Bernat Tresserras

Bernat Tresserras

Més informació

Opinió Bernat Tresserras

Restituïm la sinceritat, recuperem les idees

Autonomisme, processisme, peix al cove, putaramonetisme, unilateralisme, hiperventilats, desobediència, legitimitat. Si alguna cosa hem assolit els darrers temps gràcies al procés, ha estat nodrir-nos d'un vocabulari o nomenclàtor propi que només els ja iniciats entenen. Però no es tracte d'un fenomen nou, qualsevol col·lectiu té el seu diccionari. En el nostre cas part d'aquest està recuperat de la calaixera coberta de pols del pujolisme.

Les filies i fòbies catalanes són un element central per entendre la psicologia col·lectiva del «un sol poble» i empantanega qualsevol iniciativa de caràcter polític o social que es vulgui tirar endavant. Qualsevol idea per raonada o fonamentada que sigui haurà de sotmetre's al judici de la tribu. Sempre ha sigut així, però amb molta més força des que el 2003 el vell món va morir i el que va emergir no va ser capaç de construir-ne un de nou que superes l'anterior.

Projecte, projecte, projecte. El 2010 va morir el projecte autonòmic i va néixer el d'estat. Tots els equilibris anteriors van saltar pels aires i la nova realitat ho va impregnar tot. Res tornarà a ser com abans. 7 anys després constatem que la cosa vella no acaba de morir i la cosa nova no acaba de néixer. Potser l'interregne és el nou món i l'espera el destí immediat. Conjuntural o estructural?, potser no hi ha resposta binaria.

El dia que el PP va decidir fer saltar pels aires el consens constitucional i carregar-se un estatut votat pels ciutadans i aprovat a les corts espanyoles - un estatut de fireta que incorporava totes les filies i les fòbies del pessebre català - va encetar un camí que ens ha portat fins aquí. No crec en el determinisme històric que ho explica tot per la causalitat dels esdeveniments, però molt menys en la casualitat. Qualsevol decisió té conseqüències, fins i tot aquella que no es pren. Per tant decidir té conseqüències i inhibir-se també.

Després de porres, urnes i declaracions la societat catalana s'ha pogut mirar al mirall i ha descobert coses que no coneixia, moltes coses. El camí recorregut des de 2012 ens ha portat a una nova cruïlla històrica. La decisió que es prengui ara marcarà el nostre futur.

Dic això perquè crec que tot el que ha passat fins ara ens ha donat una sèrie d'elements que no coneixíem, malgrat que si hi pensàvem una mica, ens els podíem imaginar. Qualsevol cosa que es faci a partir d'ara ha de passar per unes anàlisis encertades de la situació, amb especial atenció als fets d'octubre. Si la lectura que es fa de tot això no és la correcta, prendrem mal.

Des de la declaració del 27-O i la posterior aplicació del 155, i hi ha hagut una preocupant absència d'idees. Un buit estratègic agreujat per una dialèctica electoral i electoralista que no convida a fer anàlisis reflexives. Després de la tempesta necessitem recuperar la iniciativa i decidir què volem fer. No podem ajornar més la configuració d'un nou full de ruta que ja fa temps que hauria d'estar consensuat i desplegat.

Elements a tenir en compte:

- Legitimisme

Les institucions catalanes són un símbol. Les persones que ocupen responsabilitats en aquestes són un apèndix imprescindible que substancia i dona forma a aquests símbols. Quan el govern de l'estat o qui sigui ataca a les persones que ostenten aquestes responsabilitats, ataca inevitablement el símbol mateix.

Els símbols haurien de ser elements accessoris del dia a dia de la vida política. Un teló que s'apuja i s'abaixa abans i després de la funció que és on de veritat es decideix el rellevant per a la vida dels ciutadans. Malauradament quan no tens res més que els símbols aquests esdevenen quelcom important, quasi imprescindible.

Si renunciem als nostres símbols, és probable que ho perdem gairebé tot, però convé recordar sempre que els símbols no són l'objectiu. Que l'objectiu és aquell que et permet assolir el manteniment sostingut dels símbols sense necessitat d'estirabots ni astúcies.

Amb això vull dir que podem renunciar als símbols però no podem fer-ho gratis. Hi ha d'haver una clau estratègica al darrere. Si reduïm tot el debat al símbol ens trobarem buits de contingut i orfes de projecte, si oblidem els símbols quan comencem a caminar ens adonarem que anem despullats. Per tant programa, programa, programa. Primer què i després qui.

- Realisme

El realisme sempre fa referència a la visió que hom té de la realitat. En un país amb 7 milions de persones hi ha 7 milions de percepcions d'aquesta realitat. Malgrat aquesta diversitat interpretativa, la realitat sempre és la mateixa. I ara com ara és la següent:

Tenim una autonomia suspesa, ocupada i intervinguda que corre risc de ser desballestada si no es recupera amb rapidesa. La interpretació que cadascú faci d'aquesta sentència és absolutament lliure.

Recuperar el que teníem no és garantia de res en tant que som on som precisament perquè no en teníem prou amb la joguina autonòmica, però perdre-la us garanteixo que serà molt pitjor.

Pot semblar tant autonomista com es vulgui però qualsevol estratègia que no passi per una recuperació immediata de les institucions i acabar amb el 155, ni que aquesta solució no suposi restaurar l'autogovern en tota la seva magnitud és un suïcidi polític que portarà l'independentisme a un cul de sac de conseqüències imprevisibles i altíssim risc d'inanició.

Donar a l'estat l'oportunitat de recuperar el control de la situació amb la prolongació sine die del 155 és un fracàs polític sense pal·liatius dels partits que van guanyar les eleccions. Un avís a navegants, els fracassos polítics no es rendibilitzen electoralment. Mai.

- Unilateralitat

La unilateralitat és l'única via per la qual Catalunya esdevindrà independent. Ho és perquè l'única manera de forçar qualsevol agent reactiu a assumir una negociació que no vol de cap manera, és no deixant-li cap altre alternativa. Però tinguem-ho clar, no hi ha alternativa a la negociació. Unilateralitat per arribar a la bilateralitat.

Dit això, si algú es pensa que la unilateralitat és un escenari amb cap expectativa de viabilitat a curt termini és que no ha entès en absolut el que ha passat fins ara i desconeix el país en què viu. La correlació de forces és tan escandalosament desigual que plantejar una estratègia que passi per la desobediència i la confrontació és la via més ràpida i directa al fracàs.

Vull deixar clar que per mi el principi democràtic és innegociable, i de la mateixa manera que jo no demano un 65% del vot a ningú per aplicar cap programa de govern, tampoc accepto que l'exigència me la facin a mi. 50%+1 és tan legítim com el 90%. El problema és novament que la força no la tenim nosaltres. I quan no tens la força l'has de buscar. I només se m'acut buscar-la a casa i transformar l'independentisme en un moviment hegemònic que desbordi qualsevol perímetre de contenció demogràfic o territorial.

Podem ser el 80% i seguir sent incapaços de desafiar l'estat, no hi ha cap garantia d'èxit, però negar actualment la garantia de fracàs amb la correlació actual em sembla una temeritat. Si es decideix anar al xoc hi anirem, però no sé si hi seran tots.

- Mandat democràtic

Necessitem un mandat, si votem guanyem, quan el món vegi que els catalans decidim... Aquest és un dels mantres construït els darrers anys que més mal ens ha fet a l'hora de definir una estratègia guanyadora. No és veritat que el mandat democràtic sigui la clau de volta a la possibilitat d'esdevenir independents, és un element imprescindible però en cap cas suficient. L'element clau i perdoneu la reiteració és la correlació de forces. Quins són els costos per part de l'estat de negociar una independència i quins són els costos de no fer-ho.

Avui la correlació de forces és de 10-1 sent generós. Però no fa pas tant era de 50-1, de manera que mirem el context en perspectiva i siguem intel·ligents alhora que ambiciosos.

Els independentistes no necessitem un mandat, en necessitem 10 o els que calguin fins a ser capaços de canviar aquesta correlació.

- Majories socials

Actualment la meitat de la població a Catalunya veu amb esperança i il·lusió la possibilitat que Catalunya esdevingui independent, mentre que l'altra meitat ho veu amb desconfiança o bé amb terror.

Hom podria preguntar-se per què aquesta meitat independentista ha de viure permanentment sota els designis de la meitat no independentista tot i guanyar les eleccions quan aquestes són convocades. La resposta a aquesta pregunta no és possible perquè la premissa és errònia. No vivim sota el designi de la meitat autonomista, tant ells com nosaltres vivim sota el designi de l'estat. Independentistes i no independentistes tenim la mateixa capacitat d'incidència en les condicions materials que marquen les nostres vides, cap. L'única diferència significativa és que mentre els independentistes no ens sentim còmodes davant les arbitrarietats de l'estat perquè les considerem lesives pels nostres interessos, els no independentistes sí que se'n senten amprats. Si més no de moment.

Com que la manca de sobirania afecte igual i indys que a no indys, caldria començar a parlar menys de aquello que nos divide y hablar más de lo que nos une. I res ens uneix tant com el convenciment de viure en un estat fallit. La #marcaespaña té un significant que entenen votants de les forces republicanes igual que l'entenen votants comuns, socialistes o ciudadanos.

Entendre això potser ens permet acostar-nos a construir un sol poble que faci de la lluita contra un estat que no defensa els seus interessos la pedra angular sobre la qual construir una majoria social sòlida per fugir de l'interregne i fer néixer la cosa nova.

- Europa

Europa ara com ara és enemiga, convé començar a verbalitzar-ho. En qualsevol disputa cal identificar quines són les fortaleses i quines les debilitats. Potser ens agradaria interpretar la realitat de manera més amable però no hi veig cap rèdit. Existeix la possibilitat que Europa esdevingui oportunitat en un futur, però no immediatament. No cal cremar les naus però tampoc gastar més energies de les necessàries en estavellar-se contra la paret. Som Europa, aquesta és una realitat geogràfica inqüestionable però ella no decideix per nosaltres, com a molt decideix amb nosaltres.

Hem de legitimar-nos més internament que no pas externament.

- Tenim pressa

Jo no sé quantificar la pressa que té l'independentista mitjà per a veure assolit el seu anhel, però m'aventuro a dir que en cap cas és més que la pressa que tenen els ressorts de l'estat espanyol per veure'l aniquilat.

La pressa en termes processites és l'acceleració dels esdeveniments, el problema és que l'acceleració et pot fer anar endavant - 1 d'octubre - o endarrere. L'octubre sempre torna.


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.173.889 missatges
  • 216.724 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat