Diana Coromines

Diana Coromines

Més informació

Opinió Diana Coromines

Volem transparència de debò: la dels arxius

Quan falta poc més d’un mes per celebrar el primer aniversari de l’entrada en vigor de la nova llei 19/2014 de Transparència, en la qual tants ciutadans confiem com un dels instruments imprescindibles per lluitar contra la corrupció, és moment de fer balanç. Quins passos s’han fet, en aquests primers mesos d’aplicació de la llei? És evident que n'hi ha hagut de significatius, o com a mínim s’han anat resolent incògnites que fa un any eren preocupants. Un d’ells és la coordinació i la relació fluïda que en aquests mesos s’ha anat travant i consolidant entre els tres òrgans principals que han de gestionar les peticions de dret d’accés a la informació pública: l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades (APDCAT), la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP) i la Comissió Nacional d’Accés, Avaluació i Tria Documental (CNAATD). Aquesta darrera és la comissió que durant vint anys s’ha encarregat d'anar establint una sèrie de criteris de gestió de la documentació i de regulació del dret d'accés que segueixen els estàndards de qualitat internacionals i que són aplicables a totes les administracions catalanes. Hi va haver un moment que semblava que tota aquesta expertesa es volia llançar per la borda, aïllant la CNAATD de la nova comissió de Dret d’Accés, integrada només per juristes (en contra del que estableix la mateixa llei, per cert). Però finalment la coordinació s'ha aconseguit i la participació dels arxivers en l'objectiu tan important d'assolir la transparència garantint als ciutadans un bon accés a la informació pública està assegurada.

Aquest i altres esculls s’han superat, i a més, tot apunta que a la propera designació dels membres de la comissió s’incorporarà un arxiver (tal com estableix la llei, d’altra banda); sembla, doncs que els nostres polítics van entenent el rol central que han d’ocupar els arxius en la gestió de la transparència ben entesa. Perquè el cas és que, un cop hem emprès, tots plegats, el camí de la lluita contra la corrupció (amb un endarreriment manifest respecte dels països més avançats, que fa temps que van iniciar aquesta lluita), ara som de ple en la moda de la «transparència» en el sentit més paradoxal i pervers del terme. Ens trobem que aquest mot s'empra fins a l'embafament, i que els portals de la transparència i els codis de bones pràctiques proliferen i es presenten com si fossin la garantia última que una administració és definitivament transparent: ja no cal patir més perquè ha esdevingut, per art de màgia del portal o del codi en qüestió, immune a les males pràctiques.

Tots aquests portals donen resposta a la publicitat activa, que també és necessària, però que per si sola no significa res. L'exemple paradigmàtic és el de l'Ajuntament Sabadell: dos anys abans que esclatés el cas Mercuri, havia rebut un important premi de Transparència Internacional). Si darrere dels aparadors, d’aquests front offices (tal com s'anomena en argot arxivístic) que fan tan goig, no hi ha un sistema d’arxius sòlid i ben integrat, la transparència esdevé una enganyifa. Ser transparent (transparent de debò) vol dir tenir un sistema de gestió documental que segueixi els estàndards internacionals, que garanteixi que totes les administracions tracten de manera metòdica i homogènia cada document que generen, garantint-ne l'autenticitat al cent per cent: des del moment en què es crea fins al final del procés, en què es decideix eliminar-lo o conservar-lo perquè els ciutadans que ho desitgin puguin consultar-lo quan s'escaigui per tal de controlar la tasca que fa una administració pública.

D'uns anys ençà hem començat un canvi de paradigma, de bracet d'aquest procés de construcció d’un nou estat que volem que sigui lliure i que ja estem començant a construir, i que tots volem que sigui més just, més transparent i on la corrupció tendeixi a zero. En això sembla que hi estem tots d'acord, i la gent del carrer comencem a estar mobilitzats; hem crescut, hem madurat i no volem que ens prenguin més el pèl. Ara cal, doncs, fer un pas més en aquest procés de maduració, i enfocar bé l'objectiu. Cada vegada som més els ciutadans que no ens empassem la pseudotransparència «de portals»: hem començat la casa per la teulada, i ara ens hem de dedicar als fonaments.

I què són, els fonaments? Uns back offices (és a dir, uns arxius) molt sòlids de porta endins, molt ben endreçats i interconnectats, tal com tenen els països líders en transparència com Noruega, Finlàndia, Suècia, Dinamarca, Austràlia, Nova Zelanda... Països on, quan fas una petició de dret d'accés a una administració et responen amb rapidesa i eficàcia, seguint un protocol molt ben establert; països on et lliuren dossiers que inclouen documents originals (tiquets, factures, correus electrònics, documents de control intern) i no pas un refregit fet a corre-cuita i expressament per a l'ocasió, i encara lliurat amb reticències. Per arribar fins a aquest nivell de gestió documental nòrdic, que permet al ciutadà controlar de debò tota la tasca dels seus governants, calen tres coses: voluntat política, recursos i, sobretot, un correcte encaix de l’estructura arxivística en tota l’administració, de manera que aquesta estructura sigui transversal i hi hagi una autoritat i unes directrius ben clares de metodologia, de disseny de procediments i d'avaluació, un lideratge en el qual el paper dels arxivers és fonamental: per això, en els països que són referència en transparència ‐que són també els que tenen una estructura arxivística robusta i homogènia‐ els Arxius Nacionals són una autèntica autoritat i la seva tasca abraça tots els àmbits de l’administració.

He dit que calen tres coses, però de fet totes tres es redueixen a la primera: voluntat política. Voluntat política que es tradueixi en implementar aquest encaix tot escoltant els arxivers, i en una inversió potent perquè totes les administracions, entitats, etc. afectats per la llei puguin desenvolupar adequadament el seu sistema de gestió documental. Sabem que la situació financera de la Generalitat és extremament dolenta, però cal prioritzar aquesta inversió, perquè té un rèdit assegurat. Perquè allò que perdem invertint-hi, ho guanyarem després amb escreix. Perquè quan tinguem una estructura arxivística pròpia del primer món (cosa que no dubto que aconseguirem), s'evitarà que una part important dels recursos que són de tots s'esfumin en casos de malversació de fons públics, apropiació indeguda, etc.; tot això sí, que no ens ho podem permetre. Qui s'hi pot negar a invertir en el millor tallafocs contra la corrupció?

Però a més de la voluntat política, perquè tot això sigui realitat falta un altre element imprescindible: cal que els ciutadans fem pressió des de baix, cal que exigim, ens manifestem, pressionem els nostres polítics. Perquè els grans canvis, en la història, mai no s'han fet de dalt a baix, sinó de baix a dalt; és sempre a partir de la força bottom-up que els polítics acaben recollint la voluntat de la gent.

La important jornada que es va celebrar abans d'ahir («Assolir la transparència: a qui pertoca?»), organitzada per l'Associació d'Arxivers de Catalunya, va posar de manifest que aquestes dues dinàmiques complementàries comencen a agafar força. Els polítics comencen a escoltar els arxivers, i els ciutadans comencem a abandonar la intuïció que ens ha caracteritzat en la primera etapa d'aquesta presa de consciència col·lectiva que hem de posar fi a la corrupció tant sí com no. Perquè com més cultiva la mobilització i el compromís, més atent es torna el ciutadà, i allò que fins ara era una «lluita contra la corrupció» inconcreta i una mica altisonant, va deixant el camp de l'abstracció per passar a ser una demanda real i tangible: volem una bona estructura arxivística, perquè els arxius són el gran pilar de la transparència i l'enemic número u de la corrupció. No són pas els polítics ‐que al cap i a la fi són humans‐ l'enemic número u de la corrupció. L'home, quan és a prop del poder tendeix a abusar-ne; l'únic que l'en dissuadeix és l'existència d'una sèrie mecanismes que actuen com a cordó sanitari, i que una societat acorda establir perquè arriba a la conclusió que tothom hi surt guanyant (i perquè els més perjudicats per la corrupció sistèmica s'hi rebel·len en contra, és clar). I si no, que ho preguntin als danesos, que fa 150 anys tenien una administració pública corrupta de dalt abaix.

Ara ens toca el torn a nosaltres i no hi ha marxa enrere. És hora de demanar als nostres polítics que no inverteixin més en portals. Que inverteixin en arxius. Que tan aviat com sigui possible es creï una Direcció General d'Arxius i Gestió Documental des d'on el Sistema d'Arxius de Catalunya tingui autoritat i capacitat d’actuació transversal, i on hi hagi mecanismes d'auditoria a diversos nivells i des d'instàncies diferents. Els tres polítics de l'àmbit de la transparència que el dia 25 van participar a la jornada «Assolir la transparència: a qui pertoca?», Jordi Foz (Secretari de Transparència i Govern Obert de la Generalitat), Joan Anton Llinares (director de l'Oficina de Transparència de l'Ajuntament de Barcelona) i Michael Donaldson (coordinador de l'àrea de Bon Govern de la Federació de Municipis de Catalunya) hi estan d’acord: tots hi sortirem guanyant. Què podria impedir, doncs, que s’avancés en aquesta direcció? Que la ciutadania no estiguéssim a l'alçada de les circumstàncies. Per tant, enfoquem bé l'objectiu i organitzem-nos. Exigim als nostres polítics que posin tot l'esforç i el màxim de recursos en la Transparència de debò. Repetim-ho sense parar, fins que aconseguim una estructura arxivística digna d'una societat moderna, compromesa i responsable, on els recursos que són de tots no desapareixen per culpa d'uns back offices mal gestionats o inexistents sinó que s'inverteixen en un Estat del benestar sòlid, que el ciutadà contribueix a bastir controlant de manera eficaç la tasca dels polítics.

Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat

Novetats

Fòrums

  • 8.806.790 missatges
  • 205.085 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat