Teresa Tort

Teresa Tort

Més informació

Opinió Teresa Tort

Cap a l’humanitarisme lingüístic

A favor o en contra. Quantes vegades ens posicionem sobre una causa que ens interpel·la molt directament? De vegades, encara que vulguem fugir d’estudi, no ens convé escapar-nos de la resposta. Com ara mateix, que la causa lingüística torna a ser motiu de controvèrsia en l’enèsim atac la immersió lingüística.

D’entrada, la perspectiva personal sobre el valor de les llengües és fruit de la combinació de les experiències pròpies (en l’àmbit familiar, laboral, comunitari...); de la formació i de les lectures acumulades i, fins i tot, dels relats de les persones amb qui tenim un vincle emocional. En aquest sentit, les confidències lingüístiques dels altres passen a enriquir o a interferir en el punt de vista de qui les rep.

Ho constatem constantment. Una amiga confident, per exemple, va créixer en una casa en què s’alternava l’ús del català i del castellà de manera automàtica i s’acomoda al castellà amb una rapidesa sideral, cosa que jo no faig si no és estrictament necessari. Ara bé, els seus raonaments d’adhesió al català són sempre interessants de tindre en compte. L’altre dia em va comentar que havia rebut un mem anònim a favor de la immersió lingüística i que no li havia fet el pes l’argumentari que contenia: ‘Parlo, penso, escric, somio, estimo, ploro, treballo, visc en català. I tu? Destruir la immersió és un mètode d’extermini lingüístic’. Hi objectava que els que no fan aquestes accions només o sobretot en català no s’hi sentirien identificats, encara que fossen defensors convençuts de no separar els alumnes per raó de llengua. Ben cert. No podem perdre de vista que la pervivència de la llengua catalana només podrà fonamentar-se damunt mateix d’una diversitat creixent.

Per a verificar-ho, una aula és un lloc privilegiat. Un simple exercici d’autobiografia lingüística fa aflorar una realitat polièdrica sorprenent i permet observar perfils lingüístics que no són explícits a primera vista. La normalitat lingüística del lloc i del temps en què vivim ara mateix és justament la multiplicitat d’identitats. Ara bé, més enllà d’això, ens interessa comprovar quina valoració fan d’aquesta realitat els seus mateixos protagonistes i quines expectatives de futur hi tenen dipositades. Però aquesta via de coneixement només és al nostre abast si tenim una relació de franquesa amb els altres; és a dir, si està fonamentada en el respecte i en l’exploració mutus.

En el fons, la descripció d’aquestes experiències em permeten justificar la idea que la defensa del català i de la diversitat lingüística en general és una simple qüestió d’humanitarisme lingüístic. I em refereixo a l’humanitarisme lingüístic com a creença activa en el valor de les llengües per tal de millorar el benestar de les persones; en definitiva, com un acte d’amor a la comunitat. Com pot estar abocat al fracàs un plantejament que té aquesta motivació?

Lligat amb aquesta reflexió, m’ha impressionat molt llegir el pròleg de l’assaig Nova il·lustració radical de la filòsofa Marina Garcés, en què ens sacseja amb idees tan inquietants com que “Som a les portes d’una rendició. La rendició del gènere humà quant a la tasca d’aprendre i d’autoeducar-se per viure més dignament”. Tal com diu més endavant ella mateixa, però, rendir-se és un luxe que no ens podem permetre. Hi podríem afegir encara que una altra manera de rendir-se consisteix a mostrar indiferència: una arma que ens amenaça discretament i que estem obligats a combatre, encara que només ens hi puguem enfrontar en el nostre context més immediat.

Per tant, tornant a la llengua, cal que resistim construint un relat permanentment inclusiu; fruit de l’exploració compartida de desitjos. La resiliència i l’autodefensa han d’esdevenir les consignes per a avançar enmig d’aquesta boira tan persistent. Per al bé de tots i amb l’aportació de tothom. Sense rendir-nos.


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.108.065 missatges
  • 214.638 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums