Vicenç Ruiz

Vicenç Ruiz

Més informació

Opinió Vicenç Ruiz

Els arxius no han notat el 155

Aquesta és la conclusió personal (agredolça, òbviament) del debat electoral #ElsArxiusQueVolem celebrat aquest dilluns i organitzat per l’Associació d’Arxivers-Gestors de Documents de Catalunya. Hi participaren, per ordre alfabètic, Carles Agustí (JxCat), Maria Ballester (CUP), Rafael Bruguera (PSC), Núria Espuny (ERC), Irene Pardo (PP) i Elisa Valencia (CeC-Podem). És a dir, tots els partits amb representació parlamentària convidats, exceptuant Ciutadans que no hi va assistir. En cap moment del debat es va posar un sol exemple de programa o actuació vinculat als arxius o la gestió documental que s’hagués aturat pel 155. Bàsicament, perquè de minorar, modular, laminar (busqueu el verb que menys us fereixi la sensibilitat) la política arxivística del país ja se n’han encarregat prou els consellers de Cultura des que, amb l’inici de la crisi econòmica, s’imposaren les retallades i es prioritzaren els pocs recursos disponibles entre els diferents àmbits del patrimoni cultural.

Potser a algú li sobta i pot sonar a queixa gremial, però repasseu els nombrosos articles que aquests dies comenten l’impacte del 155 en el món de la cultura i veureu com la presència dels arxius és anecdòtica. No és d’estranyar, doncs, que al debat es parlés poc de Cultura. Més ben dit, es va parlar i molt de cultura, però no de la cultura patrimonial que entén els arxius com mers receptors passius d’una natura morta anomenada “patrimoni documental”, sinó (i totes les expressions que segueixen van ser emeses pels membres dels partits) d’una nova cultura democràtica basada en l’accés fiable a la informació, en l’apoderament de la ciutadania i en la transparència, on un dels eixos fonamentals que sustenti l’assoliment del govern obert ha de ser la gestió documental. Una nova cultura que no es desentén, però, de la documentació històrica. Al contrari, la vincula al continu de la informació pública i de la transició digital.

Així, doncs, era obvi que sorgís la qüestió sobre la dependència orgànica. Té sentit mantenir els arxius i la gestió documental a Cultura? D’entrada, cap partit s’oposà al canvi d’adscripció. Hi va haver diferència de matisos: alguns veien clar que el millor encaix havia de ser a Presidència o Governació, d’altres que no era tant una qüestió de situar-se en un o altre Departament com de recursos i, sobretot, d’un lideratge polític fort, i fins i tot va sortir l’opció (que personalment subscric) de crear una autoritat independent de l’executiu, a l’estil de les que ja existeixen per Antifrau o Protecció de Dades, per garantir un tractament uniforme i sostingut més enllà dels interessos de cada govern. Sembla, doncs, que no hauria de mancar el consens polític per, a partir del dia 22 de desembre, afrontar un replantejament profund de l’estructura i les competències arxivístiques del país. Com a mínim, tots els partits estan d’acord en què no es pot continuar pel camí actual i es van mostrar més que oberts a traçar un nou full de ruta amb la participació tant del sector professional com de la ciutadania en general.

Ja sabem que en un debat electoral, bàsicament, es ven un discurs que té per últim objectiu captivar l’atenció (i el vot, és clar) de l’audiència. Esperem, en tot cas, que les opinions expressades i la correcta comprensió de la funció social dels arxius mostrada pels partits no s’esvaneixin com llàgrimes dins la pluja ... de pactes i nomenaments postelectorals.


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.139.433 missatges
  • 215.597 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat