Publicitat

Fòrum

Guia per a seguir els partits de pobles i nacions sense estat a les eleccions europees de 2019...

EstatpropiUsuari sumador167.603 11 1👍 28.740

Guia per a seguir els partits de pobles i nacions sense estat a les eleccions europees de 2019

16.05.201911.00h  
L'SNP ha hagut de córrer per preparar les eleccions. La seva lluita per evitar el Brexit i visibilitzar Escòcia com un país europeu diferent del Regne Unit està al centre de la campanya.L'SNP ha hagut de córrer per preparar les eleccions. La seva lluita per evitar el Brexit i visibilitzar Escòcia com un país europeu diferent del Regne Unit està al centre de la campanya. Autor/a: SNPAl voltant de 400 milions de persones estan cridades a les urnes entre els dies 23 i 26 de maig per elegir els 751 escons del Parlament Europeu, en unes eleccions en què els partits populistes de dreta i extrema dreta aconseguiran ascensos notables i on per primer cop, la suma dels partits Socialista i Popular europeus previsiblement no assolirà la majoria absoluta. En aquest marc, desenes de candidats i candidates cerquen representar pobles i nacions sense estat, regions particulars, col·lectius minoritzats i determinats grups religiosos. Els recollim en aquest article-guia.


Un mot previ: com s’organitzen els partits al Parlament Europeu

Com és fàcil imaginar en un Parlament tan nombrós i que representa les ciutadanies de 28 estats sobirans, la diversitat de formacions polítiques que hi ha és molt més gran que als parlaments estatals i la seva coordinació, més laxa i flexible. Generalment, cada partit polític de cada país s’adscriu a un dels partits europeus transversals existents —Partit Popular Europeu, Partit Socialista Europeu...— i sobre la base d’aquests partits transversals, es configuren els grups parlamentaris. Diem “sobre la base” perquè mai coincideixen exactament les pertinences als partits europeus amb les pertinences als grups parlamentaris. Pot ser que diputats i diputades d’un mateix partit europeu s’adscriguin a dos o més grups parlamentaris —és el cas de l’Aliança Lliure Europea, amb membres al grup Verds-ALE i al grup Conservadors i Reformistes— o, el més habitual, que un grup parlamentari inclogui membres de més d’un partit transversal europeu —per exemple, dins del grup de l’Esquerra Unida hi coincideixen diverses formacions i moviments europeus diferents.

De vegades, les dinàmiques estatals no lliguen bé amb les europees i es donen coincidències incòmodes dins dels grups. Per exemple, a la legislatura 2014-2019, al grup parlamentari liberal ALDE han coincidit Ciutadans i UPyD amb el PNB i CDC/PDeCAT. O en ocasions anteriors, dins del PPE hi ha hagut tensions, en relació amb la qüestió de la protecció de les llengües minoritzades, entre el PP espanyol i els diputats de les minories hongareses de Romania.

El Parlament sortint

Les darreres eleccions europees van tenir lloc el 2014 i en va sortir una cambra on el grup del Partit Popular Europeu (PPE) va disposar de 211 escons i el dels Socialistes i Demòcrates (S&D) de 191, prou per sobre de la majoria absoluta, situada als 376. Respectivament, hi havia la majoria de partits liberalconservadors d’Europa (com el PP espanyol o la CDU alemanya) i la majoria de formacions socialdemòcrates (PSOE, el PD italià, el PS francès...).

El tercer grup va ser el dels Conservadors i Reformistes Europeus (ECR), situat a la dreta del PP, amb 70 escons. Dins d’aquest grup destacava el Partit Conservador britànic, el PiS polonès dels germans Kaczynski o la dreta populista alemanya d’AfD. Tot seguit, el grup de l’Aliança dels Liberals i Demòcrates (ALDE), amb 67, agrupava liberals de pota negra com l’FDP alemany i sobrevinguts com Ciutadans amb centristes diversos com els del MoDem francès —que no pertany al partit ALDE però sí al grup parlamentari homònim.

A l’esquerra de tots aquests grups, en cinquè lloc, el de l’Esquerra Unida Europea-Esquerra Verda Nòrdica (entre els quals Podem, IU, Die Linke o Syriza) en va obtenir 52 i en sisè lloc, el dels Verds-Aliança Lliure Europea (partits ecologistes i de nacions i pobles sense estat) en va aconseguir 50. El darrer grup en nombre va ser el de l’Europa de la Llibertat i la Democràcia Directa, amb 48: hi van ingressar l’UKIP britànic i el Moviment 5 Estrelles italià.

Uns altres 52 parlamentaris —la majoria, populistes de dreta i d’ultradreta, com el Front Nacional francès o l’Alba Daurada grega— van quedar inicialment en el bloc de no inscrits, però ja iniciada la legislatura, 37 dels 52 es van unir per formar un vuitè grup parlamentari: l’Europa de les Nacions i la Llibertat, amb els escons, entre altres, del Front Nacional i la Lliga Nord.

Aquest Parlament va quedar encarregat d’elegir la nova Comissió Europea, que es va formar amb el luxemburguès Jean-Claude Juncker al capdavant i el suport i la participació del PPE, S&D i ALDE.

Els partits d’àmbit no estatal: 62 escons de 751

De tots aquests 751 escons, els partits d’àmbit no estatal o vinculats a comunitats específiques van aconseguir-ne 62. La casuística d’aquest conjunt de partits va ser, i continua sent, molt variada. Inclou els que podem identificar com a partits clàssics de nacions sense estat —com ERC— però també els de minories lingüístiques —com el partit dels suedòfons de Finlàndia—, de grups religiosos —com l’SGP dels calvinistes neerlandesos— o fins i tot formacions que es trobaven en plena transformació de partit subestatal a partit estatal —el cas de la Lliga Nord, que cinc anys després, fins i tot ha perdut el cognom septentrional.

Per ordre de més quantitat a menys, els estats que van elegir diputats d’aquest grup de 62 van ser els 14 següents. Bèlgica, amb 21 escons —tots els que s’elegien—, va ser el primer: lògic, atès que gairebé tots els partits belgues són subestatals: bé flamencs, bé francòfons, bé germanòfons. El que va aconseguir més diputats va ser la Nova Aliança Flamenca (N-VA, 4): és l’únic cas on un partit independentista va ser el més votat en el conjunt de l’estat.

Anneleen van Bossuyt, Mark Demesmaeker i Helga Stevens, eurodiputats de l'N-VA al Parlament Europeu, en una mostra de suport a la independència de Catalunya.  / Imatge: Twitter A. Van Bossuyt

En segon lloc Espanya, amb 9 diputats de 54 que s’elegien, molt repartits: dos per a ERC-Nova Esquerra Catalana i un cadascun per a Unió, Convergència, el PNB, Anova, la coalició Els Pobles Decideixen (Bildu i BNG), Primavera Europea (liderada per Compromís) i ICV.

També, per diversitat, va destacar el Regne Unit al tercer lloc, amb 6 escons de 73: dos per al Partit Nacional Escocès (SNP), un per al Plaid Cymru de Gal·les i tres cadascun per als partits amb escó per Irlanda del Nord: el republicà Sinn Féin i els unionistes UUP i DUP.

Amb 6 de 73 també cal destacar Itàlia, tot i que en aquest cas, com ja s’ha comentat, la Lliga Nord se’n va endur 5. L’altre va correspondre a l’autonomista Partit Popular del Tirol del Sud (SVP).

A continuació, Alemanya amb 5 —tots els de la conservadora i regionalista CSU de Baviera, que va concórrer en una llista separada dels seus socis de la CDU— i Bulgària amb 4 —els del partit DPS, que representa la minoria turca d’aquest país balcànic.

A Romania, els autonomistes hongaresos de la UDMR en van obtenir 2, la mateixa xifra que els partits de la minoria russa de Letònia (Harmonia i LKS, un cadascun) i els dels hongaresos d’Eslovàquia (SMK i Most-Híd, tot i que aquest darrer diu representar hongaresos i eslovacs).

Per acabar, cinc estats van elegir un diputat d’aquest grup de 62: França, amb La Unió pels Ultramars, un agrupament de partits i candidats de la Reunió i diversos territoris del Carib; els Països Baixos, amb l’esmentat partit dels calvinistes, l’SGP; Finlàndia, amb el partit suec RKP; Croàcia, amb els regionalistes de la Dieta Democràtica d’Ístria (IDS), i finalment Lituània amb el partit de la minoria polonesa (LLRA).

A quins grups europeus es van adscriure aquests diputats?

Com és fàcil d’imaginar atesa l’heterogeneïtat d’aquest conjunt, aquests 62 diputats i diputades van acabar anant a parar a gairebé tots els grups del Parlament. El que en teoria té una vocació més evident de representar aquesta mena de partits és el grup que combina els Verds i l’Aliança Lliure Europea (ALE), una agrupació de partits de nacions i pobles sense estat, regions i minories. El fet, però, és que dins d’aquest grup parlamentari només van entrar 10 dels diputats esmentats: els d’ERC-Nova Esquerra, SNP, Plaid Cymru, Harmonia i Compromís (ALE) i els dos partits ecologistes de Bèlgica i ICV (Verds).

Pel que fa a la resta, per exemple, vam trobar Bildu i el Sinn Féin al grup de l’Esquerra Unida Europea; Convergència i els regionalistes d’Ístria amb els liberals d’ALDE, o els independentistes flamencs de l’N-VA amb els Conservadors i Reformistes. Aquest darrer cas és peculiar: l’N-VA és membre del partit ALE, però prefereix no compartir espai amb el grup parlamentari Verds-ALE perquè en l’eix esquerra-dreta les seves posicions estan força allunyades. En aquest grup, el dels Conservadors i Reformistes, l’N-VA ha coincidit amb l’SGP dels calvinistes neerlandesos esmentats abans. I és que el grup està dominat pels partits de l’Aliança dels Conservadors i Reformistes —el dels conservadors britànics— però també incorpora els del Moviment Polític Cristià Europeu, que integra partits conservadors d’identitat cristiana, com l’SGP o la també neerlandesa Unió Cristiana.

Encara hi ha altres partits, com els de les minories hongareses, dins del grup del PP Europeu, o Harmonia amb el grup Socialista i Demòcrata.

La cursa cap al Parlament de 2019

De nou s’elegiran 751 escons. En teoria havien de ser menys, perquè el Regne Unit no havia de participar en aquestes eleccions en fer-se efectiva la seva sortida de la UE. Però després de la pròrroga sol·licitada pel govern de Theresa May per marxar del club comunitari, el país insular s’ha vist obligat a participar a les eleccions europees. Els seus diputats s’hi mantindran mentre el Brexit no es faci efectiu. Després, és previst que el Parlament quedi reduït a 705 escons.

S’estan publicant força enquestes sobre intenció de vot. Dues de paneuropees que s’actualitzen sovint són les mantingudes pel Financial Times i Politico.eu, i són les que prenem de referència en aquest article.

Deixant de banda el cas belga on, com ja s’ha dit, tots els partits pertanyen a una de les tres comunitats lingüístiques i els seus diputats són elegits sobre aquest base (12 neerlandòfons, 8 francòfons i 1 germanòfon), els dos grans estats on, per diversitat i opcions, caldrà parar atenció especial en clau de partits subestatals són el Regne Unit i Espanya.

En el cas dels britànics, es preveu un terrabastall electoral a conseqüència de la incertesa del Brexit, amb l’aparició de dos nous partits d’àmbit estatal que modificaran els equilibris: el Partit del Brexit, del populista de dreta radical Nigel Farage, que podria ser el més votat (30%), i Change UK, proeuropeu, que havia arrencat amb força (10%) però que ara sembla que té expectatives pitjors. Això comportarà una davallada notable del Partit Conservador i sobretot de l’UKIP, l’antic partit de Farage, que de guanyar les europees de 2014 al Regne Unit ara pot quedar sense representació.

A Escòcia i Gal·les, l’SNP i el Plaid Cymruinsistiran en el seu perfil europeista i en la seva capacitat de contribuir a evitar que el Regne Unit acabi sortint de la UE, alhora de facilitar que les veus escoceses i gal·leses siguin escoltades a Brussel·les. L’SNP aspira a afegir un escó més als dos que ja té, mentre que per al Plaid mantenir l’escó guanyat fa cinc anys seria un bon resultat.

A Irlanda del Nord, la pugna pels tres escons serà dura. D’acord amb el sondatge de Lucid Talk, el Sinn Féin i el DUP tenen força segurs un escó cadascú, però el tercer està en disputa entre l’UUP, l’SDLP (nacionalista irlandès) i el Partit de l’Aliança (no adscrit ni al bloc nacionalista irlandès ni al lleialista britànic però partidari, ara per ara, de mantenir l’statu quo constitucional).

En el cas d’Espanya —que és una única circumscripció electoral a les europees— els partits de pobles i nacions s’han organitzat en cinc candidatures diferents. El món postconvergent es presenta sense altres socis estatals —tradicionalment havia anat amb el PNB— en la candidatura Lliures per Europa, encapçalada per Carles Puigdemont. Mentrestant, ERC, Bildu, el BNG, Andecha Astur, Puyalón i Ara Canàries s’han coalitzat a Ara Repúbliques, encapçalada per Oriol Junqueras i que pot aconseguir tres escons, segons el CIS. El PNB, que va descartar presentar-se amb Junts per Catalunya quan aquests van decidir que Puigdemont seria el seu candidat, encapçala la Coalició per una Europa Solidària (CEUS), amb Izaskun Bilbao com a cap de llista, amb Geroa Bai, Coalició Canària, Compromís per Galícia, El Pi-Proposta per les Illes i Demòcrates Valencians. Compromís per Europa, amb Jordi Sebastià al capdavant, agrupa Compromís, Més per Mallorca, En Marea, CHA, Nova Canàries, Coalició per Melilla, Partit Castellà, Iniciativa del Poble Andalús, Esquerra Andalusista i Caballas amb un partit d’àmbit estatal (Equo) i un de municipal (Verds d’Europa). Finalment, Catalunya en Comú concorre amb Podem i Esquerra Unida a la llista Unides Podem Canviar Europa.

Cartell electoral de Lliures per Europa, la candidatura de Puigdemont. / Imatge: David Forniès


És previsible que el gruix dels escons que tindrà l’ALE surti del Regne Unit i Espanya, fonamentalment per les aportacions d’ERC, l’SNP i el Plaid Cymru. Tanmateix, existeix alguna opció de sumar altres escons. Una és la que prové de Còrsega, amb un vell conegut: François Alfonsi.

Altres candidatures que cal seguir

Pel que fa a la resta del continent, presentem una tria de les candidatures més destacades que val la pena seguir, per les possibilitats que els atorguen les enquestes o per la seva presència continuada en diversos parlaments.

A França, la federació autonomista Regions i Pobles Solidaris (R&PS)s’ha unit a la candidatura d’Europa Ecologia, que reserva el seu lloc número 9 al cors Alfonsi —que va ser eurodiputat entre 2009 i 2014— i el 14 a la bretona Lydie Massard. Amb un panorama polític extremadament fragmentat, es preveu que la llista ecologista sumi entre 7 i 8 escons. Alfonsi quedaria fora, però canvis relativament petits en el vot final podrien donar-li el seient.

D’altra banda, els partits comunistes de Martinica, la Reunió i Guadeloupe es presenten dins de la llista del Partit Comunista Francès, el qual sembla poc probable que assoleixi representació. Els partits polinesis demanen el vot per a diferents forces franceses i el líder independentista Oscar Temaru ha proposat als seus votants que facin un vot nul amb una papereta a favor de la independència de la Polinèsia.

A Itàlia —on la Lliga ja és plenament un partit d’àmbit estatal i a la circumscripció de Sardenya-Sicília incorpora membres del Partit Sard d’Acció—, el Partit Popular del Tirol del Sud (SVP) cerca revalidar el seu escó però aquest cop ha trencat la seva aliança amb el Partit Democràtic i es presenta dins de la llista de Forza Italia. Segons els sondejos, podria mantenir la representació. El partit sud-tirolès ha signat un acord de cooperació amb la CSU bavaresa —que ara es presenta amb la germana gran estatal, la CDU, i que té el seu vicepresident, Manfred Weber, com a candidat a presidir la Comissió— i el Partit Popular Austríac, tots ells en el marc del Partit Popular Europeu.

Els partits autonomistes d’Aosta han format la coalició Autonomies per Europa (ApE) que, en aliança amb el Partit Democràtic (PD), cerquen d’aconseguir un escó per a Marco Gheller.

A Bulgària el DPS tornarà a cercar el vot dels col·lectius turc i gitano, amb expectatives a la baixa i possiblement perdent 1 o 2 dels 4 diputats que té.

També podria davallar, segons les enquestes, la representació del partit hongarès de Romania, la UDMR, que podria perdre 1 dels 2 escons obtinguts el 2014.

I en el cas dels partits que tenen el suport de la comunitat hongaresa d’Eslovàquia, l’SMK podria estar al caire de perdre l’eurodiputat que té ara mentre que Most-Híd el podria mantenir.

A Croàcia, els regionalistes d’Ístria de la IDS encapçalen una aliança liberal de diversos partits, la Coalició Amsterdam, on també hi ha un partit regionalista (el PGS) del comtat veí de Primorje-Gorski Kotar. La coalició podria aconseguir un escó o dos, cosa que garantiria la presència de la IDS a l’eurocambra una legislatura més. El partit de la comunitat sèrbia (SDSS, centreesquerra) presenta la seva pròpia candidatura, sense gaire opcions d’obtenir escó.

A Finlàndia, les expectatives no són gaire bones per al partit suec, l’RKP, que segons la majoria de projeccions publicades perdrà l’escó que ara té.

I finalment al Bàltic, els partits de Letònia que acostumen a rebre el suport de la minoria russa (LKS i Harmonia) podrien millorar resultats i aconseguir 1 i 2 escons respectivament, mentre que a Lituània el partit polonès LLRA mantindria l’escó que ja tenia fins ara.

Per blocs: ascens de les formacions a la dreta del PPE

La majoria de formacions de pobles i nacions sense estat s’inquieten per l’ascens dels partits situats a la dreta del PPE, la majoria dels quals tenen programes i idearis centralistes i poc respectuosos amb els drets dels col·lectius minoritzats. El nou Parlament, segons les projeccions, comportarà una novetat històrica: les forces a la dreta del PPE sumaran més escons que el mateix PPE. Si als liberalconservadors se’ls preveu al voltant de 170 escons —una quarantena menys que ara—, les forces que se situen més a la dreta en tindran no menys de 190 i, possiblement, superaran els 200: dins d’aquest bloc, és probable que l’Europa de les Nacions i la Llibertat impulsada per Marine Le Pen (Reagrupament Nacional, nova denominació del Front Nacional) i Matteo Salvini (Lliga) sigui el grup més gran, sobretot si acaben convencent Vox de sumar-s’hi. Cal tenir en compte, a més a més, que dins del PPE continua figurant el Fidesz del primer ministre hongarès Viktor Orbán, que des del març està suspès com a membre del PPE i que no es pot descartar que acabi sortint-ne per engruixir les files de grups situats més a la dreta.

Però és el mateix PPE qui ha virat cap a la dreta —com han fet molts dels seus membres estatals— en qüestions ideològiques al llarg dels darrers anys, i des d’aquí es pot entendre la proposta sorprenent del candidat socialista europeu a presidir la Comissió, Frans Timmermans, de forjar una nova aliança des de l’esquerra fins als liberals passant pels Verds-ALE (“des de Tsipras a Macron”, ha dit) per encarar qüestions com el canvi climàtic.

En cap cas, però, Timmermans va anar tan lluny com per dir que cercarà de formar una Comissió de centreesquerra que exclogui els liberalconservadors del PPE. De fet, és ben improbable que l’Esquerra Unida Europea i l’ALDE puguin pactar un programa de govern comú i, al capdavall, socialdemòcrates, liberals i liberalconservadors continuaran tenint la majoria absoluta combinada.

Nationalia

Maca la foto dels diputats de l'N-VA, aquests són els suports que enorgulleixen i no pas la xurma d'en Salvini que ja no ha tornat a brandar una estelada si us fixeu o dels feixistes del Vlaams Belang flamenc.


Publicitat

Fòrums

  • 9.301.892 missatges
  • 221.326 temes
Fixa la barra dreta
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums

Fils
més votats

Accedeix als fils més votats
Publicitat