Marcel Pich

Marcel Pich

Més informació

Opinió Marcel Pich

Hi ha condemnes que són un orgull

8 mesos de presó i 240 euros de multa. Regal de tardor amb dos anys de retard. Dos mallorquins al servei de la bona gent. Dos mallorquins entre tants en un col·lapse de dignitat, després de la primavera mallorquina. Dos activistes detinguts en la vaga general del 14 de novembre del 2012; dos més entre les dotzenes arreu dels Països Catalans. A la comissaria de l’Escorxador de Palma, la nostra convicció no cabia a la cel·la. Fora, centenars de persones llur grandesa mai cabrà a un article. Amenaces de mort. Tanmateix –i permeteu-me el tòpic mai no mataran unes idees. Obligació al nudisme. Tanmateix, les armes no les amagam sota la roba. Hores d’avorriment, sense ulleres ni cordons a les sabates. Entrepans poc calòrics, matalassos bruts. Un jutge de guàrdia desgastat interrogant-nos sobre pedres i paraigües que mai ocuparen les nostres motxilles. Guixant sobre un paper amb l’escut d’Espanya, aconseguíem la nostra llibertat. Tanmateix, sabem que la llibertat no va de signatures. Un dia després, pagats pel PP amb els doblers de tots, Àngela Seguí i Pedro Aguiló, vomitant. Periodisme provincià, locucions amb bilis, mecanografies monocrom. Narrant mentides amb els doblers de totes; aquells doblers que mai figuraran a cap expedient amb els nostres noms. Acusats de desordre públic, lesions i atemptat a l’autoritat. El desordre, el causà la policia espanyola. Les lesions les patirem moltes de les persones convocades aquell matí en el piquet unitari anticapitalista; alguns a l’hospital amb punts de sutura al cap, per cops de porra. L’atemptat, contra les classes populars per defensar els drets de la bona gent d’aquesta terra. La gent que fa feina, la que en cerca, la que migra per aconseguir-ne, les persones en situació precàries, les que estudien. I així un llarg etcètera de centenars de milers; de l’exèrcit de bones persones indeturable que armam dia rere dia, mani rere mani, assemblea rere assemblea. La nostra gent. Els 4 anys de presó que Fiscalia demana no són la insígnia de la por i ho saben. Són la màxima expressió del sistema judicial del todo atado y bien atado. Del teatre per a les colònies de la mediterrània, l’illa de la calma allà on habiten 30.000 sospitosos d’haver col·laborat amb els atemptats de Palmanova.

I llavors Biel Majoral, Delfí Mulet, Mateu Xurí, Maribel Servera, Tomeu Martí, Tonina Siquier, David Pujol i tants d’altres amics i amigues congregades a can Alcover traduïren la ràbia en alegria i sempenta. Molta gent no entenia res fins que ho entengué tot. Benvinguts al postfranquisme, benvingudes al compromís. Som aquí, amb vosaltres. Cada mal que ens vulguin seran cent companyes més. Posarem música i lletra, farem més càlida la victòria. No oblideu que si som aquí és perquè estam guanyant.

Jutjats, el 6 de novembre del 2014, no per corrupció política, no per comptes B, no per estafa. Amb desenes d’ànimes fent tremolar l’avinguda d’Alemanya un dematí de dijous, i robant qualque somriure al simpàtic segurata de les dependències judicials. Diversos individus del Cuerpo Nacional de Policia, entre ells el nostre estimat cap d’antiavalots, de cuerpopresente. 36 anys en el càrrec i innumerables detencions. 36 anys en el càrrec i molt poca vergonya. 36, l’any de l’horror. La seva presència, ho veiem ara, no era pas per atemorir-nos sinó per atemorir el jutge. Els seus testimonis, uniformats fins les neurones. Els nostres: un jubilat, dos periodistes i un vídeo. Vestits amb els parracs de la certesa i la bonhomia. El nostre estil contra el seu mal càlcul. La nostra paraula contra les seves mentides. Els meus 70kg i 1,74cm d’alçada contra els 115kg i 1,92 d’alçada. Escuts romputs, llavis trencats, artells sagnant, baixes laborals, iode, potades voladores, pedres voladores, paraigües voladors; crits, insults, qualque ¡a por ellos!. La seva estratègia: dividir-se per intentar dividir-nos. Ni així saberen donar una versió igual i coherent. Sortim tal com entram: puny alçat i amb la dignitat per bandera. L'única vergonya que sentim és la de pagar els imposts que sostenen els escenaris d’aquesta comèdia.

Dues setmanes després, al mateix temps que la premsa, ens assabentam que la mà negra ha dictat sentència. Càrrega sistèmica en la baixada del teló: absoldre’ns hagués suposat evidenciar que de les clavegueres en surten mentides. Entre la literatura balancejant del document, cites simpàtiques: kale borroka. Se’ns absol de desordre públic perquè s’entén que desordre públic és cremar un caixer a Iruña i això ja és competència de tribunals més llefiscosos. No sé si hem de donar les gràcies. Abans d’acabar aquest any, hem apel·lat. Han encetat una guerra i no tenim previst perdre, després de vàries batalles guanyades.

Hi ha imputacions, acusacions i mentides proporcionals a la dignitat que volen posar en constricció. Hi ha sentències que són orgull. Sí, érem allà. I hi tornaríem a ser. Hi tornarem a ser. Mil vegades. No som culpables, ni innocents; no picarem d’aquest ham per molt que siguem peixos petits. Som dos mallorquins entre tants, fidels a nosaltres mateixos. Fidels a la vaga general.  

Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat
Publicitat

Novetats

Fòrums

  • 8.985.921 missatges
  • 210.838 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums