Teresa Tort

Teresa Tort

Més informació

Opinió Teresa Tort

El domini del discurs en la revitalització lingüística

Com més vitalitat té la llengua pròpia, més benestar i més salut tenen els seus parlants. Aquesta seria una de les conclusions de les 30es Jornades internacionals Linguapax sobre la “Diversitat lingüística al món”, del dia 23 de novembre, i sobre “Llengües i tradicions espirituals”, del dia 24.

La relatora d’aquestes jornades, Alícia Fuentes-Calle, ens acomiadava amb la promesa que aviat es publicarà l’informe que recollirà les idees principals dels ponents i dels debats que hi van tindre lloc. A més, si algú té curiositat i temps, pot accedir als vídeos de les dues jornades. Per això, el que plantejo en aquestes línies són només algunes reflexions que, com a espectadora, em va provocar l’experiència d’aquests debats.

Per començar repesco unes etiquetes que es van usar amb una certa ironia en una de les presentacions de la primera jornada i que ens farien distingir entre llengües en perill i llengües perilloses. Encara que reconeixem la gràcia d’aquesta taxonomia, no podem obviar que el món és molt gran. I que, de llengües, n’hi ha moltes; tantes com sis mil. Per tant, entremig d’aquestes dues categories, ens quedaria un gran ventall d’altres realitats menys evidents, com el de la comunitat catalanoparlant. Encara més, un interrogant que em va quedar al pensament a partir de l’exposició del professor Peter Austin de diverses experiències de promoció de la continuïtat de les comunitats lingüístiques més desafavorides –com ara la dels samis o la dels nahualts– va ser si en les democràcies liberals s’acostumen a establir límits als avanços en els processos de revitalització lingüística de les comunitats lingüísticament minoritzades. Pel que en sé, hauríem d’anar a buscar models de promoció generosos bastant lluny de casa nostra; a Suïssa o als països nòrdics, posem per cas. Però hagués estat interessant aprofundir també en aquesta qüestió.

En aquest sentit, només de pensar-hi una mica, ens adonem de seguida que hi ha un camí molt llarg des del mínim reconeixement polític i legal d’una llengua minoritzada a la consolidació de la plena revitalització del seu ús social. I que aquest recorregut és ple d’entrebancs. Per això reconforta comprovar –en ocasions com aquestes jornades– que la causa de la diversitat lingüística és compartida per tantes persones d’arreu del planeta. En principi, doncs, sembla que hi ha consens que salvar llengües és una bona acció, malgrat que siga tan difícil portar-ho a la pràctica.

Concretament, una de les grans dificultats per a la normalització de les comunitats lingüístiques consisteix a legitimar la defensa del valor d’una llengua precària davant de tots els membres de la comunitat i –no ho cal dir– davant dels poders polítics i econòmics que hi intervenen. I és justament sobre aquesta qüestió que vaig prendre nota de dues consideracions fonamentals. En primer lloc, la necessitat d’adaptar les retòriques de la promoció d’una llengua a les ideologies dels parlants i als contextos polítics en què té lloc. Malgrat que majoritàriament coincidim en la defensa que totes les llengües tenen dret a una vida digna, amb això no n’hi ha prou. Cal, a més, fer-ho evident a partir de les coordenades exactes de cada comunitat amb llengües en contacte.

En segon lloc, la conferència del filòsof Jordi Pigem ens va aportar elements d’anàlisi molt pertinents a partir de la constatació que la percepció que tenim de la realitat és més potent que allò real, susceptible de ser mesurat i objectivat. Per a ser més exactes, crec que els seu objectiu era persuadir-nos de la necessitat de crear un món centrat en les relacions entre les persones, en el qual la paraula tinga un valor central, ja que les paraules ens ajuden a crear consciència de la realitat. De totes maneres, més enllà d’aquesta lectura benvolent, se’ns presenta l’obvietat que qui domina el discurs controla el funcionament i les possibilitats d’evolució de la societat.

Evidentment, en el nostre context actual, aquest fenomen no ens resulta gens aliè. Vivim enmig de manipulacions interessades dels fets i de mentides propulsades des dels altaveus més poderosos; en àmbits diferents però també, específicament, en el de la revitalització lingüística. De què serveix, doncs, observar l’èxit dels índexs de coneixement de les llengües oficials entre els escolars de Catalunya, si sobre l’opinió general s’estendran ràpidament missatges –com el d’un ministre del govern espanyol, per exemple- que asseguren que el castellà no s’ensenya en les escoles catalanes? Allò que, segons Pigem, no hem de perdre de vista davant d’aquestes contradiccions és que la veritat depèn també del cor; en definitiva, de l’honestedat de qui construeix el discurs.

Vist des d’aquesta perspectiva, més enllà dels efectes positius en la felicitat de cadascun dels parlants, contribuir a la revitalització de les llengües amb dificultats per ser usades en la pròpia comunitat implica contribuir a la revitalització del món. Per moltes raons, doncs, necessitem allunyar-nos d’un model de societat perversa i moralment decadent i construir urgentment un nou model en el qual la diversitat lingüística –i totes les altres diversitats– tinguen un futur garantit.


Opina

Configuració
  • Picany 6.135 9 349 👍 1.158
    Parlant del cas concret del català: ens fa molt poc feliços veure la supeditació de l'etiquetatge a llengües forànies.

    Si volen que els catalans conscients siguem feliços: que sigui tot en perfecte català com a llengua única o preferent.
Publicitat
Publicitat
Publicitat

Novetats

Fòrums

  • 8.985.929 missatges
  • 210.838 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums