Publicitat

Fòrum

El nou relat màgic processista: Horitzó 2025

Pedrolo10.935 3 194👍 5.115

I com va acabar allò dels catalans?

Uns anys després de la sentència va sortir a escena la segona generació de la independència...

     
per Joan Rovira13 de juny de 2019 10:12

Endevinar el futur és impossible. Creure’t que en algun indret misteriós hi ha un llibre on està escrit el que passarà, és qüestió de fe i màgia: les cartes del Tarot o les lectures astrals poden ser molt tranquil·litzadores en estats d’ansietat i desorientació, però també molt enganyoses. Tots tenim una teoria o una intuïció sobre el futur i tots patim la mateixa incertesa.

La pregunta «i tu què creus que passarà?» potser millor que la reformulem, situant-nos a un futur més o menys possible i procurant no confondre els desitjos amb les probabilitats... Com va acabar allò dels catalans?

L’estiu del 2019, al cor de Catalunya, sonava un tic tac.Esperar la sentència del Suprem es va fer llarg: tothom sabia que després de la sentència començaria un temps nou, molt incert. Quan els déus de l’Olimp judicial van baixar a la terra es va fer un silenci absolut: van dictar una sentència duríssima, la que el Comandant Suprem els havia demanat i l’única que podia acceptar una gran part de la societat espanyola.

Després es va posar en marxa la política i la maquinària administrativa. Els presos van acabar a presons catalanes i després d’un cert temps, discretament però no sense polèmiques, van anar aconseguint alguns beneficis penitenciaris: amb un peu a dintre de la presó i l’altre a fora, van anar tornant no a la seva vida anterior, però sí a casa. Això va costar anys, però es va obrir un camí que deixava pas a una nova política espanyola envers Catalunya, basada en la desinflamació però també en l’exigència d’una rendició incondicional: s’admetia una mica de soroll i d’espectacle, magnànimament, però res més. Aquesta era l’exigència fonamental.

En paral·lel, Puigdemont, Comín i Junqueras van acabar arribant al Parlament Europeu, no sense molts entrebancs i també algunes discretes facilitats.Bé calia trobar sortides, en part gràcies a la bona feina dels advocats, en part perquè Europa no va voler trencar del tot el seu mirall democràtic. A Brusel·les, tot i el potent simbolisme que té el front exterior català, el mateix sistema s’encarregaria de desactivar-los i d’afavorir que el pas del temps desdibuixés l’exili.Per altra banda, des de Catalunya sorgirien iniciatives en la mateixa línia: sense acabar de tallar el cordó umbilical, però estrenyent-lo i buscant deixar-lo en via morta.

Finalment arribaria l’hora del Comandant Suprem dels exèrcits espanyols, uns tres o quatre anys després. Entre una dreta absolutament obsessionada amb la venjança castigadora i una esquerra atrapada en el relat de l’hipernacionalisme espanyol, dos grans blocs empatats, només el rei tenia la suficient capacitat de maniobra per posar en marxa el que van anomenar un pla de «concòrdia i reconciliació nacional». Seria la gran oportunitat per consolidar la monarquia, sobre la base d’una derrota completa i definitiva de la primera generació de la Catalunya rebel.

Desaparegut Juan Carlos I, el seu fill Felipe VI havia de construir el gran titular del seu regnat: salvador de la sagrada unitat d’Espanya i artífex de la victòria definitiva sobre Catalunya, pas previ a l’objectiu que se’ls resisteix des de fa segles: la seva completa assimilació.
 

Però la segona generació rebel va sortir a l’escena, pocs anys abans del desè aniversari de l’1 d’octubre... Catalunya portava ja més d’una dècada sense govern, més o menys des dels temps de Mas: tot era una gran ficció i es feia cada vegada més evident per a tothom. Precisament això va ser el que va desvetllar una nova energia, al món econòmic, social i cultural, que van buscar vies alternatives sense la tutela de cap govern i lluny de les conxorxes dels vells partits, cada vegada més rovellats i fora de joc. Va trigar, sí, però una cosa va portar a l’altra i va aparèixer una nova generació de polítics que no devia res al sistema polític anterior, ni a l’autonòmic ni a la primera generació de la independència.

I així és com les coses es van tornar a posar interessants, amb noves idees, amb nova gent, amb una societat més lliure i menys enverinada pels partits i amb renovades forces: sense nostàlgies, ni simbolismes buits ni victimismes. Presos i exiliats van tenir tots els reconeixements que mereixien, però no van poder tornar a les velles maniobres. Ja era un altre temps i les coses anaven ja d’una altra manera... 

Així és com Catalunya s’apropava a la segona guerra de la independència. Ningú no s’enganyava: seria molt més dura que la primera, però el país estava preparat per guanyar-la.


------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

En definitiva, que el paio de El Món ens vol convèncer que esperem, que la sentència serà dura i que l'exili acabarà en no res, que el Parlament Europeu no serveix de res i que no cal sortir al carrer ni res, però... igualment, poc abans del desè aniversari de l'1-O de 2017, cap al 2025, sortirà una nova generació de polítics que ja sabrà dirigir-nos. En resum, calma i tranquil·litat que el temps, per si sol, ja ens portarà la clau de la victòria. Siguem passius, relaxats i confiem en els que manen.

Respostes

Configuració
  • oprimit20.008 15 78👍 10.535
    Ho sento, però personalment després de tot el que he viscut i he vist només puc demanar que ens ho agafem amb calma. Que va per llarg!

    I no ho dic perquè callem i en conformem sinó perquè lluitem amb valentia i ganes però sabent que aquesta generació de polítics l'hem de canviar perquè simplement els hi anava molt gran el projecte. Tan que només van ser capaços de construir una cortina de fum per distreure'ns i pensant que la mentida era tan gran que Espanya no s'atreviria a empresonar-los.

     Així doncs, no perdem la calma.

Publicitat

Fòrums

  • 9.298.771 missatges
  • 221.202 temes
Fixa la barra dreta
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums

Fils
més votats

Accedeix als fils més votats
Publicitat