Elisenda Rovira

Elisenda Rovira

Més informació

Opinió Elisenda Rovira

D’argelagues i altres herbes de marge

Si algun cop una argelaga t’ha esgarrinxat les cames, et pots fer a la idea de què vol dir comparar una persona amb aquesta planta. Ni bonica com una rosa, ni delicada com una orquídia, que no estem per brocs. Al Vallès profund, la gent aparta com pot aquest arbust punxegut per collir herbes més bones, buscar bolets o arreplegar alguna mora, però les argelagues sempre sobreviuen: tenen l’arrel més tossuda que et puguis imaginar. I així és com la Gemma Ruiz defineix les dones de la seva família en la seva primera novel·la.

Situant-nos entre els camps de Castellterçol i les fàbriques de Sabadell, la periodista furga en els seus orígens per teixir un relat que podria ser el de tantes i tantes dones. Les que es van esllomar al camp i a casa, que van pujar els fills en èpoques d’estretors, que van deixar-se la salut a la indústria tèxtil, que no van tenir més remei que aplicar la màxima de “callar i treballar”, que es van guardar diners, menjar i disgustos a sota el vestit per poder tirar endavant. Dones que podrien ser qualsevol de les nostres àvies. I que ocupen a la història oficial el mateix que un grup de nenes jugant a gomes en un pati d’escola ocupat pel futbol: els marges. Argelagues, farigola o romaní (“herba humil, floreta blava”, que en va dir Tomàs Garcés): herbes de marge. Biografies lluny dels focus, vides a les perifèries del relat oficial.

La novel·la té als fonaments una aposta atrevidíssima per una llengua carregada d’oralitat i d’expressions populars, que moltes hem mamat a casa però que de vegades ens oblidem de reivindicar. Quan allò que sentim als mitjans, a la publicitat i a les xarxes socials és massa vegades –i, encara, si tenim sort- un calc del castellà passat pel traductor automàtic, és un regal obrir un llibre i que parli un català d’una oralitat poc enrevessada, que tira coces a les cotilles normatives sabent perfectament què s’empatolla. La militància lingüística d’un país cosmopolita i d’una llengua amenaçada ha de passar també per recuperar sense vergonyes el parlar de casa, el parlar del poble i el parlar d’abans. El que hi guanyarem no només en vocabulari, sinó sobretot en sintaxi, va molt més enllà dels pronoms febles.

A aquestes alçades, quan Argelagues va per la quinzena edició i la crítica i el públic han estat unànimes en la bona rebuda, ja no cal repetir que és un bon llibre, però sí veure fins on arriba la seva tasca de donar veu a altres protagonistes. En alguna de les moltes crítiques que lloen la novel·la se n’insinuava una possible adaptació teatral, donada la professió de l’autora com a cronista de l’escena barcelonina. Jo trobo, en canvi, que, ara que ens venen Las chicas del cable com l’última revelació espanyola en sèries, si TV3 apostés per adaptar Argelagues li donaria mil voltes. Es tractaria de fer allò que als catalans i les catalanes tant ens agrada –que ens expliquin la nostra història- però des d’una perspectiva molt silenciada i que a aquestes alçades no hi ha excusa per no recuperar. No cal forçar més la màquina amb embolics insubstancials a La Riera si podem fer La memòria dels Cargols en versió feminista.

De moment, però, mentre esperem a veure si les històries de les dones treballadores catalanes del segle XX tindran una traducció teatral o televisiva, el llibre posa un gra de sorra per recuperar-ne la memòria: en algunes edicions es ven acompanyat d’una llibreta perquè els lectors hi recullin les històries de les “argelagues” de la seva família. Una idea brillant.


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat

Novetats

Fòrums

  • 8.806.795 missatges
  • 205.085 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat