Mariona Isern

Mariona Isern

Més informació

Opinió Mariona Isern

Quan ser dona és un problema

El nom d’Elsa Artadi comença a sortir a tots els mitjans de comunicació arrel de la campanya per les eleccions imposades pel govern espanyol del passat 21 de desembre. Quan preguntaves per ella, començaves a notar que era un nom a l’alça i no eren poques les persones que deien que arribaria lluny i que a part de tenir una formació impecable, digna de matrícula, era molt intel·ligent.

No obstant, fa unes quantes setmanes que tothom es creu amb el dret de parlar d’ella, de dubtar sobre la seva professionalitat i fins i tot de ficar-se en la seva vida privada. Tota aquesta barbaritat masclista i pròpia d’un nen de P-3 va començar amb les declaracions que va fer fa uns dies Xavier García Albiol. El líder del Partit Popular català va dir que l’Elsa Artadi no era ningú, que no havia fet res per optar a la presidència de la Generalitat i que la institució no podria caure més baix si ella acabés sent la presidenta.

Rellegint les paraules de García Albiol, podríem preguntar-nos què ha fet realment l’exalcalde de Badalona per acabar sent el líder del Partit Popular a Catalunya. Quina vàlua té? Què ha demostrat en tots aquests anys?

En primer lloc, l’Elsa Artadi té un currículum extraordinari que és la seva millor carta de presentació a l’hora d’optar a la presidència de la Generalitat, si acaba sent així. De fet, aquest és un dels mínims que s’hauria d’exigir als que volen optar a un càrrec polític: tenir un mínim de formació exigible que els serveixi per avalar la seva trajectòria professional. Però, és clar, ja sabem que a aquest país les coses funcionen d’una altra manera.

Quan Andreu Mas Colell va ser conseller d’Economia, tothom parlava de la seva increïble trajectòria professional i deia que era una persona brillant. En canvi, quan parlen de l’Elsa Artadi, només s’atreveixen a ficar-se en la seva persona i obviar allò, l’únic, per el que hauria de ser reconeguda.

Defenso Elsa Artadi perquè em sembla una professional increïble i molt ben preparada però no (només) pel seu currículum. Una bona preparació no ve només per una formació impecable. El currículum, per sort, no ho és tot a la vida i aquesta és una de les coses que hauríem d’ensenyar a les futures generacions. Si els traslladem que això és l’únic que es necessita per optar a una feina els hi estarem dient que l’actitud, l’empatia i les ganes de superar-se a un mateix no serveixen per res.

Arrel de tot això, La Vanguardia va fer un perfil sobre Artadi on es podia llegir que la candidata havia preferit no tenir fills per a dedicar-se a la seva carrera professional. La candidata de Junts per Catalunya mai ha donat peu a que algú es cregui amb el dret d’interposar-se en la seva vida privada però alguns es creuen amb el permís de vés a saber qui per esbrinar perquè no ha acabat tenint fills.

Aquesta visió excessivament masclista demostra en quina societat vivim i perquè acabem veient alguns comportaments com a normals quan són propis d’una societat malalta i molt, molt antiga. L’Elsa i moltes altres dones són jutjades per el fet de no voler tenir fills. I què si no en volen tenir? Estem obligades només per ser dones a convertir-nos en mares de família perfectes? Imaginem-nos per un moment què ella o qualsevol altra dona tingués problemes per quedar-se embarassada. Som conscients del mal que li podríem fer? Fins quan les dones ens sentirem obligades a donar explicacions de perquè volem o no tenir fills?

 


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.109.902 missatges
  • 214.697 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums