Aitor Carrera

Aitor Carrera

Més informació

Opinió Aitor Carrera

L'occità o la urgència d'actuar

Sovint ho oblidem, però el Principat de Catalunya no només té una llengua territorial i pròpia, sinó dues. La primera i més important, òbviament, és el català. La segona, amb una força demogràfica i una extensió geogràfica molt inferiors, l'occità. Ben mirat, aquest oblit potser s'explica per les xifres. Tot i ser la varietat tradicional del terç sud de l'Estat francès, on encara és parlat com a mínim per centenars de milers de persones, a casa nostra l'occità només és la llengua d'una de les més de quaranta comarques que té actualment el país, que representa amb prou feines el 0,1% de la població. Potser per això, quan es discuteix sobre els rangs d'oficialitat de les llengües en un hipotètic futur estat català al Principat, l'occità ocupa regularment una posició subalterna i se'n despatxa la condició amb més o menys facilitat, a manera d'apèndix, molt sovint sense haver fet un examen profund d'allò que seria desitjable o fins necessari per fer viure aquesta llengua. Segons la proposta de torn --ara que en corren tantes--, se'n dissenyen nivells diferents de reconeixement, que poden ser superiors o inferiors a la situació actual, en què l'occità és oficial --si més no, sobre el paper-- al conjunt del Principat d'ençà de 2006 (malgrat que un 45% de la població encara no ho sàpiga). Algunes d'aquestes propostes fins i tot renuncien a determinats progressos que s'han produït d'ençà dels anys vuitanta en els textos legislatius. D'aquesta manera, deixen d'utilitzar el terme occità com a subjecte sintàctic de la frase (tal com figura en el darrer Estatut de 2006) per usar un altre cop aranès o fins i tot el perillós sintagma llengua aranesa, que trobàvem en disposicions oficials anteriors ja superades. Diguem-ho pel que pugui ser: tot i que la denominació aranès és popular i no implica necessàriament cap mena de secessionisme lingüístic, convindrem que occità no només és el nom comunament acceptat per al conjunt de la llengua sinó que, arribat el cas, ens pot estalviar un cert nombre de problemes.

Què n'hem de fer, de l'occità? Ja hem vist que no tothom té clara la resposta. N'hi ha que, posant-hi dosis de fantasia, l'han vist fins i tot retrunyint en la megafonia dels transports públics de la Barcelona del futur. D'altres que van proposar que fos present en totes les butlletes del 9N en tant que llengua oficial del país. Però el cas és que, més enllà del paper que pugui jugar fora de la Vall d'Aran (on, en tot cas, cal garantir uns drets individuals de la minoria occitanòfona abans que cap altra cosa), la prioritat absoluta de tota iniciativa que s'hi refereixi hauria de ser la següent: tornar-ne a fer la llengua habitual al seu territori. 

Ben aviat s'ha de fer públic l'anàlisi de les dades araneses de l'Enquesta d'Usos Lingüístics de la Població-2013. Però si fem un cop d'ull a les informacions ja publicades, ens adonarem ràpidament que la situació de la llengua d'oc a la Vall d'Aran és molt delicada. Aquell any, els que asseguraven que l'occità era la seua llengua inicial o d'identificació exclusiva es trobaven entre el 20 i el 22% de la població aranesa. Els que certificaven usar-lo habitualment se situaven per sota del 18%, als quals caldria afegir un 3,8% més que l'utilitzaria combinat amb altres varietats. Amb un univers de 8.167 persones (més grans de 15 anys), aquelles quantitats representen una mica menys de dos milers de persones. Si ho comparem amb les dades de les enquestes anteriors (cosa no sempre prudent, perquè hi ha unes quantes diferències metodològiques), constatarem que segurament ens trobem davant de les pitjors xifres d'ençà que disposem d'estudis, és a dir d'ençà de 1986 (any de publicació de Realitat lingüística a la Vall d'Aran, de Teresa Climent, que contenia dades de 1984). Dit d'una altra manera: a principis dels anys vuitanta del segle passat, hi havia unes tres mil persones de més de cinc anys que usaven habitualment l'occità; i l'any 2013 la població de més de quinze anys que deia que era la seua llengua habitual --sense combinar-la amb altres varietats-- sumava només un miler i mig de persones. A aquest miler i mig, com dèiem més amunt, li podríem afegir aquells tres-centes individus que l'usarien al costat d'altres llengües. Tot i la prudència necessària a què fèiem referència fa un moment, la patacada sembla prou evident. 

Si ens fixem en l'altre costat de la moneda, l'espanyol és usat per un sector de la població que va del 44% (llengua inicial) al 55% (llengua habitual) dels aranesos. Augmenta registres en els darrers anys (un 17% com a llengua habitual entre 2008 i 2013!). Es nodreix de la davallada de les varietats lingüístiques no oficials i d'altres combinacions de llengües (que tenen un cert pes en el context aranès). I, en definitiva, és hegemònic en tota mena de contextos. Tot sol, s'enfila al 40% dels usos a la llar o amb els veïns. Supera aquesta xifra al petit comerç. Arriba al 45% de les interaccions a les entitats financeres, al 50% al gran comerç i al 55% amb el personal sanitari, per posar només alguns exemples. L'occità, en canvi, presenta xifres residuals d'ús exclusiu en alguns d'aquests àmbits. Amb els veïns i els amics assoleix respectivament el 8,7% i el 5,3%. Només si tenim en compte les combinacions amb altres llengües, s'arriba a situar en un 25% de les comunicacions domèstiques i en un 40% de les converses amb els amics o els veïns. Però bé: tothom sap que en aquestes situacions heterogènies no és fàcil de mesurar quantitativament el pes real de cada varietat. De fet, el millor registre de l'occità és dóna a l'administració local (un dels àmbits en què segurament s'han dut a terme algunes accions de promoció i de visibilitat amb un cert impacte). Usat de manera exclusiva, hi arriba al 21%, xifra a la qual caldria sumar un 17% de combinacions amb català i castellà. Allí mateix, però, la llengua estatal ja hi té un 41% només en l'ús únic i, per tant, la seua hegemonia hi torna a ser evident. 

Si en tot plegat hi ha alguna nota positiva, són les competències en occità de la població. En bona part gràcies a l'acció de l'escola, el nombre total dels que l'entenen (gairebé 7.000 en la mostra de l'EULP-2013), el poden parlar (uns 4.700), llegir (més de 5.000) o escriure (quasi 3.000) ha augmentat notablement en els darrers trenta anys. Per tant, cau pel seu propi pes que hi ha un divorci entre els coneixements d'occità --que també caldria avaluar qualitativament, per cert-- i l'ús social. Fins i tot sense haver-hi hagut un trencament en la transmissió generacional com la que ha patit la llengua a l'Estat francès (hi ha xifres que assenyalen un ús una mica superior amb els fills que amb els pares, tot i que globalment els índexs són inferiors als de 2008 i l'ús de l'aranès baixa tan bon punt un dels progenitors no ha nascut a la Vall d'Aran), l'única generació en què l'occità és lleugerament majoritari en percentatge són els més grans de 65 anys (on la proporció de gent nascuda fora de la comarca hi és menor que en altres franges d'edat), que no són precisament els que tenen més habilitats per llegir o escriure la llengua. 

Com hem arribat fins aquí? L'explicació més ràpida i més simple és la gran transformació socioeconòmica i demogràfica de les darreres dècades, amb una terciarització del país que salta a la vista, un hotel per cada noranta habitants i, per exemple, més de 350 habitatges iniciats cada any durant el punt àlgid de la recent època d'expansió immobiliària. Els nascuts a la Vall d'Aran han passat de ser el 60% de la població aranesa l'any 1981 a poc més del 36% el 2013. A mitjans dels anys noranta, ja representaven menys de la meitat de la població (davant dels altres estatals, que ascendien gairebé al 50%), i entre 2001 i 2008 van arribar a la Vall d'Aran dues mil persones de fora de l'Estat que es van sumar a les vuit mil que ja hi havia. Això vol dir que hem d'atribuir els mals de l'aranès a la immigració? Massa senzill. La feble situació de l'occità no s'ha d'atribuir simplement als canvis en la composició de la població, sinó sobretot a l'absència o --sent generosos-- a la ineficàcia de les accions de política i planificació lingüístiques destinades a promoure l'ús de la llengua i a permetre que la població nouvinguda també pogués fer-se-la seua, perquè esdevingués un element identificador i cohesionador col·lectiu de tots els aranesos. Malauradament, el determinisme demogràfic ha estat l'excusa perfecta per no abordar aquesta qüestió i per cobrir determinades --diguem-ne benèvolament-- insuficiències en la promoció de l'occità. 

Admetem-ho: la legalitat espanyola potser sí que és un sostre per a la protecció de l'occità a la Vall d'Aran. En el context jurídic i polític actual, resulta inimaginable un règim lingüístic en què l'occità --o el català-- es beneficiés de l'aplicació d'un principi de territorialitat lingüística com el que funciona en llocs tan coneguts com Suïssa o Bèlgica. Però al mateix temps cal reconèixer que potser no s'ha fet tot el que caldria si prenem com a referència les lleis actuals. Si agafem la Llei de l'occità, aranès a l'Aran, aprovada l'any 2010, advertirem de seguida una sèrie de mesures de promoció que encara no han estat convenientment implementades (algunes de les quals, per cert, es podien haver aplicat fins i tot abans d'aquell any i d'aquella llei). Allí es fa referència, per exemple, a la producció d'emissions de ràdio i de televisió en occità per a la Vall d'Aran, emissions que ara mateix continuen sent ridícules (article 19.1); a la presència de "obres" en aranès als mitjans (19.5; recordem que la Llei de Política Lingüística de 1998 parlava de quotes en la "música cantada", en l'article 26.5); a la recepció de programes en llengua occitana d'altres zones del domini lingüístic, recepció avui inexistent (19.6); a la llengua com a element important en les llicències dels mitjans audiovisuals (cosa que ja figurava, un altre cop, en la Llei de Política Lingüística de 1998); a la promoció de l'occità en la premsa difosa a la Vall d'Aran, on sovint té encara un caràcter testimonial, purament institucional o directament folklòric (article 20); a les competències del Conselh Generau en matèria de retolació de les carreteres (11.5) o als mecanismes de promoció de la visibilitat pública de l'occità en els comerços (23.4), on ocupa a vegades posicions quasi antropològiques; a la possibilitat de concedir reduccions o ajudes, o fins i tot de signar convenis amb empreses i entitats, per promoure l'ús de la llengua (23.5); o, encara, a la facultat d'establir acords amb altres territoris occitans que tinguin repercussions (socio)lingüístiques, cosa que no sembla que encara hagi passat (24). Si deixem de banda la --comparativament-- veloç creació d'una Acadèmia (el "caràcter acadèmic" de la qual donaria ara mateix per escriure un llibre), qualsevol s'adonarà que queda molt camí per recórrer fins i tot únicament amb les lleis actuals, cosa que tampoc no ens ha de servir d'excusa per no fer-ne d'altres de millors, evidentment. Ras i curt: és indiscutible que una varietat minoritzada necessita una protecció legal. Però també ho és que aquesta protecció legal necessita anar acompanyada de mesures que tinguin un impacte real en la societat. No oblidem, per altra banda, que amb un pes demogràfic tan feble al sud de la frontera, determinades iniciatives de promoció i difusió de l'occità no es poden dur a terme de manera aïllada. L'abandonament de la insularitat aranesa i la reconnexió amb l'altre costat de la duana, i especialment amb el teixit cultural occitanista que mira de fer viure la llengua, són més necessaris que mai. Potser caldria assumir-ho si és que hi ha cap intenció de canviar les coses. 
 

Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.238.523 missatges
  • 219.044 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat