Atenció: Aquest fil té més d'un any d'antiguitat, i els seus continguts podrien haver quedar obsolets.

Fòrum

Antoni Malaret, un nom per a la Biblioteca, però el tripartit es fa el suec

Júlia EI1.058 13
Alenar;02 Feb, 2006

Antoni Malaret, un nom per a la Biblioteca, però el tripartit es fa el suec

http://alenar.blocat.com/

 

Sant Just Desvern — Enviat per cotlliure @ 01:57

Ara farà tres anys, vam demanar públicament que la nova Biblioteca fos batejada amb el nom de l’Antoni Malaret. La petició es va fer durant l’acte d’homenatge que el poble de Sant Just Desvern va retre a l’Antonet. Un acte organitzat per la societat civil, ja que pel l’entorn institucional aquest personatge és incòmode.

Van venir les eleccions municipals i el tripartit va tornar a monopolitzar de nou el govern del municipi, però aquest cop la regidoria de cultura restaria en mans d'ERC. Quan feia un mes que va prendre càrrec, el nou regidor em va rebre en una visita oficial a l’Ajuntament i li vaig comentar que el poble estava en deute amb l’Antonet i que una part important de la població veuria amb bons ulls que la Biblioteca portés el seu nom. I també li vaig remarcar que si no es feia, el veïnat novament s’organitzaria de la mateixa manera que ho va fer per l’acte d’homenatge, en el que no va intervenir el govern municipal. Em va contestar que s’ho apuntava a l’agenda.

Han passat més de dos anys de l’entrevista i a hores d’ara no em vist cap moviment en la nostra direcció. Tot al contrari, observem que el govern municipal només vol retre homenatge aquells que són de la seva corda, lluitadors antifranquistes i republicans, amb tot els meus respectes per aquestes persones, però aquelles que s’han caracteritzat per la lluita independentista els intenta marginar, però amb Sant Just s’equivoca, ja que els dos millors alcaldes que ha tingut la població han estat independentistes i això vol dir alguna cosa. Recordem al Daniel Cardona i a l'Antonet Malaret, oblidats i marginats pel tripartit.

Com sembla que es fan el suec, haurem de sortir al carrer perquè la Biblioteca de Sant Just Desvern porti el nom d’Antoni Malaret.

Qui era l’Antonet? Aqui teniu una part de l’escrit que vaig fer per la revista local La Vall de Verç, dies després de la seva mort, ara farà cinc anys.

L’home de la boina, com era conegut en el seu partit, el Front Nacional de Catalunya (FNC), no va renunciar mai a la seva ideologia independentista. La seva tasca i el seu compromís per la nació catalana fou reconeguda amb el lliurament de la Creu de Sant Jordi. Una distinció que portava amb orgull.

Com recorda un del seus companys de partit, Robert Surroca, a l’AVUI (18-9-01). "Amb motiu del seu 75 aniversari, el president de la Generalitat M. H. Jordi Pujol va enviar una adhesió on, referint-se ell deia: Persones com Antoni Malaret han fet possible que Catalunya recuperi el seu sentiment nacional, són aquella gent que no deserta, que no plega, que no abandona. Que ha treballat i lluitat pel seu país, pel seu poble, per la seva pàtria..." Jordi Pujol, quan ve al nostre poble, ens recorda les seves reunions clandestines amb la gent del FNC als garrofers de Can Micalitus.

Independentista de socarrel, l’Antonet no va abandonar mai als companys que com ell havien patit la repressió franquista i més tard, la d’un govern espanyol "democràtic" que no ha resolt encara la problemàtica nacional, ni a Galícia, ni a Euskadi ni als Països Catalans. Sempre estava al costat dels repressaliats, fent tot el possible pel seu alliberament i/o que poguessin tornar de l’exili.

Un líder carismàtic.Tot i que era una persona de consens, obert al diàleg i accessible a tothom, havia criticat, en el alguns dels seus escrits, a companys del seu partit que havien pres la via autonòmica. I és que, l’Antonet no era una persona políticament correcte, per què deia i escrivia allò que li dictava el cor, fent moltes vegades de portaveu de l’opinió del veïnat i això no agradava sempre al govern municipal, ni a molts polítics. Però, l’Antonet era un líder carismàtic, per això la seva opinió era respectada. Un líder que s’ha format dia a dia amb la seva dedicació quasi total en portar endavant nombroses iniciatives i participant activament en entitats locals, molt especialment a l’Ateneu, com a soci i com a secretari en diverses juntes.

Va promoure un ambient participatiu.Darrerament, com a veí no entenia ni comprenia algunes actuacions municipals. Des de l’oposició com a independent en les llistes de Convergència i Unió i després, des de fora de l’Ajuntament havia escrit: "aquest govern municipal no escolta a les minories... " Fent referència al govern tripartit que ha governa el nostre municipi.

I és que durant la seva tasca d’Alcalde, coneixedor molt bé del tarannà del nostre poble i de la maquinaria municipal, havia estat funcionari i admirador d’en Daniel Cardona, del qual es considerava hereu, va obrir la casa consistorial a tot el poble. En els diversos consells populars municipals, els protagonistes sempre eren el veïnat i les entitats. Si llegiu les actes d’aquelles reunions i les cròniques municipals recollides en aquesta revista us adonareu de l’ambient participatiu que l’Antonet va saber canalitzar.

Li preocupava molt el bon estat de les infrastructures del poble. El 90% de mesures, que va prendre com alcalde en El programa d’Urgències o Programa de 100 dies, anaven destinades a millorar l’aspecte del municipi. Recordem una de molt popular, promoure una campanya per escombrar les voravies, perquè cada veí escombri el seu tros.

El manteniment dels jardins, dels carrers i en definitiva de l’aspecte exterior del municipi el tenia sempre preocupat. Una dèria que l’ha seguit tots aquests anys. Amb la seva dona es recorria dia a dia el municipi observant pedra a pedra tots el raconets del poble que l’havia vist néixer. Passejades amb nombroses aturades, ja que sempre trobàvem a algú per petar la xarradeta.

Afany per recuperar la memòria històrica. Santjustencs com l’Antonet no sortiran als llibres de la Història Oficial, ja que aquesta la escriuen els guanyadors, i la nació catalana encara és una nació per normalitzar. Ell era conscient d’això en relació a molts lluitadors del nostre poble, per això el seu afany en recuperar la memòria històrica. Em comentava molt sovint, si no ho fem nosaltres qui ho farà? I ho comparava amb la qüestió lingüística, si nosaltres no parlem en la nostra llengua, qui la parlarà? I apa, prenia la màquina d’escriure i començava a ordenar els seus pensaments, vivències... Recordant a persones, anècdotes...

El buit que ens ha deixat, no el podem omplir, però el seu record ens ha d’animar a continuar la seva tasca. L’Antonet i la seva generació van recollir el testimoni del Daniel Cardona. Nosaltres, hem de prendre el de l’Antonet, és el millor homenatge que li podem fer. Si no ho fem nosaltres, qui ho farà Antonet !!!

Biografia recollida en el seu llibre Sant Just Desvern. Aproximació a quaranta anys de vida local (1939-1979).Antoni Malaret i Amigó va néixer l'any 1917. Fou alumne de l'escola catalana de l'Ateneu Santjustenc i de ben jove ingressà com a funcionari a l'Ajuntament presidit per Daniel Cardona i Civit. L'any 1937 és incorporal a les files de l'exèrcit republicà i ascendit a sergent per mèrits de guerra per la seva participació en les operacions militars que culminaren amb l'ocupació de la ciutat de Terol. Acabada la Guerra Civil (1936-1939) és detingut, empresonat i sotmès a consell sumaríssim de guerra del qual en surt exculpat; però no és admès en la seva anterior ocupació municipal. Mobilitzada la quinta de 1938, fa el servei militar a Orense i en ser llicenciat reingressa a l'Ajuntament de Sant Just Desvern, on exerceix durant dos anys com a secretari habilitat. El 1952 inicia, amb el seu germà Rafael Malaret i Amigó, un negoci de construcció i promoció immobiliària fins a l'any 1982 en que, per dificultats econòmiques i laborals, cessa d'aquestes activitats.

Ha format part - sempre com a secretari de diverses juntes directives de l'Ateneu de Sant Just Desvern, i va participar activament en la commemoració del 30é aniversari de la fundació de l'entitat (1918-1948) i en la celebració del 50é aniversari, l'any 1968. Ha estat un dels iniciadors de la Setmana de l'Ateneu durant l'octubre de 1970 com a punt de partida de les anuals Festes de Tardor. És soci d'honor de l'Orfeó Enric Morera de l'Ateneu. Actualment era president del Centre d'Estudis Santjustencs.

El 1940 comença la seva militància resistent al Front Nacional de Catalunya (FNC), de la direcció de qual va formar part fins al 1990 en què es dissol aquest formació patriòtica. És present l'Assemblea de Catalunya, el 1971; forma part del Comitè local del Congrés d Cultura Catalana i de la Comissió de Forces Polítiques de Sant Just Desvern El 20 d'abril de 1979 és elegit alcalde d l'Ajuntament de Sant Just Desvern en les primeres eleccions

municipals de 1 transició com a cap de llista de la coalició d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) amb el FNC. Dimiteix el 1982 posteriorment ha estat regidor independent de la candidatura de Convergència i Unió (CiU) fins a l'any 1991. La Generalitat de Catalunya li ha atorgat la Creu de Sant Jordi.

 

http://alenar.blocat.com/

 

 

Respostes

Configuració
  • Pedrolià1.376 14

                         
     
     
    Un lluitador oblidat més (malgrat que es desviés políticament una mica).
     
    Tripartit espanyol!
    • Júlia EI1.058 13

      Sí, jo no el coneixia sinó per referències. Però va ser una peça important de la resistència antifeixista durant el període anterior a la restauració borbònica.
       
      He trobat això, que parla de la generació del FNC:
        Líder indiscutible del Front Nacional de Catalunya durant la dictadura
      Joan Cornudella i Barberà
      Agustí Colomines

      Avui, dia 3 de novembre, Joan Cornudella, el líder indiscutible del Front Nacional de Catalunya (FNC) durant la dictadura franquista, hauria fet 99 anys. Ens va deixar, però, un 26 de març de 1985, essent diputat del PSC (PSC-PSOE) al Parlament de Catalunya. Ara, Fermí Rubiralta i Cases, un bon coneixedor de l'espai nacionalista independentista català, gallec i basc, acaba de publicar el llibre Joan Cornudella i Barberà (1904-1985). Biografia política (Abadia de Montserrat, 2003). L'he llegit d'una tirada, amb ganes de trobar-hi els rastres d'una història que, almenys en part, em resulta pròxima. I és que quan un és un vailet, que és quan jo vaig conèixer Cornudella a casa dels meus pares, hi ha presències que esdevenen imponents. Més ben dit, que de tant com les has tingudes a tocar, resulta impossible recordar una època sense que no hi pensis. Al despatx del meu pare del carrer d'Aragó, doncs, gairebé tots els migdies, des que en tinc memòria i fins al 1973, hi vaig veure assegut, en una d'aquelles butaques color whisky que rivetejaven l'estança en forma de quadrilàter, Joan Cornudella, sovint acompanyat de Jordi Vila i Foruny i Joaquim Ferrer i Mayol. Era evident que conspiraven, perquè fins i tot m'ho semblava a mi, que abans de saber de què anava tot allò, alguna vegada havia parat l'orella rere la porta per escoltar què deien. I, és clar, arriba un moment que la remor de la conspiració s'expandeix i acaba per desvetllar els que hi han crescut a prop. Hi vaig veure passar tanta gent de l'oposició antifranquista per aquell despatx, que, sincerament, n'hi ha que són com de la família. Tanmateix, els militants de Front -Teresa Clota, Robert Surroca, Àlvar Valls, Joan Cornudella i Feixa, Antoni Andreu i Abelló, Joan Agut, Jordi Casas-Salat, els germans Montserrat o Antoni Malaret, entre d'altres- sempre van tenir-hi un refugi especial, es podria dir que una seu quan no se'n podia tenir cap de legal. En fi, tota aquella gent que, malgrat els viaranys que els van portar aquí o allà al cap dels anys, fins i tot a militar en opcions polítiques oposades un cop reinstaurada la democràcia, ha servat una fidelitat al FNC, com si fos una marca de fàbrica, fortíssima. Sortosament, hi ha compromisos vitals que superen les divergències d'opinió, en especial si aquest compromís s'ha forjat en èpoques difícils, de vegades amargues i tot. El meu pare ha explicat tot això molt millor del que jo pugui fer-ho ara als llibres El compromís de viure (Columna, 1999) i Crònica de l'antifranquisme a Catalunya (Angle, 2003). A ells els remeto.
      A la necrològica de Joan Cornudella que va pronunciar Raimon Obiols en seu parlamentària el 8 de maig del 1985, el líder socialista va dir que Cornudella era un home d'honor que, tanmateix, "no evocava de manera permanent un historial". Era un home -deia- que tenia al seu darrere un llarguíssim i honrós itinerari de combat al servei de Catalunya i que, per això, mereixia un homenatge nacional que, llavors -i ara-, estava pendent de fer. Certament, la democràcia massa sovint s'ha fet gran cruspint-se els combatents d'antany i, en conseqüència, escamotejant a les noves generacions la memòria de la resistència, que és la realment subversiva, per oposició a la memòria malèvola que ens imposa un cert postfranquisme polític i historiogràfic. Després passa el que passa, i ens sorprenem que els joves no entenguin res de res. Però què volem que sàpiga la joventut d'avui dia si han estat els dirigents de la nova democràcia els que han fet un abús desmesurat de l'oblit amb l'ajuda interessada dels col·laboracionistes, que van ser molts. Massa i tot. La trajectòria política de Joan Cornudella mereixia ser recordada, és clar que sí, com la de Julián Grimau, posem per cas, o bé la de Pep Jai i la de tants altres que, amb les contradiccions que hom vulgui veure-hi, van contribuir a mantenir una tradició política bastida a la contra, en circumstàncies adverses, jugant-s'hi la pell o la carrera professional. Són l'actual presència ignorada, com tantes n'hi ha en la història de Catalunya, que els mitjans de comunicació obvien per sistema i a la qual les institucions no presten atenció. El cicle polític de Joan Cornudella no és fàcil d'analitzar -el llibre de Rubiralta només ens en dóna el canemàs, molt ben travat, d'altra banda, al llarg de 383 pàgines-, perquè arrenca amb el seu compromís amb Estat Català (EC), del qual esdevingué secretari general a finals de novembre del 1936 arran de l'anomenat afer Revertés o complot contra Companys que va protagonitzar la direcció del partit en col·laboració amb una part d'ERC; va continuar el 1938 en abandonar les seves responsabilitats polítiques per incorporar-se a l'exèrcit, i es perllongà el 1940, inicialment a l'exili, en fundar el FNC, on "assumirà a la manera de vell patriarca la responsabilitat d'arrossegar la pesada càrrega de conduir, a vegades -com als anys cinquanta- en solitari, el moviment independentista al llarg de l'inacabable desert franquista, com ell mateix el va batejar, i dels primers anys de l'anomenada Transició política" (p. 346). Comprendre aquests salts i el perquè de les reconciliacions i els nous enfrontaments, esbrinar quin era el seu bagatge ideològic, tenint en compte que, malgrat tenir una fonda preocupació social, Cornudella va oposar-se sempre al marxisme: a EC, quan s'enfrontà al sector de Vicenç Borrell, o al FNC, quan el 1968 els joves del partit s'escindiren per fundar el PSAN, a pesar que des del 1964 el FNC es definia com un partit socialista autogestionari. I si afegim a això el seu pas al PSC-Reagrupament el 1978 i, més tard, al PSC (PSC-PSOE), després del fracàs electoral de 1977 del PDC, amb Cornudella com a candidat al Senat per Lleida dins la llista Democràcia i Catalunya, l'avaluació de la seva trajectòria política no és fàcil, a més de semblar contradictòria. Per fer-ho bé, em fa l'efecte que ens cal més temps. De moment, reivindiquem-ne la figura, l'autoritat que va tenir sobre la generació independentista de postguerra i, sobretot, l'immens esforç que va fer per polititzar l'independentisme, allunyant-lo del romanticisme ranci i antiinstitucional -amb derives violentes que ni ell mateix va saber tallar quan tocava- que l'hauria desintegrat ja fa molt de temps. Al cap dels anys, cada frontista va resoldre la inevitable tensió entre el desig i la realitat de la millor manera que va saber. La llavor, però, ja havia estat plantada. Per sempre, doncs, senyor Cornudella.

      • Pedrolià1.376 14
        Ara han sortit publicats dos llibres sobre el FNC. Convindria que tothom els llegís per no perdre la nostra memòria històrica, la de l'independentisme (amb majúscules, aquell que pot crèixerperillosament  segons el Carod adverteix  als seus amics del PSOE)

Publicitat

Fòrums

  • 9.176.295 missatges
  • 216.819 temes
Fixa la barra dreta
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums

Fils
més votats

Accedeix als fils més votats
Publicitat