Bernat Tresserras

Bernat Tresserras

Més informació

Opinió Bernat Tresserras

L'avantatge de no tenir alternatives

L'independentisme ha viscut i crescut els darrers 5 anys marcant l'agenda política catalana. En molts moments marcant també l'agenda espanyola i fins i tot l'europea en les darreres setmanes. L'habilitat del relat sobiranista per marcar terminis, calendaris i fites ha portat de corcoll tot un sistema polític que mai s'havia vist tan sacsejat. El règim ha ensenyat les costures i tots hem sigut testimonis d'una histèria desbocada per part de les estructures de l'estat davant la incomprensió d'un projecte polític que és capaç de convertir tietes catalanes de missa de diumenge en escuts humans davant la policia. 

Si ho mirem en perspectiva, fa fins i tot vertigen pensar en la capacitat d'assumir riscos i desafiar incerteses d'una part molt significativa de la població. El resultat de 5 anys de processisme són unes eleccions convocades per Madrid, una suspensió de l'autonomia i l'empresonament de líders polítics i socials de l'independentisme. Un pobre balanç, pensaran alguns, per a mi és un balanç més que remarcable. 

Ara que ja ha passat ho puc dir, jo era d'aquells que pensaven que l'1 d'octubre no ens en sortiríem. Pensava que no seríem capaços de desafiar l'estat i posar en risc la comoditat i la integritat física per defensar-nos de les porres. Em vaig equivocar. Després pensava que els representants electes no tindrien la suficient determinació per posar en risc la seva comoditat i la seva integritat per exposar-se als consells de guerra que de ben segur sabien que vindrien. També em vaig equivocar. 

Últimament sembla que he infravalorat la capacitat de resistència i la determinació de l'independentisme. Per no trencar la tònica seguiré fent apostes que espero que segueixin fracassant. 

La meva tesi és la següent: 

L'independentisme no té prou força ni penetració social per assolir els seus objectius polítics en un curt-mig termini. L'estat és massa fort i està massa determinat perquè puguem subvertir el seu ordre i forçar-lo a negociar una separació. Catalunya no serà independent els pròxims anys. 

Ara prosseguiré amb l'antítesi i la síntesi. 

Antítesi: 

L'independentisme és un moviment cada cop més transversal i que fonamenta les seves reivindicacions en qüestions d'ordre pragmàtic que tenen a veure, cada cop més, amb l'economia o la governança i menys en la llengua i la identitat. Aquest fet fa que les fronteres de l'antic bloc electoral nacional siguin cada cop més permeables. L'independentisme serà un moviment amb més capacitat de resistència en un món d'identitats múltiples, cosmopolitisme i globalització en la mesura que sigui capaç de construir un imaginari que casi amb la modernitat i escapi de les concepcions identitàries. Per contra l'unionisme es fonamenta cada cop més en principis d'ordre identitari i apel·la en excés a l'origen i les arrels, motiu que pot llastrar enormement les seves perspectives de creixement a mesura que es vagin incorporant noves generacions d'electors amb un profund desarrelament dels elements generadors d'identitat dels seus pares i avis. 

Síntesi: 

Davant aquest panorama apareix un horitzó en el qual el sobiranisme té camp per córrer si és hàbil a l'hora de connectar amb les reivindicacions d'aquestes noves fornades de joves cada cop més desconnectats de les velles identitats. L'unionisme pot quedar atrapat en una voràgine identitària en la mesura que no sigui capaç d'entrar al cos a cos a l'independentisme en el terreny de les idees i la construcció d'un projecte col·lectiu il·lusionador que obri perspectives de futur i ofereixi un sentit de pertinença atractiu. Per tant el temps ens juga a favor.

Què fem amb tot això? 

Un cop feta aquesta reflexió, tornem al 21D. Arriben unes eleccions en un context de repressió política i judicial, de reforçament dels sectors més reaccionaris, dins i fora de Catalunya, i un esgotament del relat independentista del full de ruta. 

Les cartes amb les quals s'arriba a les eleccions vinents no semblen les millors. Presos polítics, polítics exiliats i una Generalitat intervinguda són ingredients suficients per afirmar que aquestes no són unes eleccions normals. Ara bé, les prioritats a curt termini semblen clares, recuperar les institucions. Per fer què? Aquesta pregunta es respon de la següent manera: per impedir que els altres facin tot allò a les seves mans per arrasar amb tots els consensos construïts des de la recuperació de les institucions pròpies. Tots recordem el «Si tu no vas, ellos vuelven» som aquí, potser no és on voldríem estar, però és on som. Per cert, aquell eslògan va ser un autèntic èxit. 

Crec sincerament que l'independentisme ha encertat en la diagnosi però ha errat en els temps. Crec que Espanya com a projecte col·lectiu està fracassant. Crec que Catalunya té tots els elements per oferir un projecte de futur ambiciós que generi adhesió i sigui perfectament adaptable al nou equilibri geoestratègic que vindrà, però haurem de treballar-ho molt i acceptar que els temps no els marcarem nosaltres, perquè de fet mai no ho hem fet tot i que ens ho semblés. El 21D només hi ha una alternativa, guanyar. Guanyar per fer no sabem ben bé què, però guanyar sobretot per impedir que ho facin els altres. Un cop hàgim guanyat haurem de preparar-nos per seguir guanyant en el futur, i fer-ho cada cop de forma més rotunda i clara. El 27S vam guanyar i alguns es pensaven que ja ho teníem a tocar, fals. Després de l'1 d'octubre va tornar a passar i va tornar a ser fals. El 21D és un nou plebiscit però que ningú es pensi que serà el darrer, en vindran més i s'hauran de guanyar tots. 

Crec que estem més a prop que mai i malgrat tot seguim estant lluny, no obstant no ens queda altra alternativa que seguir avançant. 

Si algú creu que sóc pessimista, no s'equivoca. No obstant això, escric carregat d'optimisme i il·lusió davant un repte d'aquells que val la pena entomar. 

Seguim.
 


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.254.594 missatges
  • 219.580 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat