Francesc Abad

Francesc Abad

Més informació

Opinió Francesc Abad

PROU! Estem obligats a parlar clar i a confiar per poder avançar i desterrar l'oportunisme

Ens mereixem transparència. Ens mereixem que mai més ningú ens amagui les motivacions que hi ha darrere les coses. Prou mitges veritats, prou racionar la informació com si no fóssim prou madurs per a processar-la adequadament. 

Aquesta és una exigència que plantejo a tota la direcció independentista. Sense distincions. A TOTHOM. 

Aquests dies estem arribant al col·lapse, reproduint aquest i altres errors igualment greus, com és l'error de no fer el que toca o de fer el que potser no toca per oportunisme o visió partidista. 

A l'arrel de tot hi ha el que ja denunciava en un post anterior: la desconfiança i la falsa unitat entre els diferents principals actors de la direcció independentista. 

I JA PROU! 

Mireu, jo no tinc cap carnet de partit. L'únic carnet que he tingut ha estat el d'ERC, de quan vaig formar part de la Crida Nacional a ERC. Però fa molts anys, moltíssims, que ho vaig deixar. I aquest últim cicle d'eleccions he votat a Mas, a Junts pel Sí i a Junts per Catalunya. Escric, opino, critico, valoro. I començo per dir això perquè em sembla un exercici de transparència necessari no amagar una informació com aquesta. 

Avui la premsa conclou que estem davant un "xoc d'estratègies"

Un xoc que s'hauria desencadenat després de les eleccions, per l'exigència d'ERC de respectar la llei i de bastir una estratègia política que a mig termini (no concreten aquest mig termini) ens permeti "recuperar les institucions" i ampliar la base independentista, que es considera insuficient. I els que donen xifres parlen de passar del 47% sobre vot emès al 60% a favor de la independència. I així "el dia" que això passi, seguir. 

Doncs mireu, insisteixo molt i molt emfàticament: JA PROU! Prou perquè aquest plantejament és d'un oportunisme molt poc honest. 

Mai no hem arribat al 60%, i això mai ha estat un obstacle per tirar endavant el procés, perquè sí érem majoria. L'únic que es va atrevir a plantejar que no haver arribat al 50% era un problema fou el gran Antonio Baños, la nit electoral del 27S, i la que li va caure al pobre de totes bandes!!!! 

Per tant, si es considera que sense aquesta majoria electoral qualificada no es pot fer la independència, o abans o ara s'està essent deshonest, gairebé irresponsable. 

De la mateixa manera que mai ens havíem plantejat que el procés avancés amb estricte compliment de les lleis espanyoles. No es plantejava una desobediència a l'engròs, com propugnava la CUP, però sí s'assumia la desobediència, per més que es formulés en termes tan civilitzats com allò del "de la llei a la llei". 

Quan s'està sent deshonest? Abans que es deia tiraríem pel dret, perquè la democràcia és allò que preval sobre la resta, i que es gestionaria la voluntat majoritària de la gent, desobeint si calia... o ara, que diem que cal compliment de la llei per evitar més repressió? 

La presó i l'exili que estan patint els nostres dirigents independentistes és el més dolorós de tot el nostre procés, això és així. Perquè és absolutament injust. Perquè sabem perfectament que cap d'ells mereix ser a la presó ni estar exiliat. I que això no passaria a cap país democràtic. Però amb l'estat espanyol és el que està passant. De la mateixa manera que és injust tenir tota la cúpula de govern i partits indepes imputats, més de 700 alcaldes també imputats, i centenars de persones arreu del país acusades de tota mena de delictes, des dels d'odi fins als de desobediència. 

Sí, estem davant una repressió salvatge, injusta i molt dolorosa. Però ningú no podia dir que no hi seria. Formava part del que assumíem implícit al nostre conflicte amb l'Estat, perquè d'altra banda és el que ha patit el nostre poble des de fa més de 300 anys. O quin altre país europeu trobarem on tots els seus presidents, durant el segle XX i el XXI hagin patit presó, exili i fins i tot hagin estat executats? Tots menys dos, Maragall i Montilla. Tots. Terrible. 

Però si el que no volíem és fer front a la repressió, per què vam tirar endavant? Quan ens estem fent trampes a nosaltres mateixos i no es parla clar, abans o ara? 

El més greu de tot plegat és que al final d'aquesta seqüència d'aquest argumentari la pregunta és inevitable: si el suport que tenia la independència era insuficient i calia ampliar la base social, si la nostra acció política ha de plantejar-se en el compliment de la llei, per evitar la repressió de l'estat, i si els nostres objectius polítics a mig termini els hem de centrar en recuperar les nostres institucions, recuperar l'autogovern de la Catalunya comunitat autònoma que teníem abans de llençar-nos a tirar endavant el procés independentista... per què ho vam fer? per què ens hi vam llençar? 

Jo tinc una resposta a aquesta pregunta, que és la que vinc explicant aquests darrers dies: per la falta de confiança entre els diferents principals actors del procés, que va comportar actuar deshonestament entre nosaltres i amb la gent. 

I això és el que s'ha d'acabar, a això és el que hem de dir PROU, i exigir una unitat basada en una confiança total, perquè això és l'únic que pot assegurar honestedat en l'estratègia, i no tacticismes egoistes. 

Que la nostra majoria electoral era molt justa ho sabíem tots. Per això apel·làvem al referèndum, perquè quedés clar del tot en termes inequívocs, de suport al Sí i de suport al No. Però el referèndum acordat no era possible, i vam decidir tirar pel dret, amb referèndum unilateral, i tots hi vam estar d'acord, tots, perquè hi teníem dret! I vam dir que el resultat seria vinculant, i tots hi vam estar d'acord, tots! 

I hi estàvem d'acord sabent perfectament que sobre vot emès mai havíem arribat al 50%, però sí érem la majoria en termes de vots i escons. 

A què ve ara això de que cal ampliar la majoria social i que necessitem arribar, per aspirar a la independència, a un 60%? És evident que passar del 50% ens dona més força, que ser el 51% millor que el 47%, i que ser el 60% millor que el 51%... però això era evident abans i ara. 

I no es va plantejar com un obstacle perquè ningú no confiava prou amb l'altre per plantejar-ho obertament, per discutir-ho i per, eventualment, situar-ho com un requeriment estratègic. 

Des del món convergent era inimaginable que es pogués plantejar perquè el linxament hauria estat monumental i això els hauria condemnat pràcticament a la residualitat política. I des del món d'ERC perquè tot ho van fiar a que els "convergents de la punyeta" es rajessin, no arribessin mai fins al final, i quan això passés sortir a la palestra i assenyalar-los com els responsables del fracàs "ho veieu, ho veieu, com no són de fiar, com no podem confiar amb ells? Ho veieu com s'han cagat? Ells són els responsables del fracàs, voteu-nos a nosaltres, que sí que som de fiar!"

ERC pensava aquest era el camí que els permetria esdevenir el partit hegemònic, i iniciar un nova època de domini polític bastint una aliança estratègica amb el món dels Comuns i amb suports variables de PSC i CUP, i plantejant una nova estratègia nacional, "alliberats" del compliment de la vella, el fracàs de la qual s'hauria imputat exclusivament al món convergent. 

I així vam tirar endavant. Però també vam tirar endavant perquè teníem una majoria suficient, inqüestionable, en termes democràtics. Teníem suficient legitimitat democràtica per fer el que vam fer.  

Aquest discurs té, a més, un agreujant: el conflicte associat a fer la independència serà el mateix amb un 47% dels vots emesos que amb un 60%. El problema no és el % de suport que tenim, sinó que l'estat ens nega el dret, que l'estat diu que el que fem és il·legal, i no hi ha res més a parlar, i que com ha dit el coronel de la GC, el compliment de la llei està pel damunt de la convivència. Tant de bo hi hagués una mediació internacional que ens plantegés un referèndum d'obligat compliment per a l'estat i per a nosaltres en el que fins i tot s'exigís un plus de majoria, com p.ex. un 55% de vots vàlids emesos a favor. Però això no hi és. O sigui que no ens fem trampes al solitari, no ens enganyem més entre nosaltres, per favor. 

I el que ja em sembla inconcebible és que ens plantegem estratègicament que a mig termini l'objectiu sigui "recuperar les institucions", és a dir, l'autogovern autonòmic. Joder, per arribar a aquest punt no calia ens hi poséssim! Perquè si no ens hi haguéssim posat tampoc no hi hauria hagut la repressió que estem patint! I no era això, companys, no era això! Fins ara l'estat havia anul·lat el nostre autogovern amb la intervenció de les finances públiques i amb un TC que suspèn sistemàticament totes les lleis que aprovem. A partir d'ara, a més, la simple amenaça de "aténgase a las consecuencias si desobedece" ens paral·litzaria humiliantment. Diem que s'aspira a recuperar les institucions a mig termini, però sabem que seríem menys que una diputació provincial.

Volíem la independència, teníem un projecte de país i de República bo per a tothom, i teníem suficient majoria. I vam posar-nos dempeus i a fer-lo realitat. Si la por a la repressió ara ens atura haurem perdut, com a mínim, per tota una generació, perquè l'estat haurà tingut la victòria que no pot tenir a les urnes: que l'amenaça d'un tribunal polític, d'excepció, que actua al dictat del Gobierno, determini tot el que fem o deixem de fer. 

No, amics. Jo em nego a acceptar aquest discurs. I trobo molt greu que s'estigui plantejant. D'una banda perquè crec que no s'està sent honest amb la gent, i no se'ns està explicant les veritables raons que hi ha al darrere d'aquest discurs. Però també perquè en el fons, si l'assumim, vol dir que tota la direcció política de l'independentisme hauria de plegar per haver-nos llençat irresponsablement a un procés, quan ells sabien no es donaven les condicions, perquè les condicions d'ara i les de llavors són les mateixes. 

Em nego a assumir aquesta rendició implícita davant l'estat, entre d'altres coses, per la insignificant "dada" que som la majoria d'aquest país, que vam fer l'1-O i que vam guanyar, inequívocament, el 21D. Tenim dret a que el nostre vot sigui inviolable i impulsar democràticament la República. 

I en tot cas mai, mai, no acceptaré que ara siguem nosaltres mateixos que qüestionem les bases i la legitimitat sobre les que hem impulsat el procés. Mai acceptaré plegar-me a la repressió de l'estat i convertir en objectiu de la nostra actuació evitar la repressió. I mai donaré per bo que el nostre objectiu polític sigui "recuperar" l'autogovern autonòmic. 

I com que això és, crec, majoritàriament inacceptable per la majoria independentista, crec que no és honest plantejar com una formulació estratègica el que només és una capa de maquillatge d'una rendició implícita. 

Prou no parlar clar, prou oportunismes, i prou no confiar i no ser honestos entre nosaltres i amb nosaltres. 

Si diem PROU a tot això i de tot el que s'està parlant i negociant aquests dies en surt una unitat de debò, i blindem la confiança entre tots... això tindria un primer assoliment: permetria parlar clar. I això ens asseguraria a tots poder confiar plenament en tot allò que se'ns proposi. Sigui el que sigui.

Si tot això s'aconsegueix fer, jo estaré com sempre, a les ordres, en mode soldat, amb confiana i a les ordres. Per al que ens diguin. 

DONEC PERFICIAM 

PS: i, haters, estalvieu-vos la soflama de "Puigdemont és el primer que ha fallat perquè va dir que tornaria". Estalvieu-vos-la perquè ja som tots prou grandets per entendre el valor polític de la restitució d'un President a l'exili, que vol tornar però que no ho pot fer perquè va directe a la presó. No volem el President a la presó. El volem fent de President, si pot ser a la Plaça Sant Jaume, i si la repressió de l'estat no ho fa viable, a Brussel·les, fent del seu exili la denúncia de la repressió demofòbica de l'estat i internacionalitzant la causa de Catalunya. 


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.085.615 missatges
  • 213.920 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums