Atenció: Aquest fil té més d'un any d'antiguitat, i els seus continguts podrien haver quedar obsolets.

Fòrum

Poemes patriòtics catalans

Pitu8.044 13 267
Quin és el vostre poema preferit de la literatura catalana que exalti la llengua, la pàtria o nació catalana, la idiosincràsia catalana...? N' heu escrit mai cap?

Respostes

Configuració
  • bismutina4.187 12 503
    Ara mateix, de Martí i Pol, el típic.

    I Cançó Futura, de Joan Salvat-Papasseït:


    Guerra la guerra, fem-nos soldats: 
    serà la terra pels catalans. 


    Gent de Castella, deixeu-nos pas! 


    Feu-vos enrera la host vilana. 
    La mar és nostra! La granca ufana 
    que l'estol passa. 
       La malvestat 
    s'és feta eixorca si som triomfants: 
    serà la terra pels catalans. 


    Duem estrella i penó barrat, 
    guerra la guerra! 
       L'ardit es bat 
    per una engruna dolça de pau: 
    si perd l?engruna vol llibertat. 
    Serà la terra pels catalans. 


    Gent castellana, l'allau no us val! 



  • Pitu8.044 13 267


     
    La meva signatura és un fragment del poema d' Àngel Guimerà "Himne a la nostra parla":

     
    Catalunya i València,
    Mallorca i Rosselló,
    les branques són d'un arbre
    que al món no té parió.
    Són d'una pàtria sola
    des de la creació.
    La  nostra parla és una
    i és un nostre braó.
    Tenim un mar que és nostre
    que el mar ningú ens el pren,
    La terra, quina toia,
    avui i eternament!
    El sol ens besa l'ànima
    i ens fa la sang bullent.
    Primer surt per nosaltres,
    després se'n va a ponent.
    Nobles i grans com fórem
    els món ens hi veurà.
    Volem records d'enrera,
    més endavant marxar.
    On són les races lliures
    la nostra hi anirà
    i al poble que badalli,
    el nostre esclafarà.
    Germans de Catalunya,
    germans del Rosselló,
    de València i Mallorca,
    som terra de saó.
    Un temps amb sang regada,
    demà, no ho sabem, no!
    Cridem en nostra parla:
    Visca nostra nació.
  • Centsan687 12
    N'hi ha uns quants que m'agraden.

    Un de molt popular va ser La Santa Espina, de fet una sardana amb lletra d'Àngel Guimerà i música d'Enric Morera. Ja va ser prohibida per Primo de Rivera i durant la  República va esdevenir molt popular.

    Som i serem gent catalana
    tant si és vol com si no es vol,
    que no hi ha terra més ufana
    sota la capa del sol.


    Déu va passar-hi en primavera,
    i tot cantava al seu pas.
    Canta la terra encara entera,
    i canta que cantaràs.


    Canta l'ocell, lo riu, la planta,
    canten la lluna i el sol.
    Tot treballant la dona canta,
    i canta al peu del bressol.


    I canta a dintre de la terra
    el passat jamai passat,
    i jorns i nits, de serra en serra,
    com tot canta al Montserrat.


    Som i serem gent catalana
    tant si es vol com si no es vol,
    que no hi ha terra més ufana
    sota la capa del sol.

  • conreria2.305 12 765
    Hi ha un llibre anomenat Poesies Patriòtiques Catalanes que està molt bé.
  • Roget5.566 12 387
    Aquest m'agrada força 

           Ara mateix 

     

    Ara mateix enfilo aquesta agulla

    amb el fil d'un propòsit que no dic

    i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

    que anunciaven taumaturgs insignes

    no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

    De res a poc, i sempre amb vent de cara,

    quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

    I som on som; més val saber-ho i dir-ho

    i assentar els peus en terra i proclamar-nos

    hereus d'un temps de dubtes i renúncies

    en què els sorolls ofeguen les paraules

    i amb molts miralls mig estrafem la vida.

    De res no ens val l'enyor o la complanta,

    ni el toc de displicent malenconia

    que ens posem per jersei o per corbata

    quan sortim al carrer. Tenim a penes

    el que tenim i prou: l'espai d'història

    concreta que ens pertoca, i un minúscul

    territori per viure-la. Posem-nos

    dempeus altra vegada i que se senti

    la veu de tots solemnement i clara.

    Cridem qui som i que tothom ho escolti.

    I en acabat, que cadascú es vesteixi

    com bonament li plagui, i via fora!,

    que tot està per fer i tot és possible.

     

                Miquel Martí i Pol


    • Centsan687 12
      No hi ha un grup que es diu Aramateix?

      • Roget5.566 12 387
        si, l'ultim grup del titot 
        • què volen aquesta gent?1.881 13 875
          Doncs ara que dieu això, també musiquen un altre poema d'el mateix autor:

          Quatre banderes.

          P.d. ho posaria però no sé què passa que no em deixa copar-pegar.

          • Roget5.566 12 387

            LES QUATRE BANDERES 
             


            Tenia quatre banderes, 
            tres les vaig perdre en combat; 
            La bandera que fa quatre l'he desada en un calaix. 
            No la'n trauré fins que bufi 
            ben fort el vent de llevant 
            i s'endugui aquest mal aire 
            que ens toca de respirar. 
            Tenia quatre banderes , 
            tres les vaig perdre en combat. 


            Tenia un jardí amb tres arbres, 
            un mal vent me'ls ha esfullat. 
            Amb el jardí ple de fulles 
            no fa de bon caminar. 
            El mal vent encara bufa; 
            Jo no em canso d'esperar: 
            Per cada fulla caiguda 
            als arbres hi neix un tany. 
            Tenia un jardí amb tres arbres, 
            un mal vent me'ls ha esfullat. 


            De dos amors que tenia 
            l'un en terra, l'altre en mar, 
            el de terra l'empresonen, 
            l'altre viu exiliat . 
            Jo ni ploro pel de terra 
            ni em lamento pel de mar. 
            Plor i laments de què serveixen? 
            Gent que lluiti és el que cal. 
            De dos amors que tenia, 
            l'un en terra , l'altre en mar. 


            Tinc una llengua tan viva 
            com les més vives que hi ha. 
            Si quan parlo s'esparveren, 
            jo que sí, em poso a cantar. 
            Canto i canto i cantaria 
            si pogués més fort i clar. 
            Quan les cançons fossin pedres, 
            vinga fones i al combat! 
            Tinc una llengua tan viva 
            com les més vives que hi ha. 

            Amors, arbres i banderes 
            són mots de bon recordar. 
            Qui n'aprèn la cantarella 
            mai més no l'oblidarà. 
            Si de cas no l'heu apresa 
            no us canseu de preguntar, 
            que si els mots són com la pluja 
            la terra som tots plegats. 
            Amors, arbres i banderes 
            són mots de bon recordar.

            Aquest també és molt bó!
            PS: per pegar prement Ctrl + V t'hauria de deixar

    • lilanna753 12
      M'encanta...
    • bismutina4.187 12 503
      Aquesta és, simplement, suprema!
  • FiuFiu1.946 12 855
    Dolça Catalunya
    pàtria del meu cor
    que quan de tu s'allunya
    d'enyorança es mor.

    M'encantaaaaa
    • a poc a poc9.496 11 227👍 52
      Oh si, l'emigrant. Sempre que la sento cantar, acavo plorant.



      Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
                     blanc Pirineu,
      marges i rius, ermita al cel suspesa,
                     per sempre adéu!
      Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
                     cantau, cantau;
      jo dic plorant a boscos i riberes:
                     adéu-siau!


                                 II


      ¿On trobaré tos sanitosos climes,
                     ton cel daurat?,
      mes ai, mes ai!, ¿on trobaré tes cimes,
                     bell Montserrat?
      Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
                     ta hermosa Seu,
      ni eixos turons, joiells de la corona
                     que et posà Déu.


                                 III

      Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,
                     no us veuré més!
      Oh, si al fossar on jau ma dolça mare
                     jo el llit tingués!
      Oh mariners, el vent que me?n desterra,
                     que em fa sofrir!
      Estic malalt, mes ai!, torneu-me a terra,
                     que hi vull morir!
       
  • FiuFiu1.946 12 855
    Per veure bé Catalunya,
    Jaume I d'Aragó
    pujà al cim de Sant Geroni
    a l'hora en què hi surt el sol;
    quin pedestal per l'estatua!
    pel gegant, quin mirador!
    La àligues que hi niaven
    al capdamunt, li fan lloc;
    sols lo cel miraven elles,
    ell mira la terra i tot;
    que gran li sembla i que hermosa
    l'estimada del seu cor.

                          Jacint Verdaguer
  • El_Xueta6.666 13 320

    La Puntaire.



    És la terra més galana que en el món hi ha

    Catalunya de la plana fins a l'Empordà.

    Un paradís en semblen sos conreus

    va des de l'Ebre als Pirineus.


     

    Un dia els angelets del cel, es van voler alegrar

    i fent rotlle una sardana varen puntejar.

    I al veure'ls va dir Nostre Senyor

    això és la dansa del bell amor.


     

    I buscant una terra noble on poder-la fer ballar

    en el cor del nostre poble per sempre la va deixar.

    I el ressó d'aquesta sardana li farà saber a tothom

    que la terra catalana és la millor que hi ha al món.





    Au! Doncs, fills de Catalunya, doneu-vos les mans

    i ben units com a germans

    tant en temps de pau com en la guerra

    des del mar fins a la serra

    enlairem els nostres cants.




    I si algú com l'estranger francès va voler ahir

    les nostres llars vol envair

    el rebrem ardits en so de guerra

    i sabrà que aquesta terra defensem fins a morir.




    .

    .




    AUTORS: J.M. Bello / Lluís Badosa

  • FiuFiu1.946 12 855
    La pàtria

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
    dels núvols e del cel, de lluny vos distingia,
    per lo repòs etern, per lo color més blau.
    Adéu tu, vel montseny, que des ton alt palau,
    com guarda vigilant de boira e neu,
    guaites per un forat la tomba del jueu,
    e al mig del mar la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors,
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també la so de tos torrents,
    com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
    Més, arrecat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d'arbre migrat a terres apartades,
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m'haja tret una enganyosa sort,
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent ni la mia orella,
    ni desperta en mon pit un generós record?
    En va a mon dolç país en ales jo em transport,
    e veig del LLobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina,
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,
    que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d'aquells forts que atacaren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
    Muira, muira l'ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l'accent nadiu, no plora,
    que en pensaren sos llars, no es consum ni s'enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

    En llemosí sonà lo meu primer vagit,
    quan el mugro matern la dolça llet bevia;
    en llemosí al Senyor pregava cada dia,
    e cànties llemosins somiava cada nit.
    Si quan em trobo sol, parl amb mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten més raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
    que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
    Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.

                                                     Bonaventura Carles Aribau

  • Centsan687 12

    Els Segadors

    (versió antiga popular)


    Catalunya, comtat gran,
    qui t'ha vist tan rica i plena!
    Ara el rei Nostre Senyor
    declarada ens te la guerra.

    Segueu arran!
    Segueu arran,
    que la palla va cara!
    Segueu arran! 

    Lo gran comte d'Olivars
    sempre li burxa l'orella:
    -Ara es hora, nostre rei,
    ara es hora que fem guerra.- 

    Contra tots els catalans,
    ja veieu quina n'han feta:
    seguiren viles i llocs
    fins al lloc de Riu d'Arenes; 

    n'han cremat un sagrat lloc,
    que Santa Coloma es deia;
    cremen albes i casulles,
    i caporals i patenes,
    i el Santíssim Sagrament,
    alabat sia per sempre. 

    Mataren un sacerdot,
    mentre que la missa deia;
    mataren un cavaller,
    a la porta de l'església,
    en Lluís de Furrià,
    i els àngels li fan gran festa.

    Lo pa que no era blanc
    deien que era massa negre:
    el donaven als cavalls
    sols per assolar la terra. 

    Del vi que no era bo,
    n'engegaven les aixetes,
    el tiraven pels carrers
    sols per regar la terra. 

    A presencia dels parents
    deshonraven les donzelles.
    Ne donen part al Virrei,
    del mal que aquells soldats feien: 

    -Llicència els he donat jo,
    molta més se'n poden prendre.-

    Sentint resposta semblant,
    enarboren la bandera;
    a la plaça de Sant Jaume,
    n´hi foren les dependències. 

    A vista de tot això
    s'és avalotat la terra:
    comencen de llevar gent
    i enarborar les banderes. 

    Entraren a Barcelona
    mil persones forasteres;
    entren com a segadors,
    com érem en temps de sega.

    De tres guàrdies que n'hi ha,
    ja n'han morta la primera;
    ne mataren al Virrei,
    a l'entrant de la galera;
    mataren els diputats
    i els jutges de l'Audiència. 

    Aneu alerta, catalans;
    catalans, aneu alerta:
    mireu que aixís ho faran,
    quan seran en vostres terres. 

    Anaren a la presó:
    donen llibertat als presos.
    El bisbe els va beneir
    Amb la ma dreta i l'esquerra: 

    -On es vostre capità?
    On és vostre bandera?-
    Varen treure el bon Jesús
    Tot cobert amb un vel negre: 

    -Llicència els he donat jo,
    molta més se'n poden prendre.-

    Sentint resposta semblant,
    enarboren la bandera;
    a la plaça de Sant Jaume,
    n´hi foren les dependències. 

    A vista de tot això
    s'és avalotat la terra:
    comencen de llevar gent
    i enarborar les banderes. 

    Entraren a Barcelona
    mil persones forasteres;
    entren com a segadors,
    com érem en temps de sega.

    De tres guàrdies que n'hi ha,
    ja n'han morta la primera;
    ne mataren al Virrei,
    a l'entrant de la galera;
    mataren els diputats
    i els jutges de l'Audiència. 

    Aneu alerta, catalans;
    catalans, aneu alerta:
    mireu que aixís ho faran,
    quan seran en vostres terres. 

    Anaren a la presó:
    donen llibertat als presos.
    El bisbe els va beneir
    Amb la ma dreta i l'esquerra: 

    -On es vostre capità?
    On és vostre bandera?-
    Varen treure el bon Jesús
    Tot cobert amb un vel negre: 

    -Aquí és nostre capità,
    aquesta es nostre bandera.-
    A les armes catalans,
    Que ens ha declarat la guerra! 

    Segueu arran!
    Segueu arran,
    que la palla va cara!
    Segueu arran!

  • Ilerget2.319 13 762👍 49
    Cançó dels patriotes

    Patriotes fills
    de lluitadors d'antiga estirp,
    companys i amics,
    "desperta ferro!" és el crit.

    Ja han tornat els soldats
    amb la falç a colps
    per una terra independent.

    Ja han tornat els soldats catalans
    al front d'un vell poble resistent.


    Sang d'antics maulets,


    contra botxins i botiflers
    sempre combatents,


    a mort si fos menester.



    Ni presons, ni dolors, ni honors faran
    malbé la lluita armada ací,
    Ni espanyols, ni del nord,
    invasors, podran trencar el nostre camí.


    Almogàvers són, que no volem cap més senyor
    cada nació, serà dels treballadors
    De valent, lluitarem
    i veurem, el triomf
    d'un poble fort que reixerà.
    O potser, morirem i farem llavor
    als Països Catalans.

    =====

    Ara, per mi el més emotiu és de llarg el jurament a la bandera pels soldats de l'Exèrcit Català. De pell de gallina:


    Soldats de l'Exèrcit català!

    Estem en el moment més solemne i més sagrat per nosaltres. Des de fa dos segles, cap moment com el present havia arribat a Catalunya. Gràcies al nostre gest, avui flota de nou sota el nostre cel la bandera roja i daurada que hem heretat dels nostres avantpassats, vençuda, però tenyida de la sang que vessaren generosament i heròicament en la defensa de les nostres perdudes llibertats.

    Contempleu-la, la nostra bandera!. Es el símbol de tantes coses que estimem i ens costen tan cares!. En els seus colors, cadascú de vosaltres descobrirà el color del seu ideal polític, religiós i social, per més avançat que sigui.

    La nostra bandera representa la continuitat de la nostra Història, l'encarnació triomfant del nostre honor, de la nostra dignitat i del nostre coratge, el gest puixant i digne de la nostra voluntat.

    Per la integritat de la nostra raça, per la glòria del nostre partit, pel recomençament de la nostra història, per tots els atributs i obligacions de la nostra ànima, per la garantia del nostre honor, per l'esperit indomable de la nostra voluntat de catalans i d'homes.

    Ens conjurem, en aquest moment històric i solemne, de no tenir altre desig, davant de la nostra bandera de les quatre barres roges i l'estel solitari, de mantenir-la hissada tant temps com resti una gota de sang en les nostres venes i de no abandonar-la, més que per a que ens serveixi de mortalla.

    Aixequeu, amb mi, el braç i el front, i en un silenci ple de menaces, digueu dins del vostre cor;
    Jurem lluitar per Catalunya i la seva bandera!
    Jurem venjar els nostres germans morts per ella!
    Jurem morir, també, si és necessari generosament amb la il.lusió i l'esperança de fer reviure Catalunya i. amb ella, l'ànima immortal d'aquells que han mort per la Pàtria!
  • què volen aquesta gent?1.881 13 875
    ASSUMIRÀS la veu d'un poble,
    i serà la veu del teu poble,
    i seràs, per a sempre, poble,
    i patiràs, i esperaràs,
    i aniràs sempre entre la pols,
    et seguirà una polseguera.
    I tindràs fam i tindràs set,
    no podràs escriure els poemes
    i callaràs tota la nit
    mentre dormen les teues gents,
    i tu sols estaràs despert,
    i tu estaràs despert per tots.
    No t'han parit per a dormir:
    et pariren per a vetlar
    en la llarga nit del teu poble.
    Tu seràs la paraula viva,
    la paraula viva i amarga.
    Ja no existiran les paraules,
    sinó l'home assumint la pena
    del seu poble, i és un silenci.
    Deixaràs de comptar les síl.labes,
    de fer-te el nus de la corbata:
    seràs un poble, caminant
    entre una amarga polseguera,
    vida amunt i nacions amunt,
    una enaltida condició.
    No tot serà, però, silenci.
    Car dirà la paraula justa,
    la diràs en el moment just.
    No diràs la teua paraula
    amb voluntat d'antologia,
    car la diràs honestament,
    iradament, sense pensar
    en ninguna posteritat,
    com no siga la del teu poble.
    Potser et maten o potser
    se'n riguen, potser et delaten;
    tot això són banalitats.
    Allò que val és la consciència
    de no ser res si no s'és poble.
    I tu, greument, has escollit.
    Després del teu silenci estricte,
    camines decididament.

    De Vicent Andrés Estellés, m'encanta, explica el que deuriem de fer tots per el nostre poble.
  • llamp48.400 17 10👍 11.991
    La llengua trossejada.

    No la recordo gaire bé.

    Una dona a qui li prohibeix un capità espanyol (posem que parlo de 1714) fins que li talla amb la espasa.

    I al final diu que el fill que du al ventre té un cor que batega, que batega en català.

    Si algú la té que la posi sisplau.
    • llamp48.400 17 10👍 11.991

      LA LLENGUA TROSSEJADA

      Amb un escamot de tropa

      n?és vingut un capità;

      un home en tota la vila

      ben segur no trobarà.

       

      Vells i nois per nostra terra,

      lluiten valents molt temps fa;

      les dones, tot fent desfiles,

      no paren de cantar.

       

      La cançó no l?entén gaire,

      no l?entén el capità:

      nerò li escou la tornada

      que fins el fa tramudar.

       

      No puc més- diu al corneta-

      tot seguit ja pots cridar

      que ventaré una mordaça

      al qui canti en català.

       

      Les dones senten la crida

      i se?n posen a cantar

      per cada carrer que passa

      un cor se sent esclatar.

       

      En oir tantes cantúries

      perd el seny el capità;

      empaita una probre dona

      que , estranyada se?l mirà.

       

      La dona s?atura i canta,

      canta àrdida en català

      bufetada que li?n dóna

      no li fa pas gens callar.

       

      Dins de la boca, amb quimera,

      un drapot li fa posar:

      els llavis encara es mouen,

      es mouen en català.

       

      Allavors li clou els llavis,

      posant-li a sobre la mà;

      mes encara els ulls li parlen,

      li parlen en català.

       

      Li lleva el drap de la boca

      i amb el sabre se n?hi va;

      deix la llengua trossejada,

      que mai més no podrà cantar.

       

      El fill que du en ses entranyes

      la que ja no pot parlar,

      dins el ventre de sa mare

      ja glateix en català.

      Frederic Rahola i Trèmols

  • __7754__12.808 13
    Que extrany que encara cap person de l'EI hagi posat la de Catalunya de Pere Quart. Potser és que relacionen el poema amb Inadaptats quan en realitat és d'en Pere Quart. Santa ignorància... En fi, aquí teniu colla de garrulos.

    Sola, malalta, esparracada, muda,
    Un altre cop, encara jove, esclava.
    La volta de ton cel, com sempre blava,
    Sostre de tes presons esdevinguda.

    Ara et retreu ton somni de vençuda
    Que no vas ésser, com et pertocava,
    Escometent tos enemics prou brava,
    Emparant ton honor gaire tossuda.

    Neta et veuràs de tos pecats un dia
    Per tanta sang i tanta llunyania,
    Per la vergonya i per l´enyor dels teus.

    Com saba pacient sota l´escorça,
    Més pura revindrà l´antiga força
    Que ja es desvetlla d´amagat dels déus

    P.D. Poema escrit el 39, un cop acabada la guerra.


  • M.M.P.353 11

    Ai, adéu, Ciutat de Vic.

    Bé en mereixes ser cremada:

    n'has fet penja un cavaller.

    El més noble de la Plana.

     

    Diuen a Bac que baixi,

    que un seu amic el demana.

    Tan prompte com va ésser baix,

    fortament l'agarrotaven.

     

    No em maten per ser traïdor

    ni tampoc per ésser cap lladre,

    sinó perquè he volgut dir:

    que visqui sempre la Pàtria.

  • pirinenc19.068 13 79👍 1

    Canigó del mestre Verdaguer
     
     
    És del Cadí la serralada enorme
    ciclòpic mur en forma de muntanya
    que serva el terraplè de la Cerdanya
    per on lo Segre va enfondint son llit
     
    (...)
     
    Aquest poema que parla també dels monestirs de Sant Martí de Canigó i de Sant Miquel de Cuixà al Conflent, és una obra mestra de la renaixença.
  • nosferatu1.933 12 858👍 140

    Per mi un dels millors i que ha inspirat a un bon grapat de bons catalanistes, tal com cita el patriota Josep M. Murià al seu llibre Vivències d'un separatista, és el poema Lestombes flamejants, de Ventura Gassol.
     
    LES TOMBES FLAMEJANTS
     
    Fou una pàtria. Va morir tan bella,
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.
     
    Tan a la vora de la mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit oïa
    com li anaven desvetllant el cor.
     
    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremí una veu novella el cant dels cants:
     
    -Foc nou, baixa del cel i torna a pendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    o Pàtria de les tombes flamejants!
  • mvpmvpcat1 11
    LO PI DE LES TRES BRANQUES
    Per on baixa el Llobregat
    dels Pirineus a la plana,
    don Guillem de Mont-rodon
    a trenc de dia davalla,
    voltat de comtes i ducs
    en ufanosa colcada.
    De l'alta sella en l'arçó,
    sobre arabesca gualdrapa,
    seu en Jaume nostre rei;
    no du més corona encara
    que la de son cabell d'or
    que algun àngel li ha deixada.
    Lo tenia presoner
    Narbona dins sa muralla:
    al vencedor de Muret
    Mont-rodon lo demanava;
    Monfort no l'hi vol donar,
    per gendre diu que se'l guarda.
    Quan lo sant Pare en té esment,
    que a corre-cuita, li mana,
    torne son rei a Aragó
    i al Pirineu la seva àliga.

    Catalunya, aixeca el front,
    doble sol avui t'aguaita,
    lo sol que et surt a orient
    i el que t'ix a tramuntana.
    Lo que et surt al Pirineu
    te vol donar una ullada;
    mes, infantó de sis anys,
    no vol ésser vist encara,
    ja el veuran a Lleida prou
    davant la cort catalana.
    Abans d'arribar a Berga
    s'enfilen per la muntanya,
    per entre Estela i Queralt
    de Campllong envers la plana;
    quan són al mig de Campllong
    la nit fosca és arribada.


    Lo Campllong té com un bres
    dues serres per barana,
    per coberta un bosc de pins
    verds tot l'any com l'esmeragda.
    Corona immensa de tots
    és una hermosa pinassa,
    pinetells semblen los pins
    entorn de llur sobirana,
    geganta dels Pirineus
    que per sang té rius de saba.
    Com una torre és son tronc
    que s'esbadia en tres branques
    com tres titans rabassuts
    que sobre els núvols s'abracen,
    per sostenir en lo cel
    una cúpula de rama
    que fa ombra a tot lo pla
    com una nova muntanya.(...)


    En dolça contemplació
    lo sorprèn lo bes de l'alba;
    al bes de l'alba i al seu
    don Jaume se desvetllava;
    -He somiat que era gran
    i d'un bell país monarca,
    d'un bell país com aqueix
    entre la mar i la muntanya.
    Com eix pi meravellós,
    mon regne posà tres branques,
    foren tres regnes en un,
    ma corona els coronava.
    Esbrinant somni tan dolç
    lo sol li dóna a la cara
    i esporuguida a ponent
    la mitja lluna s'amaga.
    Lo somni del rei infant
    lo vell templari l'acaba
    en extàtica oració,
    espill de visió més clara.
    Veu Catalunya la gran
    fer-se més gran i més ampla,
    robant als moros València,
    prenent-los l'Illa Daurada.
    Unides veu a les tres
    com les tres cordes d'una arpa
    com les tres nimfes d'eixa mar,
    d'aqueix jardí les tres Gràcies.
    Mes al veure desvetllar
    lo lligador d'eixa garba,
    profeta, al Conqueridor
    sols li diu eixa paraula:
    -Preguem, que sols Déu és gran,
    los hòmens són ombra vana;
    preguem que sia aqueix pi
    l'arbre sagrat de la pàtria.


    Jacint Verdaguer (1845-1902)
  • Flagell_apanyo5.839 13 361

    Oda a la Pàtria
     
    Quan jo anava per Viladrau,
    et fotia un clau,
    i també per Santa Pau.
     
    Quan anava a Vinarós,
    me la menjaves amb arròs
    i també a Cantonigrós.
     
    Per què no anem a Girona
    i me la menges cosa bona
    i també a Barcelona?
     
    No paro de fer país
    cardant-me catalanes,
    valencianes
    i algún mallorquí.
     
    Si vols fotre un clau bo,
    no deixis de mirar a la lluna,
    és el més maco que pots veure,
    després de ma polla i Catalunya.
     
     
     
    Manel Flagell, encara no mort
     
  • Josep Carles5.948 13 356👍 1.361

    Moltes de les que m'emocionen ja les heu penjat. Però vull destacar una poesia que trobo bellíssima, que em transmet una força, una tenacitat i una vitalitat difícils d'expressar:
     
    El pi de Formentor
     
    Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
    més poderós que el roure, més verd que el taronger,
    conserva de ses fulles l'eterna primavera,
    i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
    com un gegant guerrer.

    No guaita per ses fulles la flor enamorada;
    no va la fontanella ses ombres a besar;
    mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
    i li donà per terra l'esquerpa serralada,
    per font la immensa mar.

    Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
    no canta per ses branques l'aucell que encativam;
    el crit sublim escolta de l'àguila marina,
    o del voltor qui puja sent l'ala gegantina
    remoure son fullam.

    Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
    revincla per les roques sa poderosa rel,
    té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
    i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
    de les amors del cel.

    Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
    domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
    per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
    el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge
    per glòria i per delit.

    Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
    i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
    llavors ell riu i canta més fort que les onades,
    i vencedor espolsa damunt les nuvolades
    sa cabellera real.

    Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
    com a penyora santa duré jo el teu record.
    Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l'altura
    i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
    oh vida! oh noble sort!

    Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
    i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
    Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
    i tes cançons tranquil·les 'niran per la ventada
    com l'au dels temporals.


    Miquel Costa i Llobera
    (Pollença, 1854 - Palma, 1922)
     
  • Kittus3.625 14 565

    Una esperança desfeta,
    una recança infinita.
    I una pàtria tan petita
    que la somnio completa.

     

    Per mi aquesta estrofa és apoteòsica.

  • txevi29.755 11 31👍 923

    Ja la vaig penjar un dia però veig que no hi és aquí, tornem-hi:

     

                                                               ODA A ESPANYA

    Escolta, Espanya – la veu d’un fill
    que et parla en llengua – no castellana.
    Parlo en la llengua que m’ha donat
    la terra aspra:
    en’questa llengua pocs t’han parlat;
    en l’altra, massa.

    T’han parlat massa dels saguntins,
    i dels que per la Pàtria moren.
    Les teves glòries i els teus records,
    records i glòries, només de morts.
    Has viscut trista, Espanya.

    Jo vull parlar-te molt altrament.
    Per què vessar la sang inútil ?
    Dins les venes, vida és sang,
    vida pels d’ara, i pels que vindran.
    La sang
    vessada és mort.

    Massa pensaves en ton honor,
    i massa poc en el teu viure.
    Tràgica, duies a morts els fills,
    te satisfeies d’honres mortals,
    i eren tes festes els funerals,
    oh! trista Espanya!

    Jo he vist els barcos marxar replens
    dels fills que duies a que morissin.
    Somrients marxaven cap a l’atzar,
    i tu cantaves vora del mar
    com una folla.

    On són els barcos? On són els teus fills?
    Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava.
    Tot ho perderes, Espanya, no tens ningú.
    Espanya, Espanya, retorna en tu,
    arrenca el plor de mare!

    Salva’t, oh!, salva’t de tant de mal!
    que el plor et torni fecunda, alegre i viva.
    Pensa en la vida que tens entorn!
    Aixeca el front!
    i
    somriu als set colors que hi ha entre els núvols.

    On ets, Espanya?, no et veig enlloc.
    No sents la meva veu atronadora?
    No entens aquesta llengua que et parla entre perills?
    Has desaprès d’entendre an els teus fills?
    Adéu, Espanya!

                                                                 Joan Maragall (1898)

     

  • wik16.372 16 106👍 3

    poema visual

  • __24379__1.955 9

    Exaltació de la Pàtria o la Nació????Això és feixisme!!!!!!

  • __24381__5.381 9

    Jo tinc un llibre que es diu Poesies Patriòtiques Catalanes, d'un amic que me'l va deixar i no me l'ha demanat, molt maco en surten moltes.

  • enricmm15.651 10 118👍 4.940

    Però per favor pengeu el mític Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau d'una puta vegada, que aquest fil ja fot quatre anys que existeix.

     

    ODA A LA PÀTRIA

     

    A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;
    O serras desiguals, que allí en la patria mia
    Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
    Per lo repos etrern, per lo color mes blau.

    Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
    Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
    Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
    E al mitg del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors,
    Com coneixer pogués lo front de mos parents;
    Coneixia també lo só de los torrents
    Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.

    Mes arrancat després per fals perseguidors
    Ja no conech ni sent com en millors vegadas:
    Axi d´arbre migrat á terras apartadas
    Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.

    ¿ Qué val que m´haja tret una enganyosa sort
    A veurer de mes prop las torres de Castella,
    Si l´cant dels trovadors no sent la mia orella,
    Ni desperta en mon pit un generos recort ?

    En va á mon dels pais en als jo m´trasport,
    E veig del Llobregat la platja serpentina;
    Que fora de cantar en llengua llemosina
    No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.

    Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis
    Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys,
    La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
    Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.

    Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis
    Per estranya regió l´accent natiu, no plora;
    Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,
    Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.

    En llemosí soná lo meu primer vagit,
    Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
    En llemosí al Senyor pregaba cada dia,
    E cántichs llemosins somiaba cada nit.

    Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
    En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
    E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
    Puix surten mas rahons del centre de mon pit.


    Bonaventura Carles Aribau (24 d'agost de 1833)

     

    Considerat per molts el tret de sortida de la renaixença i, de certa manera, també el nacionalisme català.


Publicitat

Fòrums

  • 9.175.456 missatges
  • 216.780 temes
Fixa la barra dreta
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums

Fils
més votats

Accedeix als fils més votats
Publicitat