Albert Ordi

Albert Ordi

Més informació

Opinió Albert Ordi

Despleguem el Primer d’Octubre

Les eleccions del 21 de desembre han virat el timó dels partits independentistes en la direcció d’una fugida endavant. Paradoxalment, aspiren a trobar en un futur allò que després de l’experiència traumàtica del Primer d’Octubre ja hem deixat ben endarrere, tant nosaltres com l’Estat espanyol. Entre el buit legal obert per la República i l’aplicació del 155, els nostres partits neden en aigües de ningú i es mantenen a l’espera d’un rescat capriciós de Salvament Marítim Internacional. El que no han acabat d’entendre és que el 155 ha arribat per quedar-se i que l’excepcionalitat serà la normalitat del cicle polític que s’inaugura. Entre tots hem dinamitat el pacte constitucional del 78 i les velles receptes (post)autonomistes només poden augurar la crònica d’una mort anunciada del nostre moviment. El triomf de la República dependrà de la seva capacitat adaptativa al nou escenari, de desplegar culturalment l’esperit del bloc històric del Primer d’Octubre i d’arrelar en la consigna més valuosa que hem après els últims mesos: Construint la resistència, enfilant cap a la victòria. Hem de preguntar-nos què vam aprendre aquell dia gloriós, quins avantatges estratègics ens va brindar davant dels nostres enemics, quines van ser les nostres debilitats i, sobretot, com podem desplegar aquest aprenentatge en el moment històric que s’inaugura.

Ara bé, en primer lloc ens urgeix detectar, encerclar i esquinçar els prejudicis ideològics heretats de l’anterior cicle polític. Cal aplanar el camí a la República, fer net dels jocs al solitari que tristament ens hem autoimposat i avançar cap a un nou escenari cultural que ens condueixi indefectiblement a vèncer. Cal posar fi a l’actual període de vacil·lació i dispersió de l’independentisme construint una Nova Renaixença fonamentada en els valors del Primer d’Octubre, especialment després dels inquietants i maldestres intents dels nostres partits per restaurar la pax autonòmica. És una tasca essencial, així doncs, maldar per desemmascarar els intents de retorn a vells escenaris que només poden conduir-nos cap al pedregar de la inacció i que regalarien als nostres enemics un avantatge tàctic només explicable per la nostra estultícia. Espero que aquest article hi contribueixi, sobretot si aconsegueix posar de relleu les impostures polítiques de les que necessàriament ens hem de desprendre abans d’aixecar el gran vol.

Començo. Dono per tancada la qüestió del processisme després del brillant article de Jordi Graupera i en prenc devotament l’encàrrec d’esbossar respostes de país. No obstant, vull afegir que les organitzacions polítiques republicanes han intentat fer passar gat per llebre, i que la resolució de desplaçar el conflicte cap al terreny simbòlic després del 10 d’octubre no va tractar-se d’una mostra de responsabilitat, sinó de debilitat orgànica i ideològica més aviat pròpia de l’anterior cicle polític. Ho vull destacar perquè la manca de preparació del nostre executiu no seria tan greu si no fos perquè aquest sembla haver-se conjurat per vendre la seva debilitat com una virtut moral, error que cal esmenar urgentment abans no enterboleixi la consciència política que amb tant de patiment els catalans ens hem guanyat. Que el Govern no tingués preparades les estructures d’Estat va ser una desgràcia a mitges; però la desgràcia a mitges es va convertir en una veritable desgràcia quan va començar a ofuscar la consciència dels catalans. No podem permetre’ns com a societat que la nostra classe dirigent faci passar la seva manca de preparació per un avantatge, perquè ens conduiria novament cap el pedregar cultural del victimisme franciscà. Només els hi ha faltat dir que tenim la raó precisament perquè hem perdut, exercint una habilitat tan nostrada com és l’autocomplaença en la derrota.

Però encara més dalinianament pèrfid és que el Govern hagi decidit anomenar a la seva autocomplaença derrotista ni més ni menys que responsabilitat envers la gent. Resulta que no és que el Govern no estigués preparat, sinó que en un ingent exercici de responsabilitat va declinar d’assumir les seves tasques nacionals per protegir la gent del que aquesta va demostrar sobrerament que estava disposada a fer el Primer i el Tercer d’Octubre: Plantar cara a l’Estat i exercir la sobirania a ultrança! És a dir, que no només es tracta de no reconèixer els propis errors per esmenar-los, sinó que també es tracta d’imputar-los en la població i furgar en el complex d’inferioritat nacional que tan mal ens fa als catalans!

Vist així, l’excusa dels morts, és a dir, l’amenaça de morts que planava des de l’Estat, s’albira millor si se l’entén com la càrrega del mort sobre la gent. M’atreviria fins i tot a dir que l’amenaça li anà com l’anell al dit, al nostre executiu: Etzibava a l’opinió pública una densa capa de fum que permetia justificar la sortida simbòlica a un conflicte que era incapaç de gestionar –principalment per debilitat en les idees. El pla era senzill: Després d’esvair-se el fum, apareixerien com a herois nacionals que haurien evitat la massacre espanyola. Tot seguit podrien seguir assajant tota mena d’arguments semblants a acrobàcies impossibles per situar-nos en l’escenari mediàtic més propici per poder justificar l’estratègia de la restauració autonòmica. Que jutgi el lector si això no ha acabat passant. Tot plegat, a costa de proclamar que la gent no estava disposada a assumir les responsabilitats de país que, irònicament, ells van declinar assumir en primer lloc!

La clau de volta que per entendre les impostures polítiques de l’executiu és la por envers el seu propi poble. Ja ho vaig explicar en un altre article, els moviments abruptes de les masses posen a primera línia de flotació les contradiccions latents del procés d’independència. La ruptura democràtica mostra la cruïlla d’interessos de les classes dirigents, que veuen perillar els seus privilegis davant d’una obertura del poder popular més enllà del blindatge de marcs constitucionals. D’aquí la por atàvica del republicanisme a les masses, que s’ha manifestat culturalment amb el llenguatge del civisme, del carregar-se de raons, de l’Europa democràtica... Llenguatge al que cal posar urgentment punt i seguit per alliberar-nos del marc cultural que empresona la nostra pàtria!

Prosseguim. M’agradaria encetar aquest punt i seguit en l’alliberament nacional de les idees parlant del concepte de legitimitat. La nostra classe dirigent té una inclinació temerària a la metafísica, però escassa noció de pragmàtica política. És palès, per exemple, en les feixugues tertúlies televisives que posaven en el centre del debat la qüestió al voltant de si teníem “prou legitimitat democràtica” per declarar la independència. Allò fonamental és que absolutament tothom ha enfocat la legitimitat com una qüestió numèrica, és a dir, que la disputa no s’ha trobat en el què, sinó en el quant: Quin percentatge de vots és el legítim, això preocupava als nostres polítics i tertulians! Ara bé, el seu enfocament es rebel·la completament naïf si el contrastem amb la següent pregunta, aquesta última veritablement política: Si aconseguíssim el 60% dels vots, què obligaria a l’Estat espanyol a acceptar de facto la independència de Catalunya que no l’estigui obligant ja el 47%? Ras i curt: Res. Mariano Rajoy ho ha escampat als quatres vents: Ni en el cas que els independentistes tinguéssim més del 50% dels vots acceptaria la nostra independència. Així doncs, per què seguim atrapant-nos en debats metafísics al voltant de la legitimitat en abstracte? Per descomptat, aquesta qüestió és una altra trampa al solitari; una trampa pròpia del marc cultural que hem de superar per albirar noves respostes, però sobretot noves preguntes i actituds. Com diria un vell amic, si aconseguíssim el 50% dels vots no en tindríem prou, car ens demanaríem a nosaltres mateixos el 55%; i arribat aquest cas, el 60%. Fins i tot en aquest escenari no estaríem prou contents i ens exigiríem el 100%! Ai las...! Arribats a aquest últim punt, dubtaríem de nosaltres mateixos i ens preguntaríem si no ens estaria pas enganyant el geni maligne de Descartes...!

Els catalans hem d’entendre que la legitimitat no és una qüestió merament numèrica, sinó que principalment és de capacitat política. Amb quina legitimitat els republicans francesos van enderrocar l’Antic Règim? I amb quina d’altra van expulsar els americans les sangoneres espoliadores del rei anglès? Amb la que els hi atorgava la capacitat d’esdevenir senyors del seu propi destí! La legitimitat no és res que es guanyi numèricament, sinó que es tracta de la capacitat d’imposar-se políticament. No és més legítim qui és més “demòcrata” davant dels ulls de la humanitat, tampoc qui aconsegueix més vots en una democràcia representativa –cal que els nostres amics espanyols i els seus imprescindibles socis de l’oligarquia parasitària europea ens ho demostrin un cop més? Legítim és qui pot ser-ho, és a dir, qui té la capacitat per ser-ho i no dubta de ser-ho. En sentit estricte, és legítim qui ha aconseguit ser el fonament del sistema legal.

Així doncs, els bons republicans no ens hem de preguntar quants hem de ser per declarar legítimament la nostra República, sinó com ens ho hem de fer per legitimar-la, el que vol dir fer valdre el monopoli de la nostra autoritat davant dels nostres enemics, –que pleguin banderes i acotin el cap davant del nou Estat. Perquè la República serà legítima quan tingui la capacitat d’imposar-se, és a dir, quan sigui de facto capaç d’ordenar la vida pública tant d’independentistes com d’unionistes; quan aquests últims se n’adonin que els seus esforços són debades i que la seva estratègia s’ha de readaptar passant per l’acceptació implícita del nou Estat. Quan entenguem això haurem guanyat un aprenentatge cultural imprescindible per avançar com a país, i farem bé per guanyar-lo d’abandonar d’un cop per a totes el fetitxisme democràtic que ha caracteritzat el debat públic dels últims anys.

El tema de la legitimitat entronca amb un altre amb el que els catalans hi tenim un gran deute col·lectiu, que és el de la sobirania. Val la pena aturar-s’hi per un moment i examinar-ne els ets i els uts, sobretot perquè el marc cultural del que provenim, –d’esquerra a dreta–, ni ens ha ajudat a comprendre-la ni a exercir-la. Mentre que els primers la confonen amb la “espontaneïtat popular”, els segons treballen activament per subsumir-la a un “ordenament legal”; i tots plegats coincideixen en delegar-la en l’Estat espanyol.

Dins del bloc de les esquerres, és un lloc comú parlar de “sobiranies concretes i/o múltiples. Es refereixen amb aquesta idea a experiències d’autoorganització popular, com és el cas de cooperatives de consum o producció fonamentades en criteris democràtics de redistribució de la riquesa. Per descomptat, reduir la sobirania a aquesta aposta econòmica i quotidiana és fer-se una altra trampa al solitari, –per més benintencionada que sigui–. M’atreviria fins i tot a dir que es tracta de processisme d’esquerres. Es tracta d’un miratge, d’una il·lusió de doble poder segons la qual es podria desconnectar de la realitat política de l’Estat apostant-ho tot a la quotidianitat. No deixa de ser, malauradament, l’enèsima ficció del socialisme utòpic, esquiu de les tasques fonamentals a les què ens hem d’encomanar amb abnegació els patriotes catalans: La conquesta de l’únic poder real que hi ha, és a dir, el de l’Estat.

Ara bé, molt més greu que aquesta aposta benintencionada i acollida en el si de l’esquerra sobiranista, és la paròdia legalista de l’executiu republicà. Aquest Govern s’ha entestat en voler fer la llei abans que la revolució, i no se n’ha adonat que la llei no és res més que la rebava de l’acte revolucionari, la seva consumació en el temps i l’expressió petrificada de la correlació de forces entre els actors que han assolit l’hegemonia en un moment històric determinat. L’exigència de passar de llei a llei, de cercar marcs legals internacionals als que adherir-se prèviament a les decisions polítiques, és el resultat d’aquesta impostura basada en la por a les masses i la creença en què el fonament de la sobirania és el Dret. Ambdós prejudicis oculten el veritable sentit de la sobirania política, malden per esquivar-lo, el posposen en el temps o el camuflen sota argúcies legals cada cop més ridícules. Ara bé, com una exigència popular irresolta i persistent en el temps, la qüestió retorna a l’agenda dels partits sobiranistes sense que trobin una resposta convincent en el seu background intel·lectual. Malauradament, la seva concepció de la política no està a l’alçada de les demandes que el poble ha presentat els últims mesos i que preveiem que presentarà en un futur immediat.

Per corregir aquesta greu mancança ideològica hem de preguntar-nos què va estar en joc el Primer d’Octubre i els dies frenètics que el van seguir. I hem de respondre que essencialment va ser la sobirania. Recordem-ho: Durant un breu període de temps ningú no va saber qui manava a Catalunya. Érem independents o bé estàvem intervinguts pel 155? I si érem independents, per què onejava encara la bandera espanyola a la Plaça Sant Jaume? La qüestió va resoldre’s amb l’aplicació de la següent màxima de la filosofia política: Sobirà és qui té la capacitat d’imposar l’estat d’excepció. Podria haver estat l’Estat espanyol o podria haver estat la Generalitat amb la imprescindible ajuda dels CDR’s i de les masses convulses ocupant enclavaments estratègics de país. No hi havia res escrit i només la inacció de la Generalitat podria explicar l’avantatge tàctic pràcticament regalat a l’Estat espanyol. Ser sobirà, repeteixo, vol dir tenir la capacitat de suspendre l’ordenament legal en vistes a protegir l’ordre. Fer de l’excepció una norma. La qüestió va ser qui va tenir el valor de posar en pràctica la seva sobirania rebel·lant la naturalesa rabiosament política del conflicte, fer un cop de puny sobre la taula i, sobretot, determinar quin era l’ordre a protegir: si el de l’Espanya borbònica o el de la República naixent. Tots coneixem la resposta. Ramon Cotarelo ho va explicava en la seva magistral intervenció a FAQS de TV3: El 155 és una llei que suspèn l’ordenament legal atorgant plenes facultats al sobirà, per sobre fins i tot de la constitució que l’acull. D’aquí que Rajoy pugui amenaçar amb l’aplicació sine die d’aquest article, atès que només l’Estat, encarnat en el Presidente, pot decidir si la situació sociopolítica està prou domesticada com per retornar a la normalitat democràtica. Les facultats i els supòsits en què el sobirà exerceix la seva sobirania són il·limitades perquè ell està per sobre de la llei. En altres paraules, que pot fer el que vulgui sota el supòsit que vulgui. El sobirà decideix quan cal aplicar l’estat d’excepció i quan cal aixecar-lo. La paella pel mànec per antonomàsia política. Per això he dit, quan he iniciat aquest article, que el 155 ha arribat per quedar-se i que l’excepcionalitat serà la normalitat del cicle polític que s’inaugura.

Davant d’aquest embat de l’Estat urgeix preparar-nos culturalment com a país, aprendre dels errors i de les victòries; però sobretot és necessari començar a traçar les noves línies que han de guiar el nostre moviment, desplegar culturalment el Primer d’Octubre en el que podríem anomenar una Nova Renaixença. Hem de desfer-nos dels prejudicis ideològics que castren la nostra acció, que minven l’esperit de victòria que vam guanyar durant l’octubre passat i que aposten per furgar en el complex d’inferioritat que tan llastimosament patim. N’estic segur, compatriotes meus, que aquests són els últims respirs de l’autonomisme, que desapareixerà més aviat que tard superat àmpliament per les exigències del moment històric que vivim. L’hora és greu i cal posar fi, sense vacil·lacions, a l’actual període de disgregació política de l’independentisme; és un dret i un deure inexcusable dels intel·lectuals. Cal forçar una correcció dràstica en les idees hegemòniques del país que esterilitzen les nostres organitzacions i que impedeixen l’acció compromesa dels ciutadans amb la República. Per descomptat, si la capacitat de resposta del nostre Govern i intel·lectualitat, en l’actual escenari d’excepcionalitat, es limita a les argúcies legals i a la denuncia moral, ens dirigim directament a l’esfondrament del nostre moviment polític. Les batudes constants de la policia política així com la persecució judicial de les nostres idees i organitzacions, sota les plenes facultats i supòsits que els hi atorga el 155, amenacen d’esquinçar els quadres dirigents de l’independentisme. Si ho aconsegueixen, esdevindrem en un futur no massa llunyà un moviment acèfal, incapaç d’articular-se més enllà de la protesta reactiva i l’òptica curterminista. De fet, ja està començant a passar, perquè d’aspirar a ser una República, alguns tornen a maldar per ser una autonomia espanyola. La cruïlla és perillosa i excitant, la claredat en les idees un deure polític: O enfilem cap a la victòria guiats per un lideratge cultural basat en l’esperit nacional del Primer d’Octubre, o ens resignem a la derrota d’un país domesticat pel ressentiment. 


Opina

Configuració
  • _]Xiket[_ 1.923 13 861 👍 2
    Molt bona anàlisi, estic plenament d'acord amb l'autor.

    Cal que tots els independentistes tinguin ben clar que si el moviment no assumeix la cultura de la insubmissió col·lectiva (i de la construcció col·lectiva) amb què es va articular l'1 d'Octubre, difícilment ens en sortirem... Ens agradi més o menys, estem  abocats a uns anys en què la pràctica combativa és l'única sortida.
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.173.889 missatges
  • 216.724 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat