Albert Ordi

Albert Ordi

Més informació

Opinió Albert Ordi

D’una derrota, dos objectius estratègics

La defensa de les urnes l'1 d'octubre de l'any passat és l'acte fundacional de la República Catalana. Acte traumàtic i massiu que obre la consciència nacional catalana vers els seus més nobles fins. La defensa de les urnes a ultrança, és a dir, fins les últimes conseqüències, va ser una experiència col·lectiva que engendrà el mite fundacional de la nostra República. Irradià actitud de victòria i d'Estat, confiança en el futur i seguretat en les pròpies conviccions. El nostre patiment col·lectiu, les ferides físiques i espirituals obertes entre els nostres compatriotes, són l'acte traumàtic que fa créixer la llavor de l'estatalitat. Prenent les paraules del President Puigdemont, amb el nostre sofriment els catalans ens hem guanyat el dret a tenir un Estat propi.

Val la pena aturar-se per examinar fins a quin punt aquestes paraules del President s'han materialitzat en fets consumats. Sobretot tenint en compte que durant els últims anys ha sigut un lloc comú de l'independentisme defensar la via legal cap a l'Estat propi. El supòsit d'aquesta aposta era una concepció deliberadament benintencionada del sistema jurídic espanyol i europeu, també de les correlacions de forces i de les conviccions democràtiques de les forces polítiques continentals. Ara bé, per entendre amb més detall aquesta aposta no pot obviar-se la por de la classe política catalana vers els propis catalans.

Malgrat sorprengui, el temor dels dirigents independentistes no ha sigut principalment a l'Estat espanyol, sinó que sobretot i en primer lloc als ciutadans tossudament alçats en el gloriós Primer d'Octubre. La retòrica del trànsit de la llei a la llei, del fetitxisme burocràtic i judicial, només pot entendre's sota dos supòsits: 1) O bé el pensament polític català és completament naïf i veu en el sistema jurídic un ordre legal capaç de canalitzar qualsevol demanda democràtica, fins i tot aquelles que posen en qüestió la seva pròpia legitimitat i autoritat. 2) O bé la classe política catalana és plenament conscient que una ruptura amb l'ordre constitucional espanyol obre un escenari d'incertesa jurídica i política que pot destronar els seus privilegis en un tres i no res. Si el procés d'emancipació nacional català ha posat de relleu una qüestió és la cruïlla d'interessos de les classes dominants: O els seus privilegis o la pàtria.

És sota l'òptica d'aquesta cruïlla que s'albira el racisme de classe que impedeix l'avenç de la República. El que fa por, més que el 155, és la República materialitzant-se al carrer, l'espai incipient d'estatalitat i de monopoli ciutadà de l'autoritat en antagonisme clar a la monarquia borbònica. El que fa por és l'esperit del bloc històric republicà del primer i del tercer d'octubre, l'esdevenir d'un punt d'imputació del poder republicà més enllà del control parlamentari autonòmic, és a dir, constitucional.

Viure instal·lats en aquesta cruïlla d'interessos té els seus efectes secundaris, a voltes fins i tot ens assisteixen a esquizofrènics espectacles dignes de l'oportunisme més groller. Els dies que van transcórrer entre el Primer i el vint-i-setè d'octubre en són un bon exemple.

Per un costat, el mandat democràtic del Primer d'Octubre era clar: declarar la República sense dilacions. Per altre, els lobbies de poder autonòmic insistien en la necessitat prèvia del reconeixement internacional, condició sine qua non -segons el seu parer-, de l'Estat propi. Era la manera més elegant que van trobar per dir-nos que no estaven disposats a declarar la República sense un pas segur de "llei a llei", és a dir, sense assegurar-se l'aplicació efectiva d'un nou marc jurídic provinent d'instàncies europees o internacionals que fes exactament el mateix que fa el marc espanyol vigent: defensar i promoure el poder econòmic, polític i judicial actual. En definitiva, que no estaven disposats a renunciar als seus privilegis per defensar a ultrança la independència de la pàtria.

Tot plegat va resultar en un escenari rocambolesc i dalinià. Suspensió de la declaració d'independència a l'espera de reconeixement internacional, coitus interruptus popular i mala gestió de la victòria per part de l'Estat espanyol, que va acabar empenyent el Govern cap a una declaració simbòlica d'independència sense efectes legals. El resultat ja els coneix el lector: Eleccions imposades que, com diu la Marina Garcés, més que guanyades, van ser combatudes; i on l'Estat espanyol va assolir la victòria més gran de totes, a saber, la de la moral. L'espectacle de veure els nostres polítics escopetejats, sortint del país fent tombarelles o, -el que és pitjor-, entregant-se en holocaust a la justícia imperial, excel·leix per fer honor a una tradició tan nostrada com és el (quasi)pèrfid surrealisme dalinià.

Als nostres dirigents els hi encanta l'art. Mentre que l'Estat espanyol es dedicava a guanyar terreny en les institucions aplicant el 155, els nostres seguien i segueixen apostant-ho tot a l'acció simbòlica, a la denúncia, a l'altaveu, a declaracions parlamentàries no publicades en el DOGC... En definitiva, a seguir experimentant la performance del processisme. S'ha preferit la humiliació nacional de la tombarella daliniana -al cap i a la fi, permesa pel règim imperial-, a la defensa a ultrança de la pàtria. Fet i debatut, l'ordre vigent resta més segur sota l'aplicació del 155 que no pas sota la República del primer d'octubre.

Davant d'aquest escenari, què hem de fer els patriotes catalans? És temptador respondre que val més que el poble català es dediqui a l'art i deixi estar això de la política... El que és cert és que la Generalitat no té la força coercitiva necessària per materialitzar la legalitat republicana. La institució suprema de Catalunya resta orfe d'autoritat i només l'acció concertada i massiva dels catalans pot garantir-ne l'aplicació. En aquest sentit, engreixar i fer avançar els CDR's com les eines coercitives d'Estat que necessitem per fer valdre la legalitat republicana és fonamental per avançar cap als nostres objectius polítics. Carrer, carrer i més carrer és una condició indispensable per materialitzar la República.

Dissortadament, l'acció massiva dels catalans no és una condició suficient per aconseguir la independència. Si alguna cosa es va posar de relleu el desè i el vint-i-setè d’octubre és que sense una direcció política compromesa nacionalment, així com audaç estratègicament i tàctica, la força de la gent es dispersa en el temps i en l'espai. Els dies 1, 3 i 10 d'octubre els catalans restàvem als carrers esperant les indicacions de la direcció política republicana. Només hagués calgut una mínima instrucció per materialitzar-la, per ocupar els llocs, els espais, les fronteres i les infraestructures fonamentals pel funcionament efectiu del país. Les hores van anar passant i un silenci incomprensible va acabar imposant-se. La gent se'n va anar a dormir i els líders republicans, víctimes de la seva pròpia retòrica, havien abandonat a la desesperada i fent tombarelles la incipient República que només unes hores abans havien proclamat... A hores d'ara es troben declarant davant de tribunals imperials que ells en cap moment van apostar per la via unilateral.

Davant d'aquest escenari, els patriotes catalans, fent nostres les paraules del legítim president de la República Carles Puigdemont, restem obligats a bastir una direcció política a l'alçada de les exigències del nostre poble; una proposta política que articuli al seu voltant el bloc històric del primer i tercer d'octubre, que en reculli les demandes populars associades i que amb la mateixa valentia i coratge que els catalans van defensar les urnes, així guiï la nació vers la seva emancipació nacional definitiva. Necessitem, sobretot, un govern en plena connivència amb l’acció popular desenvolupada al carrer; un govern coordinat amb els CDR’s que entomi la responsabilitat política i nacional que d’altres han preferit declinar. En definitiva, un govern que construeixi pàtria i que, a diferència de l'oportunisme demostrat fins ara pels nostres dirigents, aposti per la confiança plena en el seu poble i el convoqui a assolir els seus més nobles fins.


Opina

Configuració
  • lituslindus 1.055 1 👍 1.073
    Doncs precisament per això haviem votat a la Cup, xq si els de Jxsi es desviaven calia algu que desde el carrer manes la revolució.

    Problema, desde el 20 Setembre la Cup va desepareixer i nomes es va preocupar de que no la ilegalitzesin o li encolomesin atentat de falsa bandera

    Molta gent a votat el 21D a en Puigdemont, tot i ser conscients de la traició que ens va fer, xq liantla desde Bruseles es l'únic que està mantenint l'esperit de la desovediència de forma efectiva contra l'estat espanyol

    No es tracta de tindre la retorica mes revolucionaria, es tracta de fer la revolució.
Publicitat
Publicitat
Publicitat

Novetats

Fòrums

  • 9.064.692 missatges
  • 213.260 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums