Xavier Ginesta

Xavier Ginesta

Més informació

Opinió Xavier Ginesta

La incomoditat dels Comuns

Ai les interpretacions! La política és una ciència social, i com a tal difícilment dos i dos fan quatre. Per això, més enllà de tenir la certesa que hi haurà referèndum el dia 1 d’octubre –malgrat els entrebancs que hi posa la maquinària de l’Estat, malgrat la pudor que surt de les clavegueres– el que em preocupa és la gestió del post-referèndum. Les interpretacions del PDECat, ERC o la CUP-CC, i les dels Comuns. Conciliaran? S’entendran? L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, sap nedar i guardar la roba. L’espai dels Comuns és una indefinició per naturalesa, una màquina d’ambigüitats que no paeix que alguns partits els hagin avançat per l’esquerra. Però, malgrat tot, Colau fa esforços per posar-se al costat de la majoria que vol votar, facilitarà la votació a Barcelona i ha contribuït a enviar un nou ultimàtum per dialogar, juntament amb Puigdemont i Junqueras, a la Moncloa. Lloable.

Però, quina interpretació farà dels resultats? Pels Comuns el referèndum continua no essent vinculant, tal com l’alcaldessa va remarcar en una entrevista a Catalunya Ràdio. De fet, eviten la paraula referèndum com la pesta i només contemplen una “mobilització democràtica”. La fàbrica dels eufemismes treballa a ple rendiment a una banda de la Plaça Sant Jaume, mentre des de l’altre el relat és inequívocament rupturista. A Palau van de cara a barraca. Qui ho anava a dir que, en el moment de la veritat, els insubmisos serien els neoconvergents! Ja va passar després de les eleccions del 27 de setembre: els resultats del plebiscit van tenir múltiples interpretacions a causa de la indefinició del grup liderat per Lluís Rabell; si els ecosocialistes i podemitas no haguessin girat la cara a la transcendència del moment, avui segurament podríem haver superat alguna pantalla més i ens haguéssim estalviat algun maldecap. Però no va ser així i van començar a córrer els rius de tinta i les vacil·lacions dels totòlegs de torn.

Certament, com explica Ada Colau –qui ningú li negarà el seu passat d’activista i la bona feina que va fer a la PAH– el seu espai és massa divers i complex per a prendre decisions gaire ràpides, per assumir posicions maximalistes; o potser encara no s’acaben de creure que en el si del debat sobiranista, els qui han acabat formant part de l’statu quo són ells? Potser els costa assumir que un govern amb el PDECat ha tingut la gosadia de fer polítiques progressistes i ara pugui abraçar la insubmissió? Joan B. Culla va definir l’actual escenari polític català com “un tsunami” on tots els partits s’han hagut de reposicionar. En el nou context n’hi ha que no hi estan gens còmodes, d’altres que no l’accepten ni l’entenen, d’altres l’abracen amb fermesa i alguns hi conviuen per necessitat. Els Comuns són exemple del primer cas. La incomoditat manifesta que expressen quan parlen del Procés s’acabaria en la mesura que es defineixin. No tant en si això va de “democràcia o no” –que l’agenda internacional ja ha legitimat– si no en com acataran els resultats de l’1-O.

Si la majoria del poble de Catalunya dóna el sí, no tinc cap mena de dubte que Puigdemont avançarà cap a un escenari de plenitud nacional. Sense dubtes, i amb l’alè al clatell dels republicans i cupaires que l’acabarà d’empènyer. En l’escenari del “Sí” els Comuns hauran d’estar al costat del President, sense dubtar-ho; llavors sí que anirà de “democràcia o no”, sobretot de com es vol passar a la història: si essent garant de la llibertat o còmplice indirecte de la repressió.  


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 8.935.019 missatges
  • 209.080 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums