Miquel Pujol Melchor

Miquel Pujol Melchor

Més informació

Opinió Miquel Pujol Melchor

Conte per llegir a la platja o a la muntanya

La veritat és que, entre els phoskitos catalans i els opositors veneçolans, avui tenia tela per tallar. Veient com uns i altres criden a boicotejar els processos democràtics d’emancipació dels pobles, es fa evident que tenen molt en comú. Però resulta que avui és el meu puto aniversari i no tinc ganes d’embrutar-lo; la carn és ja a la graella i ara cal gaudir d’un petit moment de relax, abans de tornar a la palestra amb el ganivet entre les dents. De manera que usaré aquest espai per obsequiar un conte als lectors. Una mica de fantasia paranoica de sèrie b per desconnectar una estona i recarregar les piles, que la pàtria ens reclama frescos i atents. El repugnant beuratge que us he preparat es diu...

Divendres 12

L’he fet riure. És el primer cop en molta estona que puc respirar alleujat. Suposo que, en aquestes situacions estressants, és natural agafar-se a un tros de fusta que sura, per molt que s’estigui desfent en milers d’estelles. Cal tenir sang freda i gaudir d’un mínim relaxament, i somriure, encara que els taurons segueixin rastrejant-te. Ho porto bé. Me’n sortiré. No estic salvat però me’n sortiré. Només cal que posi el pilot automàtic i li segueixi el fideu amb naturalitat. Se’m dóna bé. Això de treballar en un bar m’ha fet aprendre a impostar inflexibilitat. Tens seguretat si tens una bona cuirassa, encara que, per dins, la infraestructura tremoli i gemegui com un fetus envellit. Això és la por. La gent es pensa que m’empasso saliva i la nou m’oscil·la dins d’uns paràmetres humans, però en realitat és el petit puny d’un fetus esporuguit que es resisteix a abandonar el mas rònec de la placenta perllongada. Aquesta sembla que li ha agradat, també. Té un sentit de l’humor retorçat dins la psicosi. Com riu el fill de puta. Ja ha oblidat que li tinc por, en part gràcies a la barba que em tapa la nou.

Ha entrat fa una mitja hora. En Felip ja havia ajustat la tanca metàl·lica i jo ja havia encès el porro de rigor. Mentre ell apilava gènero al magatzem, jo treia lluïssor a la cafetera spaziale, plena de llumetes absurdes. Llavors ha entrat aquest paio, fent grinyolar la tanca sobre la cortina de soroll industrial que l’mp3 del meu company projecta habitualment a través dels altaveus. M’ha dit que quina tralla i jo li he dit que sí, que l’altre dia vam gravar uns paletes amb una radial i ara ho escoltem per proletaritzar-nos les orelles aburgesades. El tio ha rigut i m’ha preguntat si hi havia en Felip. Li he dit que sí, que al magatzem, al fons i a la dreta. L’he perdut de vista i he seguit amb la meva feina. Hauria d’haver deixat apagar el porro al cendrer de vidre, però he seguit fotent-li calades. Mal negoci. Val més tenir claredat mental i no necessitar-la que no pas necessitar-la i no tenir-la. Però qui havia de preveure res d’estrany en una nit tan tranquil·la? Tots els nostres parroquians habituals han marxat molt d’hora. No hi ha ni una ànima al carrer. Ni en Miki, ni en Maroume, ni en Grimpalatanca. I clar, si entre tanta tranquil·litat, de sobte em giro i me’l trobo assegut a la barra amb la cara desencaixada, doncs m’espanto. Normal. No obstant, en un primer moment he dissimulat bé. Li he preguntat que què deia en Felip i no m’ha contestat. Se m’ha quedat mirant com qui mira l’infinit. Llavors he vist la taca vermell fosc a la seva màniga dreta. Ell ha mogut els ulls seguint la trajectòria de la meva mirada. Hi ha hagut força tensió.

Però ara el tinc tranquil. Si puc aguantar-lo així fins que es cansi i marxi, em salvaré. Hi ha més trossos de fusta surant. No vull palmar-la en un curtmetratge de l’Álex de la Iglesia. Per molt llegendària que pogués resultar als creepypastes de poble, la meva desaparició quedaria petrificada en l’aire com una instantània d’indignació, d’horror i de súplica desesperada. No vull...no puc morir-me! No encara! No aquí! Tranquil. La cuirassa. Segueix-li el rotllo. Fa uns minuts m’ha dit que en Felip no és humà i li he contestat que ja ho sé, que la música que posa ho demostra. La mirada se li ha il·luminat perquè l’he comprès. Me l’he guanyat entrant en el seu discurs però sense mullar-me gaire, tan sols he posat de relleu una cosa que estava en l’aire. Recorda, extreuen dades de l’entorn de manera arbitrària per convertir el prejudici en convicció. Però no puc passar-me. De moment val més que celebri amb orgull la sang freda de rèptil que el meu estómac irradia envers les extremitats per controlar-les. La meva cuirassa somriu i el fetus se sent vigorós, perquè mai, mai havia estat tan valent ni havia mostrat tant autocontrol en una situació de perill.

L’explicació és senzilla d’entendre, però complicada d’explicar. La verborrea d’aquest sonat és en realitat un sonda mental inoculadora d’inputs aleatoris, que busca provocar símbols identificables en la meva fesomia que justifiquin un atac preventiu. Així que la meva millor cara de pòquer i el meu ventall d’interjeccions fàtiques (sí, ahà, entenc) són garantia de supervivència mentre en realitat estic ignorant-lo. Sempre hagués dit que, davant d’una situació així, seria presa del pànic. No oblidem que porta sang del meu company a la camisa. Però aquí estic, dominant –aparentment- la situació. I per què? L’explicació de com he arribat a aquest estat d’autodomini es troba encara en el terreny de les hipòtesis. El terror al perill ha estat una constant en la meva vida. No vull dir sentir terror davant d’un perill, això és comú; el tema és que la perillositat potencial de qualsevol situació m’ha portat sovint a l’especulació mòrbida i tortuosa. El que se’n diu vulgarment menjar-se l’olla. No sempre enfoco aquest defecte mental envers la meva conservació egoista. Per exemple, una vegada, després d’una baralla, em vaig passar una setmana patint per si al tio li havia provocat una hemorràgia cerebral interna, de l’hòstia que li vaig cardar. O un cop que la meva mare es va injectar accidentalment massa insulina, vaig estar patint per ella hores i hores després que estigués fora de perill. Quanta empatia que tinc, eh? Però he de reconèixer que sí, que la majoria de vegades em menjo l’olla per si el conductor del BusNit en el que viatjo ens estavellarà tot just sortir de Barcelona i ens passarem tres dies en flames al crematori. O mil crisis d’hipocondria absurda. O un dia que em van donar un glop de cervesa en una rave i em vaig passar tot l’endemà pensant que m’hi havien fotut escopolamina d’absorció lenta. Normalment sóc així, però avui no. Suposo que perquè l’alternativa a la cuirassa és palmar-la. M’imagino que tants anys d’ociositat, han provocat al·lucinacions de perill a l’instint de supervivència. Però avui li ha tocat espolsar-se les menjades i pencar de veritat. Un cop a l’any, com els Reis d’Orient. A pringar per la meva encarnació a la Terra, per la meva individuació. A salvar la meva carn preciosa toquen. Salva’m cuirassa, que el fetus ja és un nen i ja un adolescent, i està fent peses amb

Interromp el meu flux mental per confessar el seu crim. Ja sabia que el meu company era mort, però és terrorífica la seguretat, no exactament fredor, amb què m’ho diu. Seguretat d’haver fet el què havia de fer. Per primera vegada en molta estona, perdo una mica el control de les emocions. Se m’ha escapat un sospir. Tinc ganes de plorar i d’explotar i m’ho està notant. És que no era (ERA!) humà, em diu en to elevat. Li torno a dir que ja ho sé. Em pensava que aquesta fase ja l’havíem superada. Si hem de parlar d’aquest tema cada mitja hora fins que arribin les del torn del matí...en parlarem unes quantes vegades, sí. No sé si ho aguantaré. La barra li impedeix veure com em tremolen les cames. Calma. Calma. Ja tindré temps de plorar si sobrevisc. No acabar els meus dies en aquest cau merdós és l’objectiu principal ara mateix, recordes? Respiro fons. Reconduïm la situació. Irradia sang freda de rèptil des de l’estómac. Fins els braços. Fins les cames. Li pregunto com l’ha matat i em diu que a hòsties, que és com s’han de matar aquestes criatures. A hòsties, com no. Bàsic, brutal. Terroríficament simple. Però vol dir que el més probable és que no vagi armat.

Et presentaré el meu nou amic. Sembla un rus de metre noranta que es dedica a fer peses quan li treuen la camisa de força. El típic amb qui t’agradaria tenir bon rotllo, perquè si surts de festa amb ell ningú gosaria ficar-se amb tu. Vaja, el típic que no t’agradaria que entrés al teu lloc de treball a les tantes de la nit, matés el teu company i després es quedés assegut a un metre de tu, mirant-te amb cara de sonat i amb la màniga tacada de sang. Així que això que he dit fa uns moments de que probablement no va armat és més aviat irrellevant. Cal estudiar la situació científicament.

Si em trobés realment a alta mar, agafat a un tros de fusta i rodejat de taurons, em veuria obligat a mirar de convèncer els taurons de que em portessin a la costa més propera, prometent-los tones de peix en arribar. Cosa que fóra impossible. Queda demostrat que ens trobem davant d’una metàfora de merda, perquè si una cosa tinc clara és que la meva salvació sí que és possible. He de partir de la realitat. Concentra’t. Aquest tio es troba en ple brot psicòtic i està convençut de que una espècie d’humanoides alienígenes està parasitant cossos i suplantant l’espècie humana. Jo li vaig dient que sí però no me’l crec. Jo vull salvar-me. I estic convençut de que si deixo de mostrar fe en la seva paraula em matarà també a mi, fent ús de la seva força. El disc de soroll industrial s’ha acabat i ara n’ha començat un d’electrònica fosca, amb samplers de veu de cançons disco de finals dels setanta amb molta reverberació. És un grup inquietant, em penso que el pobre Felip m’havia dit que punxen aquest any al Sónar. Ja no els podrà veure, pobre, tant currar per res. Però no m’he de distreure. Concentra’t. Abans li he dit que la música industrial demostrava la no-humanitat del meu company, i li ha agradat. Amb el nou registre atacaré.

Li dic que les veus que se senten a la música ens adverteixen des del passat. Em diu que ja ho sap. Li dic que molts teníem, en plural, la certesa de que arribaria ell, per fi, i ens alliberaria dels humanoides. El tio s’infla com un pollastre de pura megalomania. Li dic que no sé què faríem sense ell. M’explica que un dia, en una festa, un calb va començar a marejar-se, es va quedar blanc i va començar a caure-li vi per sobre. Semblava sang. Ell es va esforçar en fer veure als presents que era vi i no sang, però la gent va començar a desconfiar del vi que bevia. Li dic que l’entenc perfectament, però que de tota manera pot cometre errors. Em pregunta que quins errors i li dic que no ha acabat de matar en Felip. Li dic que els humanoides són molt resistents i que, si no el remata ben aviat, reviscolarà i matarà tots els humans del bar, és a dir, nosaltres. Dec sonar prou convincent perquè el tio s’ho ha agafat seriosament. S’aixeca del tamboret i em pregunta si tinc alguna arma per rematar-lo. Li dic que no, que ja sap que aquests bitxos es maten a hòsties. Em diu que tinc raó, que quin fallo. Em dóna l’esquena i comença a avançar pel passadís. Jo agafo el cendrer de vidre i m’hi acosto amb calma. Podria tocar el dos a través de la tanca metàl·lica i anar corrents a buscar la policia local, però no ho faig. En primer lloc perquè, en el cas que en Felip encara fos viu, aquest bèstia va disposat a liquidar-lo definitivament. Però és que a més, no en tinc ganes. El més segur és que hagi mort el meu company i deu tenir un llistat llarg d’agressions i assassinats, així que podré al·legar defensa pròpia. I sóc valent, què collons. Mai he tingut un fetus a dins. Tinc un home corpulent que encaixa perfectament amb la cuirassa. I ara, mor. Mor. No cridis. Mor. S’ha trencat el cendrer. Remata’l amb el tamboret. Mor ja, fill de puta.

Corro a buscar en Felip. Me’l trobo allà estirat, just a l’entrada del magatzem. Té el cap obert i ferides a la cara. Li crido. L’intento reanimar amb un massatge cardíac que no tinc ni puta idea de fer. De sobte, sento un grinyol repugnant, entre metal·litzat i orgànic. Obre els ulls, però no sé si m’alegro de veure-ho. Els té grocs. El grinyol s’intensifica just quan les comissures dels llavis comencen a separar-se-li. La barra li fa sotragades a esquerra i dreta, mentre una llengua semitentacular s’obre pas entre la seva dentadura gelatinosa. M’agafa pel camal dret dels pantalons i sento com una mena de fibres urticants m’entren a la pell. En un primer instant sento un esglai, però acte seguit em calmo. Em relaxo. Accepto. M’ordena que porti el cadàver del “client”. El vaig a buscar. Mentre l’arrossego, noto com el pes ja no és tan feixuc com la gravetat s’ha entestat a ensenyar-me des que vaig néixer. El meu company rep la carnassa amb un esgarip gemegós de satisfacció. El maxil·lar inferior se li desencaixa i la cavitat bucal li augmenta com un mil per cent. Files i files de dentadures gelatinoses s’adhereixen a la superfície del cadàver, que és engolit entre tsunamis d’una bromera llefiscosa que evidencia una fulminant digestió. Em veig obligat a dir-li que m’encanta la seva música i que m’he carregat el paio aquest en venjança per l’agressió. Em diu si mai m’he plantejat canviar de vida.


 


 


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat
Publicitat

Novetats

Fòrums

  • 8.985.295 missatges
  • 210.806 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums