el millor dels casos és assolible en un termini de 10 anys si conjuntament al factor de relleu demogràfic produït de manera natural, l'independentisme és capaç de seguir eixamplant la base i penetrar a les seves fronteres electorals per guanyar presència en aquelles ciutats i barris on avui dia l'indepe és un encara un extraterrestre.

Un altre dels reptes dels anys vinents serà esborrar de l'imaginari la idea de la societat catalana dividida en blocs. Independentistes contra unionistes i els comuns al mig. Aquesta imatge és un estigma letal per la consecució d'un relat hegemònic. A part que la divisió entre independentistes i no independentistes és falsa en tant que la societat afortunadament és molt més complexa i escapa de les classificacions maniquees, aquesta divisió permet construir murs de contenció que dificulten el transvasament entre blocs, i això perjudica essencialment a l'independentisme que és el que vol construir hegemonia. L'escenari d'ulsterització de Catalunya és el somni de l'unionisme per aconseguir liquidar l'independentisme com a projecte de consens i de vocació majoritària. Allò d'-Un sol poble- és avui més important que mai.

Per tant tot el que vindrà serà molt menys èpic i molt més pragmàtic. Les acusacions de traïció seran dures, però és una penyora que haurem de pagar si ens creiem el projecte. Ni un pas enrere vol dir o hauria de voler dir literalment no fer res que et condueixi a un estadi anterior i t'allunyi de l'objectiu final. La sinceritat es pagarà cara i per això convé que aquells que no hem de donar la cara comencem a fer córrer la veu.

Sumar, cosir i recosir. Qui no comparteixi aquesta tesi serà una pedra a la sabata en l'estratègia que vindrà, però no patiu que segur que la superarem. Les crítiques internes són l'antídot davant el perill d'uniformització discursiva i ens ajuden a ser millors. L'ambició ha de ser màxima. Que la por no ens faci traïdors, però suïcides, si pot ser, tampoc.


Opina

Configuració
  • saberut 985 3 👍 2.017
    Com que almenys tinc deu anys més que tu, vaig estudiar una lliçó que tu no vas estudiar perquè quan jo feia 6è d'EGB aquella era una lliçó importantíssima, però quan el vas fer tu ja era aigua passada. Era un record.



    Recordo perfectament dues lliçons "paral·leles"; una era la història i el present dels EUA, l'altra, la història i el present de la Unió Soviètica. El llibre presentava a la canalla ambdós sistemes polítics com a "dominants" al món i presentava aquests sistemes polítics com a eterns. (Devia ser el curs 84/85 o el 85/86, ja amb aquest llibre de Santillana en català).
    Ara costa de creure, però ja et dic jo que sí, que semblaven eterns. Però... cinc anys després un d'aquests sistemes polítics va fer mutis de l'escena política i ningú, enlloc, ha fet res per "reposar-lo" als escenaris.

    Ho escric perquè crec, (i espero), que hagis comès la mateixa errada que vam cometre tots als 80s; no voler veure un tigre de paper immens, però prim fins a la transparència i fet de paper pinotxo.

    Això pel que fa als teus vaticinis. També vull fer un apunt sobre el que dius sobre guanyar l'hegemonia. Dius que no la tenim, (això és molt discutible), i escrius:

    l'independentisme és capaç de seguir eixamplant la base i penetrar a les seves fronteres electorals per guanyar presència en aquelles ciutats i barris on avui dia l'indepe és un encara un extraterrestre

    Com a politòleg que ets, deus estar molt sobtat amb el que reflecteixen aquestes paraules. Si l'independentisme no ha aconseguit eixamplar la seva base després que aquests barris hagin vist que el seu Espanyistan és una dictadura anticatalana, mai no eixamplarem la base. Són refractaris a tot allò que els oferim.



    I ho són perquè pertanyen a la ètnia espanyistaní: són analfabets funcionals, són els idiotés dels que parlava Pericles al seu darrer discurs, són una tribu que no defensa la seva llibertat d'expressió perquè no tenen res a dir, són una tribu que no defensa la seva democràcia perquè es neguen a fer-la servir, es neguen a qüestionar el poder, volen ésser serfs i no pas ciutadans; no defensen la seva democràcia i estan tornant voluntariament a una dictadura perquè a un país desenvolupat res no li pot fer més por que viure a una dictadura, però els espanyistanís estan demostrant que no són cap país desenvolupat perquè no només no els fa por viure a una dictadura: l'estan reclamant, estan aplaudint amb les orelles cada gest que fa més antidemocràtic el seu Espanyistan.
    Amb aquest poble com a enemic, no hi ha cap hegemonia a guanyar. Si als colons espanyistanís a Catalunya les infraestructures catalanes, la justícia catalana, l'educació catalana, la sanitat catalana, etc, els importen tres pebrots escalivats; si tots ells han escoltat la frase "les hemos destrozado el sistema sanitario" i no només volen que destrocen el seu sistema sanitari sinó que, a més, volen que destrocen el sistema sanitari de la resta de catalans... amb aquest poble com a enemic, amb aquests kamikazes del todo por la patria encara que hagin de menjar merda a cabassos i viure a una dictadura anticatalana, poca hegemonia podem guanyar.

    Fins que no arribi l'ensulsiada d'Espanyistan no tindrem l'hegemonia que reclames, (i no crec que aquesta hegemonia sigui condició sine qua non per assolir la independència, en podríem parlar molt). Per sort, cada dia és més obvi que aquesta ensulsiada s'apropa més ràpidament del que em pensava. Crec que quan parles de "termini de 10 anys" t'equivoques de mig a mig. M'hi jugo un pèsol amb tu a que potser no són ni deu mesos, o no gaire més.

    Fins aquí, Bernat. M'ha semblat que el teu article pecava de pessimista i he volgut deixar-hi un comentari optimista.

    Tinc molt presents aquelles lliçons que contraposaven els EUA i la URSS com si representessin sistemes polítics eterns, però hores d'ara d'un d'aquells sistemes només en queda això:



    Has començat el teu article dient "apunto alguns aspectes que ja estan sobre la taula i que el pas del temps farà cada cop més evidents".
    Jo també crec que el pas del temps "els farà cada cop més evidents", però en sentit contrari al que dius.


  • Rigel 62.033 10 7 👍 30.372
    L'apel·lació al "poble únic" que fas ja deixa clar que el que dius és més del mateix, insistir en els errors de fons que ens han dut on som. Processime ad aeternum.
  • Capità·carxofa 2.729 1 685 👍 7.243
    Els neoautonomistes estan obsessionats a insistir en la necessitat de rendir-se per acumular forces, ignorant que mai n'hem acumulat tantes com en el moment de major agudització del conflicte (entre el 20S i el 10O) i que mai n'hem perdut tantes com en el moment de rendició (a partir del 10O).

    Que la realitat no espatlli el pensament màgic de tota aquesta colla d'ineptes.
  • cathalà 22.489 11 58 👍 5.454


    Els opinadors propers a ERC estan aplanant el camí cap a un nou tripartit.
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.203.660 missatges
  • 217.832 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat