Teresa Tort

Teresa Tort

Més informació

Opinió Teresa Tort

Camins llargs, passos petits

Com explicarem d’aquí a uns anys el procés polític que hem viscut els catalans durant la segona dècada del segle XXI? Què en diran els llibres d’història? Quin dels relats periodístics coetanis farà més fortuna? On quedarà la veritat?

Des d’on som ara i amb un final encara obert, no podem fer-nos-en gaire la idea. Però sabem com ens han arribat els episodis més transcendentals del segle XX i de quina manera el discurs públic pot arribar a diferir de les històries explicades en els espais familiars. Per tant, tenim la certesa que conservar les anècdotes viscudes algun dia ens serà molt útil.

Diumenge 1 d’octubre la Rosa, que viu sola en un poblet de l’Alt Camp, arranca el full del calendari del dia anterior. El calendari penjat a la paret que li regala diàriament una frase bonica li mostra, de bon matí, justament aquest savi precepte: ‘Camins llargs, passos petits’. Votar no és pecat, ni delicte. Ja ho sap, però aquestes paraules l’animen a viure el moment amb més esperança. I, malgrat tot, les imatges que li arribaran al llarg de les hores des del televisor seran desoladores. Per això, l’èpica amb què acabaran les votacions al seu poble prenen una dimensió de gesta col·lectiva: joves recomptant vots al peu de l’altar mentre el mossèn i tota la congregació canten sense defallir el Virolai. Qui es podria imaginar una història semblant sense viure-la?

Diumenge 1 d’octubre ma germana m’envia des del Baix Ebre una foto de matinada amb una rotllana de veïns del poble al davant de l’accés al local dels Bombers. Ma mare també hi és. Encara és fosc i s’han aixecat ben d’hora ben d’hora per protegir el lloc alternatiu per a votar en el Referèndum. Dels 600 habitants que hi tenen dret, al vespre n’hi haurà més d’un 60% que hauran expressat la seua opinió sobre el futur que volen, després de llarguíssimes estones de coa pacient. Com no ha de tindre valor la voluntat inesgotable dels que somien un altre món?

Diumenge 1 d’octubre passem moltes hores juntes, l’Anna i jo. M’explica que els seus pares sempre han estat molt prudents; que la seua prudència és l’expressió d’una por implantada des de petits al centre dels seus cors. Un pare mort en l’exili, entre les parets d’un camp de concentració, i un pare tancat a la presó en la postguerra els van preparar per a l’aprenentatge de l’obediència. Però el coratge s’ha escampat com s’escampen les olors i el pol·len en primavera. Ha arribat a tot arreu. A casa dels pares de l’Anna també. I, finalment, s’han atrevit a penjar al balcó una estelada. Quant costa deixar enrere el passat i centrar-se només en el que ens espera?

Dimarts 3 d’octubre sortim al carrer. Ens trobem els veïns passejant la filla petita que els omple tantes hores i ens aturem a parlar amb ells sense pressa, com no fem gaire sovint. Ens coneixem poc, però sabem que celebren efusivament les victòries del Real Madrid. I em fa molt de goig escoltar la Tània com m’explica el que va viure diumenge i la sorpresa que va tindre pel fet que el marit de sa mare, que és andalús –segons remarca ella-, anés a votar encara que hi estava en contra. El que aquell home va sentir veient que el passava el va fer canviar d’idea i a la tarda va baixar des de la urbanització muntanyenca del Garraf on viu fins al col·legi electoral, convençut que feia el que calia. Què ens pot unir més que el respecte mutu i la defensa de la pau?

Fem-nos una pregunta més: quantes converses hem mantingut per a arribar fins aquí? No es poden comptar en hores ni en dies. Fa gairebé una dècada que moltes i moltes persones ens expressem amb paraules i amb una presència pública perseverant. Ara, després de l’1 i del 3 d’octubre, n’hi ha que han començat a dir: parlem. Però aquesta paraula no pot esborrar que hi ha una gernació que ha transcorregut un camí llarg amb passos petits. 


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 8.935.872 missatges
  • 209.112 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums