Jaume Torres

Jaume Torres

Més informació

Opinió Jaume Torres

L’1 d’octubre des de dins del “territori Albiol”

Per aquelles coses de la vida i sense haver-ho planificat en cap moment, fa uns anys vaig acabar anant a viure a Badalona. Cal matisar que, com a la majoria de ciutats de l’àrea metropolitana, hi ha diverses badalones. Hi ha el centre històric, habitat per badalonins “de tota la vida” que desprenen un aire de gent especial i amb certa superioritat. A l’altra banda hi ha els barris més perifèrics, poblats sobretot per fills i néts d’aquells primers immigrants que van venir als anys 60 i, darrerament, pels nous immigrants del segle XXI. Entre aquests dos extrems, diversos barris on aquestes dues tipologies es barregen i conviuen, com a la resta de la ciutat, amb tota la normalitat amb que es conviu en una ciutat de 300.000 habitants.

Jo visc en un d’aquests barris perifèrics que, a més, s’ha convertit en un feu electoral de Xavier Albiol durant els darrers 6 o 7 anys. Potser fins i tot més temps però no m’hi havia fixat. No es tracta d’una sensació, és una realitat palpable. Quan era Alcalde, les seves visites al barri eren habituals. Fins aquí normal pensarà molta gent, tractant-se d’un líder de tipus populista. I és veritat. Però que ens aprecia de manera especial ho he vist quan ha deixat de ser alcalde. Aquí va venir a fer míting per queixar-se que li havien “robat” l’alcaldia en un “pacte de perdedors” (tenia part de raó); aquí és on ha vingut amb el ministre de l’interior a fer campanya per les eleccions generals; i aquí és on va portar Mariano Rajoy a fer unes tapes a un bar quan aquest va visitar Badalona farà cosa d’un any i mig. A més, cada setmana, els seus seguidors posen una paradeta de propaganda albiolista sota el lema “Albiol por Badalona”. Si, ni rastre de la marca tòxica PP. Només Albiol. Doncs bé, un cop posat el context, això és el que va passar al barri els dies previs i l’1 d’octubre.

Com era previsible, les dues setmanes anteriors al referèndum, al barri ni es va percebre que hi hauria la votació. Cap referència enlloc, pocs comentaris al carrer més enllà del típic “si gana la independència, me largo” -espero que compleixin la promesa- i, per descomptat, cap sortida organitzada a encartellar. A títol personal vaig sortir a encartellar 3 nits seguides. Amb por. I no per si la guàrdia urbana m’aturava i em requisava les coses, no. Sinó per si tenia la mala sort de creuar-me amb algun veí que decidia, unilateralment, trencar-me la cara. Els cartells, rarament aguantaven més d’unes poques hores sense ser arrencats. Al dia següent, tornava a començar el joc. Jo enganxava, algú arrencava.

A mesura que s’acostava diumenge anaven apareixent més i més banderes espanyoles als balcons. Alguna senyera o estelada es podia intuir però sempre en pisos alts. Un detall pels qui parlen de por de l’unionisme. Dissabte, la traca final. A mig matí, Albiol, Dolors Montserrat, Santi Rodriguez -diria que era ell- i alguns altres membres del PP local, acompanyats per la corresponent càmera de TV van fer una passejada “informal” pel barri parlant amb els veïns i fent aquelles coses que tan bé saben fer els populistes amb el seu públic. Diumenge al vespre vaig entendre el motiu de la visita.

Arribem a divendres. Tocava defensar els col·legis. El meu és just davant de casa. Ningú. Tot tancat i barrat. Per sort, l’alcaldessa havia dit que tots obririen i no em vaig preocupar, però continuava atent a possibles moviments. I aquests van arribar. El diumenge em vaig llevar abans de les 6 per anar a fer cua i defensar-lo. Per sorpresa i alegria meva, vaig veure gent a dins i vaig córrer a unir-m’hi. Em van explicar que havien entrat a les 12 de la nit. Hi havia una vintena llarga de persones, la gran majoria de fora del barri, del centre. Moltes gràcies per venir. Tal i com estava previst van fer falta voluntaris per constituir les meses i em vaig apuntar. Mentiria si digués que no tenia por. No de la policia -en aquella hora encara no havien començat les càrregues brutals a Barcelona- sinó dels propis veïns, que ja des de bon matí havien començat a cridar "viva españa" i algun que altre insult. A mesura que avançava el dia, i veient el que estava passant, el pànic a que vingués la policia o la guàrdia civil va anar en augment i el que vinguessin els veïns es va esvair. La parella de mossos davant el col·legi tot el dia segur que hi va tenir a veure. Moltes gràcies.

Més enllà dels problemes informàtics generalitzats, la votació es va desenvolupar amb normalitat. La participació va ser baixa però era d’esperar. Tot i això vam tenir algunes sorpreses agradables en forma de família d’origen pakistanès que va venir a votar al complet o la d’una persona d’aquestes que deu portar 60 anys a Catalunya i que dubto que entengui català dient-nos que esperava que li quedés poc de tenir DNI espanyol i que si ens multaven i hi havia caixa de resistència, ell hi ficaria els diners que pogués. Emocionant. Com emocionant va ser tota la gent que ens va agrair -alguns mig plorosos- la feina que estàvem fent per que poguessin votar. Una quarantena de persones es va quedar tot el dia fent guàrdia per si venien a tancar el col·legi i altres ens van portar menjar per aguantar la jornada. Moltes gràcies també a tots ells.

A les 8 del vespre, com estava previst, vam tancar el col·legi sense cap incident. Vam tancar totes les portes amb clau amb la por que no vingués algú a requisar les urnes al darrer moment i vam començar l’escrutini. El recompte ens va donar un resultat aproximat de 70-30 a favor del SÍ. Poc representatiu del sentiment del barri però si no votes no comptes. Un cop tot comptat i fet tot el protocol administratiu vam abandonar tots a la vegada el col·legi per tal de protegir als encarregats de portar les actes. Em vaig permetre el detall -crec que és el primer cop que ho faig- d’anar personalment a donar les gràcies als dos mossos que havien estat allí tot el dia.

Un cop a casa, va sortir la tensió del dia i pràcticament em vaig posar a plorar veient vídeos del dia, reaccions i els resultats. El que vam fer diumenge és molt gran i no ho hem d’oblidar mai. Ens vam guanyar la nostra independència.

Nota final. Ha circulat el rumor que no hi va haver intervencions policials a Badalona perquè Albiol hauria negociat amb Enric Millo que això fos així per tal de preservar la seva imatge de cara a les properes eleccions municipals. Es podrà presentar com algú que va permetre que els sediciosos poguessin fer la seva performance sense incidents. Algú que mira per tots els badalonins. No sé si és veritat o no però és perfectament plausible. Com a mínim que temperés als veïns més radicals. Aquest fet el fa encara més miserable ja que hauria jugat amb la nostra seguretat física pels seus interessos polítics personals. Vam ser afortunats, no ens van pegar ni agredir, vam passar por i nervis. Però, al final, hem guanyat.


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 8.935.874 missatges
  • 209.112 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums