Diana Coromines

Diana Coromines

Més informació

Opinió Diana Coromines

El moment estel·lar del 10 d'octubre

No sé com acabarà, tot això, però una cosa és clara: com més temps passa, més lluny queda el moment èpic de l'1 d'octubre i la setmana posterior, en què Europa i el món miraven cap a Catalunya esperant o tement que d'un moment a l'altre declarés la independència. Aquest moment èpic va arribar al punt estel·lar el vespre del dia 10, amb tota la premsa internacional a punt per seguir el discurs de Puigdemont (més de 350 periodistes de tot el món!) i totes les cancelleries i governs preparats per si el President de Catalunya declarava la independència. S'ha parlat molt de la pressió de les institucions europees i de Tusk; però n'hi va haver molts, d'actors europeus (més petits, menys cridaners), que callaven. Callaven i estaven atents, a l'expectativa de si caldria començar a moure's, en cas que al Parlament català passés allò que feia dies s'havia anunciat, amb fermesa, que passaria. Era la culminació perfecta d'un conjunt d'elements que rarament conflueixen, i d'una narrativa (després d'anys de mobilitzacions massives d'un civisme exquisit) que s'acostava al clímax després d'un referèndum que havia fet la volta al món i havia posat al punt de mira els mètodes brutals de l'Estat espanyol, davant d'un munt d'observadors internacionals esborronats. Guanyar la narrativa, diuen els experts en aquest tema, és fonamental.

Ara tenim el 155 ja definitivament a sobre, una Espanya que s'ha crescut després de caure dreta havent creuat unes línies vermelles que molts crèiem impossibles i una comunitat i opinió pública internacional que ens observa, sí, però no amb aquell nivell d'atenció màxima ni atorgant-nos la mateixa credibilitat. Potser la declaració d'independència es farà, finalment, sense gaire soroll, sense els focus que il·luminaven el plató espectacular que era el Parlament de Catalunya el dia 10. Potser és cert, com ha explicat alguna vegada Partal, que la independència, el dia que es declara (com mostra l'exemple d'alguns estats que ens han precedit), no es nota. Potser direu que em deixo endur per la literatura o que el desig d'èpica em perd. Però no puc evitar pensar que el dia 10 vam viure un moment estel·lar d'Zweig, que va estar a punt de resoldre's brillantment i que va acabar, en canvi, amb un anticlímax històric. Espero i desitjo equivocar-me. Desitjo fermament que declarem la independència com més aviat millor; allargar-ho ens desmoralitza, ens afebleix, ens cronifica com a problema europeu i, si Espanya aplica un 155 «mesurat» (però igual d'esgarrifós per a nosaltres), ens convertirem, en l'Europa del Brexit i dels milers de refugiats que moren al Mediterrani (que, com hem vist, tampoc no els impressiona gaire), l'Europa dels Kurz i Le Pens, en un problema més. Declarem la independència, doncs, convertim-nos en un actor internacional que no es deixa intimidar i obliguem-los a moure fitxa. Reconquerim la narrativa. No hi tenim res a perdre.

 

 


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat
Publicitat

Novetats

Fòrums

  • 8.969.553 missatges
  • 210.268 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums