Mònica Palacín

Mònica Palacín

Més informació

Opinió Mònica Palacín

Les dones de la guerra

 L’àvia Consuelo, fugint dels bombardejos de Barcelona i protegint els seus fills, entre ells el meu pare, un nen de sis anys, va pagar amb escreix el preu de la tranquil·litat per als seus.

Ella i les dones d’un poble de Castelló eren obligades a rentar amb calç la roba dels soldats franquistes cada setmana. Roba bruta de sang, fang i plena de puces que deixaven a les cases de dones soles, vídues algunes, d’altres no. Veien com els seus fills eren desconeixedors que la sang que netejaven les seves mares podia ser d’algun dels seus avis, pares, oncles, germans o veïns que lluitaven contra el franquisme.

Ells només sabien que cada setmana alguns soldats els hi portarien crostons de pa i xocolata i a vegades jugaven a pilota amb ells. Les mares guardaven en silenci i ràbia secrets d’una submissió vergonyant.

La iaia Teresa en canvi, desena filla d’una família de Melilla, arribada a Barcelona a treballar a una casa benestant, va fugir de la guerra travessant muntanyes cap a França amb un grup de dones i nens acompanyats de Maquis cap als mal anomenats camps de refugiats. Argelés era ple, així doncs van seguir cap a Normandia, a Arromanches.

El dolor de l’exili el va compensar amb l’amor que la duresa de la guerra li havia regalat i així allà al camp l’any 41 va néixer la meva mare. La meva àvia joveneta i aquell heroi que les havia ajudat a fugir es van casar dins el camp. Terra sense llei, sense respecte pels drets humans, per tant, va ser un casament no reconegut, però la incertesa de no saber si tornarien a casa, donava validesa a aquell amor.

El que no sabia la iaia és que poc després de néixer la mare podrien tornar a casa i que un cop a Barcelona, aquell home, el pare de la meva mare, tornaria amb la família que havia deixat en la seva fugida de la guerra. Va tornar amb la seva família de debò, dona i fills, i la deixaria sola amb una nena de mesos.

La misèria de la guerra va deixar altres víctimes, dones que com la iaia restaven soles amb criatures i havien de començar de zero a una ciutat, un país que no els havia deixat lloc per reposar la dignitat trencada.

Amb quin dret es creien els soldats quan usaven les nostres àvies per netejar les seves misèries i demostrar que ells, malgrat una batalla perduda, sempre guanyaven? Amb quin dret es creien els nostres homes quan buscant poder satisfer la seva masculinitat i guarir la impotència de la derrota i l’exili jugaven amb els sentiments i l’entrega de dones perdudes a l’últim esglaó de la societat? Aquestes dones de la guerra, de les que gairebé ningú en parla, també han quedat en cunetes de l’oblit.


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 8.900.516 missatges
  • 207.811 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums