Alexandre Figueres

Alexandre Figueres

Més informació

Opinió Alexandre Figueres

El camí que duu de l’esquerra a l’extrema dreta es diu bonisme

Onze milions de vots ha tingut Marine Le Pen. Les xarxes socials van plenes de gent preguntant-se com pot ser que l’extrema dreta, el feixisme, tregui tants milions de vots, sobretot en zones obreres. En què està fallant l’esquerra? Per mi la principal resposta es diu... bonisme.

Però que vol dir això de “bonisme”?? El bonisme és una paraula que encara no recullen ni el DIEC ni el diccionari de la RAE. Per tant, és el poble qui amb el seu ús habitual n’està definint encara el significat, així com els politòlegs. Dins d’aquest darrer grup ja hi ha molts autors que n’han teoritzat. Alguns l’usen com a insult, altres com a element positiu i altres com a simple definició d’un fenomen real dins la política. Jo sóc d’aquest darrer grup. És un fenomen real que a més és nociu per a l’esquerra, que és qui el practica més sovint.

Anem al gra i comencem pel principi: bonisme i ser bo són coses diferents. No té res a veure amb la bondat contraposada a la maldat. Què és doncs? Bonisme és voler actuar conforme a uns valors suposadament bons, però ( i remarco el però) sense entrar a valorar si la solució proposada crea més problemes que no pas en resol. Aquí el grup de politòlegs que l’usa com a insult remarca que això coincideix amb una actitud que pot anomenar-se des d’innocent, a pueril o naïf. I que l’oposat seria la RealPolitik. D’una forma més educada, simplement podríem dir que el bonisme òbvia els anàlisis causa-efecte d’una proposta si aquesta proposta és en favor d'un valor que troba superior i just en si mateix, a la vegada que li nega qualsevol efecte secundari negatiu o el relativitza.

A partir d’això, el bonisme condueix a uns altres defectes, tot i que no sempre intrínsecs, que són els autèntics causants de la fuga de vots des de l’esquerra a l’extrema dreta als barris obrers. Són qüestions en essència d’actitud, però que solen generar molt de rebuig entre molts votants potencialment d’esquerres. Pensem que qui més difusió fa d’aquestes actituds a les xarxes socials i mitjans de comunicació sol ser un ciutadà molt polititzat, que té clar com es defineix ideològicament, així que pel votant no polititzat, el ciutadà que s’autodefineix tant clarament com a “X”, és el referent de la ideologia “X”, especialment quan en veuen diversos defensant el mateix. Aquest ciutadà polititzat i clarament identificat amb una ideologia, però que pateix de bonisme, té aquests defectes:

El primerés el tancament del debat en paràmetres molt pobres. I per mi és el més important de tots. Com que l’objectiu perseguit és moralment superior (per la seva bondat intrínseca), es tendeix a negar el debat sobre els possibles efectes nocius d’una proposta o a debatre sobre la mateixa fora de certs paràmetres que el propi bonista estableix. Fora d’aquests paràmetres, qui obre el debat és automàticament titllat de feixista, racista, masclista, i en general qualsevol isme contrari. Però la realitat és que molt probablement la postura de qui qüestiona quelcom no arriba realment a merèixer aquests qualificatius. Si una persona, que és d’esquerres però no massa polititzada, en voler debatre o matissar alguna postura bonista amb la que discrepa és automàticament titllat, per exemple, de feixista, què acaba fent? Doncs normalitzar el feixisme i votar feixisme. “Si l’esquerra és aquesta gent que em diu feixista per pensar això, i aquesta mateixa gent li diu feixista a la Le Pen, la Le Pen és dels meus”. Lògic, oi?

La nova extrema dreta és molt llesta aprofitant aquest fenomen d’autoexpuslió de votants per part de l’esquerra, i l’esquerra bonista molt poc intel·ligent en no adonar-se que és la primera en normalitzar allò que diu combatre, primer per la banalització de certes paraules (feixisme, racisme, imperialisme...) i segon per la seva intolerància a certs debats.

El segonés ser més “anti” que “pro”. És un altre gran defecte de l’esquerra bonista. Es antiracista, antifeixista, antiliberal, antiglobalització, antisexista, antimilitarista... Detecta ràpid el mal, però li costa definir un model sòlid alternatiu. Això fa que la gent percebi que realment no es dóna resposta als seus problemes i que a sobre, per sistema, és nega els problemes que aquest “anti” pot provocar, com ara ser antimilitarista, sense matisos. De fet el bonisme creu que tots els problemes poden ser resolts a través del diàleg, la solidaritat i la tolerància. Per mi aquesta visió és errònia, i de fet, per la majoria de la societat també i provoca una fuga brutal de vots. Això fa que la majoria de la societat no sigui dialogant, solidària i tolerant? No, simplement no pensa que amb això sempre sigui suficient o no siguin els únics valors que han de prevaldre. A més, i insisteixo que els votants se n’adonen, veuen aliances estranyes o defenses numantines de coses que per ideologia no s’haurien de defensar, i això és culpa d’un pensament que deriva en un pensament en cascada a partir del primer “anti”. Per exemple: “si sóc anticapitalista, i els USA el màxim expotent territorial i polític del capitalisme, sóc anti USA, i per tant, tot allò que combati els USA té la meva simpatia o la meva justificació, encara que ideològicament no deuria de poder-ho justificar mai. Tanmateix si algú diu 'Els països àrabs són' l'acusaré de generalitzar”.

Això, benvolguda lectora i benvolgut lector, té un efecte desbandada en molta part de la població, que podria compartir una crítica als USA, però no per això la defensa o justificació sistemàtica de qualsevol rival seu. I això sol sumar-s’hi una cosa que explico al punt sis, que és l’excés d’autoculpa que en certs casos frega l’autoodi. Una doble vara de mesurar que també he fet sortir a l’exemple. Un excés d’eurocentrisme a la inversa. Critiquem l’eurocentrisme en tot menys a l’hora de repartir culpes, on tot és culpa nostra. D’això n’alerta el magnífic filòsof Zizek.

El tercer és la simplificació. Encara que sembli contradictori atesa la quantitat de neologismes que genera l’esquerra com ara "cisheteropatriarcal" per definir situacions concretes, l’esquerra bonista tendeix a simplificar els problemes i els mals socials en grans masses ideològiques a la vegada que usa aquests neologismes. Això també ho fa la dreta, barroerament. El problema és que quan el votant veu que ambdues postures (dreta i esquerra) simplifiquen, pot arribar a veure menys perills per a ell en la proposta de la dreta (encertadament o no és un altre tema)perquè la dreta usa un llenguatge més simple mentre que amb el de l’esquerra es mareja. No ser simple no és contradictori amb usar un llenguatge simple.

El quart són les prioritats. L’esquerra bonista tracta tots els temes, com ha de ser, però sovint fa campanyes i es dóna a conèixer més per cert fets que la gent, podent-hi estar d’acord o no, considera més irrellevants per la seva vida diària. A risc de rebre una puja de crítiques, posaré d’exemple l’ús del femení en el llenguatge o moltes altres qüestions que tot i que comparteixi, entenc i s’ha d’entendre que no són la prioritat de la classe obrera. A més això condueix a la paròdia hippie de l’esquerra per part de la gent poc ideologitzada o conscienciada socialment. El bonisme també podria anomenar-se postureig. Això és el que per mi fa que tants i tants obrers votin dreta. I compte, quan afirmo això no estic dient d’abandonar cap lluita! Totes, feminisme, obrerisme, ecologisme, etc... han d’estar presents! Quan dic les prioritats, vull dir les prioritats dins de cada un d’aquests ismes, no entre els ismes en si. Per exemple, dins el que he comentat abans del llenguatge femení, no es tracta de no fer discurs feminista, si no de centrar-se més en la violència de gènere o en la igualtat salarial real, la conciliació de la vida laboral i familiar... que en el gènere del llenguatge. I això ho explicaré millor al final de l’article.

El cinquè és la correcció política. El llenguatge no ofensiu és una prioritat pel bonista. I no està malament, però a vegades aquesta limitació del llenguatge per no ofendre crea una mena de neollengua (vegis 1984) que limita l’anàlisi dels fets, i en qualsevol cas, ha tingut unes filles precioses que ha adoptat l’extrema dreta (la post veritat) i el liberalisme(la societat líquida) a la vegada que fa de paraigües a grups que es diuen de nova esquerra i en realitat no són més un retràs social, com els grups antivacunes i altres grups paracientífics. I de nou la paradoxa: aquest llenguatge no ofensiu s’esfuma en un no res quan el bonista debat amb algú que li qüestiona una postura, encara que sigui des d’una visió ideològica molt propera.

Un bon exemple dels punts quart i cinquè me l’ha proporcionada una vinyeta humorística publicada al Racó Català recentment.

El sisè és un excés d’autocrítica i sentiment de culpa. A vegades frega l’autoodi i el fa ser molt més crític amb les pròpies societats que amb les externes, cosa que també genera rebuig perquè genera contradiccions. No m’hi estendré perquè això dóna per un llibre sencer.

El votant realment premiaria anàlisis concrets per a situacions concretes amb respostes concretes sense dogmes previs. Però això és molt difícil de congeniar amb els defectes anteriors.

Existeixen alternatives al bonisme dins l’esquerra que no sigui l’esquerra capitalitzada, la mateixa que ha cedit tant i tant en matèria econòmica que ha provocat aquesta situació de desempara entre els obrers? Sí. Com a mostra, les idees d’en Zizek, un filòsof eslovè que malgrat ser molt d'esquerres no és gens bonista i de fet és un gran crític d’aquesta actitud.

En posaré un exemple. Ja que es diu que a França un dels valors més forts de l’extrema dreta i que més vots li aporta és el tema d’acolliment de refugiats, veiem que en diu l’esquerra bonista: “Tots som iguals, tots som persones, tothom té dret a buscar refugi aquí”. I au. I ja. I si matises, ets o un racista o un insensible o un egoista. La possibilitat de ser un analista que es basa en dades i fets reals al marge de les idees no es contempla. Que diu en canvi l’esquerra no bonista que defensa Zizek? Diu  “No dic que no venguin, si no que hi hagi un pla organitzat previ. El meu enemic no és la militarització, és el capital”. “L’eurocentrisme s’ ha acabat, estic fart de que davant qualsevol cosa que passi, Europa en tingui la culpa. El capitalisme ja no ens necessita: està a Xina, a Rússia, el que em fa sospitar que l’etern matrimoni entre capitalisme i democràcia acabarà” i “No, no som iguals que la gent que ve dels països àrabs. Som molt diferents! Molt! I això és evident que pot dur conflictes culturals que cal planificar i abordar prèviament. I què? És que només s’ha d’ajudar al que és igual i per això diem que tots som iguals? No, no ho som, i tot i així, els hem d’acollir. Aquesta és la vertadera solidaritat, no la impostura de certa esquerra”.

Oi que és molt diferent? Oi que no és el mateix apel·lar a la solidaritat des de la planificació i l’acceptació de més problemes a resoldre que un simple “hem d’acollir perquè som iguals i si no ets un feixista fill de puta”?

Quan l'esquerra parli així de clar, assumint realitats incòmodes, assumint la complexitat del que vol, assumint el repte i explicant pros i contres, no venent discursos sobre temes que simplifiquen tant com l'extrema dreta però que el votant ni reconeix com reals, aleshores l'esquerra guanyarem de nou.

Plantejar les coses sense correcció política i sense barreres o paràmetres preestablerts permet a la gent expressar els seus dubtes i debatre obertament solucions. En el cas contrari, si se'l titlla de racista en el moment que expressa cap mena de dubte. .. que fa? Acaba votant als racistes de debò. Si ataquem els nostres (i no cal que pensin en tot igual per ser ideològicament dels nostres), buscaran refugi en els altres.

De fet, i aquí me’n vaig una mica del tema, les fronteres són una idea necessària per les esquerres, i obviar-les i defensar la lliure circulació de persones sense control una mesura liberal. Hi va haver un moment que hi va haver "contagi" del liberalisme a certa esquerra. És aquesta manca d’unitat i coherència el que genera unes contradiccions que molts cops també fan defugir una part del votant d’esquerra més obrer, que el que busca és un grup o estat protector i se sent indefens no sols davant la desregularització econòmica si no també la social (i no parlo de temes de llibertat individual, si no de planificació).

Si ets dels que et preguntes perquè molts obrers voten extrema dreta, o et preguntes perquè no s'identifiquen amb l'esquerra o inclús fent-ho, no la voten, o et preguntes perquè això passa a tot Europa, siguin països en crisis o no... La resposta és aquesta: l’extrema correcció política, les fortes campanyes per problemes secundaris pel votant i dèbils campanyes en allò que realment els preocupa o la negació a veure/debatre efectes adversos a les propostes que es fan, o estar més preocupat de no ofendre cap col·lectiu que a fer un anàlisi concret de fets concrets amb respostes concretes, poden ser les causes.

Això és el bonisme. La versió política del postureig de les xarxes socials.


En canvi, es poden defensar els mateixos valors clàssics de l’esquerra com solidaritat, igualtat social, justícia, democràcia, i tot i així, no caure ens els errors de plantejament que ens espanten la clientela.

Pregunta al lector: es tracta d'anar a la contra de tot el que diu l'extrema dreta (de nou, el predomini de l'anti...) o es tracta de ser honestos i veure en què l'estan encertant perquè la classe obrera els voti a ells? Doncs en la meva humil opinió, encerten en captar l’estat anímic i sentimental del votant. La nova dreta populista, quan s’ha proposat guanyar, ho ha fet rebaixant plantejaments. Dels exabruptes antisemites de Le Pen pare, a un missatge més suau de Le Pen filla. El missatge de fons és el mateix. Les propostes immediates i sobretot el llenguatge, un altre. Això fa més fàcil l’apropament de la classe obrera al mateix. I un cop tenen el poder, treuen les urpes. Hitler va aplicar aquest mateix model. Va tenir un discurs inicial duríssim, el va rebaixar, va obtenir el poder i aleshores va recuperar una acció política corresponent al discurs inicial.

Això és molt perillós. D’onze milions de francesos que han votat Le Pen, penso que ni l'1% d’ells deuen ser realment feixistes o racistes.

I nosaltres? Nosaltres, com a esquerra, no hem de donar la mateixa solució que l'extrema dreta, però potser en certs anàlisis (no en les solucions) el poble creu que són més certs els seus (i en algun cas, per què no podria ser així?). Un exemple: la por a semblar racista de l’esquerra condiciona tots els anàlisis que es fan del fenomen de bandes al nostre país. Aquest prisma ens tanca l'objectivitat. Encara que plantegem solucions diferents, si no fem un anàlisis més acurat d’un problema per por estètica ens equivoquem de solució i les urnes ens castiguen.

D’altra banda, en unes eleccions no es fa sols un debat d’idees com a les tertúlies de TV. Es tria un govern! Estem triant entre si governa la dreta o l’esquerra! La dreta populista juga a rebaixar el seu missatge per un cop governi aplicar-lo en la seva màxima esplendor (com deia, vegis la diferència discursiva entre Le Pen pare i Le Pen filla i els resultats electorals d’un i altre).

L’esquerra no ha de rebaixar plantejaments, al contrari, l’esquerra light ha caducat com un iogurt. El que ha de rebaixar és el seu bonisme. Ja he explicat abans que era això. Si assumim, vist els resultats de les eleccions que hi van havent a diferents països europeus i a Amèrica, que la meitat de la població obrera coincideix amb nosaltres, l’esquerra, en un model de protecció social i de crítica al model de capitalisme, i que a la vegada altres valors no els té en el mateix ordre de prioritats que la nova esquerra, tenim dues opcions: o els mirem de convèncer, o ens adaptem al moment. Per suposat, mirar de convèncer s’ha de fer sempre. Però si et falten tres mesos per les eleccions i no te n’has sortit, què prefereixes? Que aquesta massa obrera voti feixista o que voti esquerra? Si l’únic que hem de fer és rebaixar les actituds bonistes, tant sacrifici és? Entenc que per certa gent sí, però per la majoria hauria de ser possible. Només són actituds, no idees fonamentals.

Fer-se la pregunta de perquè això està passant i no voler moure ni un mil·límetre els actuals esquemes és no voler veure la resposta al meu entendre. Per cert, he dit ja que m’agrada molt un tal Zizek?


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat
Publicitat

Novetats

Fòrums

  • 8.967.854 missatges
  • 210.210 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums